Dansa i joc

En el programa de mà de l’interessant espectacle de dansa de Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi (“Sense fi/conquassabit”, al Teatre Lliure, inspirat en una composició de Pascal Comelade a la primera part, i en fragments de Händel a la segona) l’assessor dramatúrgic de l’obra, Víctor Molina, recorda la teoria de la dansa del tractadista Italià del S. XV, Domenico De Piacenza, segons el qual els elements constitutius de l’art de la dansa són mesura, memòria, agilitat, manera, domini del sòl, i sobretot d’allò que anomena “fantasmata”, aquells moments en què la dansa resta momentàniament aturada, congelada, com sostenint el temps invisible que la porta, en un intent, impossible, de recrear la imatge de la memòria que és la font que l’alimenta. “Perquè la dansa, diu Víctor Molina, en la seva mateixa flagrància, no té lloc quan passa, no ocorre quan ocorre, sinó en un altre temps ( en un temps “altre”), abans i/o després del marc temporal cronològic en el qual s’executa”. La suau o excitada ingravidesa dels ballarins de l’espectacle, començant pel mateix Gelabert, en un treball emocionant i extenuant de moviment , concentració i fusió (les cames són el braços propis o d’altri, les mans són les seves cares) ens aproxima a la percepció del temps invisible que només s’intueix en la successió sense fi de les imatges corporals.
Aquesta teoria i pràctica de la dansa sembla que no està gaire allunyada del que percebem i sentim quan practiquem, o simplement contemplem, un espectacle de joc físic col.lectiu. El joc, com la dansa, no té lloc només quan passa, quan veiem que la pilota corre i va d’un cantó a l’altre, sinó que s’intueix com una complexa teranyina de relacions anteriors, simultànies i posteriors, entre els jugadors (els ballarins), el camp (l’escenari), el temps, l’esforç, la superació i la memòria (del propi cos, de la preparació i del col.lectiu que representa) que cada contrari posa en joc. El joc, com la dansa, viu de la memòria i del temps invisible sobre el que es desplacen els jugadors-ballarins convertint-se en imatges sobre un escenari concret, imatges que volen aturar el temps en el moment primordial del gol, del punt o la cistella. Quan es marca un gol el temps s’atura i el jugador-ballarí es converteix en fantasmata, imatge que sostè momentàniament el decurs inevitable del temps i envigoreix la memòria sotmesa al fluir constant. Fa uns dies, en una entrevista radiofònica sobre el seu espectacle, Cesc Gelabert parlava també dels moviments dels jugadors, especialment dels del Barça, comparant-los amb els de la dansa, i destacava el domini de l’espai visual que té Iniesta, tot recomanant la presència al camp per assaborir l’escenografia completa del joc.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9