Dansa i joc

En el programa de mà de l’interessant espectacle de dansa de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi (“Sense fi/conquassabit”, al Teatre Lliure, inspirat en una composició de Pascal Comelade a la primera part, i en fragments de Händel a la segona) l’assessor dramatúrgic de l’obra, Víctor Molina, recorda la teoria de la dansa del tractadista Italià del S. XV, Domenico De Piacenza, segons el qual els elements constitutius de l’art de la dansa són mesura, memòria, agilitat, manera, domini del sòl, i sobretot d’allò que anomena “fantasmata”, aquells moments en què la dansa resta momentàniament aturada, congelada, com sostenint el temps invisible que la porta, en un intent, impossible, de recrear la imatge de la memòria que és la font que l’alimenta. “Perquè la dansa, diu Víctor Molina, en la seva mateixa flagrància, no té lloc quan passa, no ocorre quan ocorre, sinó en un altre temps ( en un temps “altre”), abans i/o després del marc temporal cronològic en el qual s’executa”. La suau o excitada ingravidesa dels ballarins de l’espectacle, començant pel mateix Gelabert, en un treball emocionant i extenuant de moviment , concentració i fusió (les cames són el braços propis o d’altri, les mans són les seves cares) ens aproxima a la percepció del temps invisible que només s’intueix en la successió sense fi de les imatges corporals.
Aquesta teoria i pràctica de la dansa sembla que no està gaire allunyada del que percebem i sentim quan practiquem, o simplement contemplem, un espectacle de joc físic col.lectiu. El joc, com la dansa, no té lloc només quan passa, quan veiem que la pilota corre i va d’un cantó a l’altre, sinó que s’intueix com una complexa teranyina de relacions anteriors, simultànies i posteriors, entre els jugadors (els ballarins), el camp (l’escenari), el temps, l’esforç, la superació i la memòria (del propi cos, de la preparació i del col.lectiu que representa) que cada contrari posa en joc. El joc, com la dansa, viu de la memòria i del temps invisible sobre el que es desplacen els jugadors-ballarins convertint-se en imatges sobre un escenari concret, imatges que volen aturar el temps en el moment primordial del gol, del punt o la cistella. Quan es marca un gol el temps s’atura i el jugador-ballarí es converteix en fantasmata, imatge que sostè momentàniament el decurs inevitable del temps i envigoreix la memòria sotmesa al fluir constant. Fa uns dies, en una entrevista radiofònica sobre el seu espectacle, Cesc Gelabert parlava també dels moviments dels jugadors, especialment dels del Barça, comparant-los amb els de la dansa, i destacava el domini de l’espai visual que té Iniesta, tot recomanant la presència al camp per assaborir l’escenografia completa del joc.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació