Moció de censura enverinada



La moció de censura contra la Junta del Barça, que no ha prosperat perquè d’acord amb el que preveuen els Estatuts de l’entitat no ha assolit el 66’66 € dels vots emesos (però s´hi ha acostat amb més d’un 60 %, molt superior al 37% contrari a la mateixa) era una moció enverinada, i les conseqüencies del resultat ho evidencien. La Junta queda legitimada per continuar, però en surt tocada amb un vot da càstig molt considerable; els promotors de la moció poden dir que han tingut un resultat excel.lent, però no logren la convocatòria obligada i immediata d’eleccions que era el que volien si hagués prosperat. És a dir, tots perden. I el Barça com institució perd, immers en un període de confusió i de malestar que la moció no resol sinó que augmenta.

Més encara, si la moció hagués prosperat tampoc hauria contribuït a apaivagar aquest mal ambient; potser l’hauria exacerbat amb una guerra oberta de candidatures sobre la desfeta d’una Junta expulsada malgrat haver obtingut una representació considerable a les últimes eleccions i d’haver emprès mesures objectives de sanejament de l’entitat, indiscutibles.

En qualsevol cas, doncs, les conseqüències de la moció havien de ser negatives. Malament si prosperava, i malament també si no prosperava però obtenia un resultat significatiu, com ha passat. I és que la figura de la moció de censura prevista en els Estatuts és una figura que pot acabar tenint efectes perversos. En si mateixa és una mesura que no preveu alternativa, no proposa cap candidat alternatiu (contràriament al que succeeix en la moció per responsabilitat política, que exigeix que el que la promou es presenti com a candidat), només pretén la remoció de la Junta. No vull dir amb això que s’hauria de suprimir (al cap i a la fi és la forma de preveure el final anticipat d’una Junta quan ha fet un ús de les seves facultats clarament perjudicial per a l’entitat, una manera d’exigir responsabilitat social amb la major contundència possible, mitjançant l’expulsió) sinó que la seva utilització s’hauria de limitar als supòsits realment greus i extraordinaris per als que està prevista, fonamentalment d’atemptat contra el patrimoni i els fonaments organitzatius i de funcionament de la institució, i no s’hauria d’utilitzar contra un simple supòsit (que és el que han aprofitat els promotors) de manca de resultats esportius rellevants. És una figura plenament democràtica però el seu abús, o el seu ús injustificat, pot acabar desmbocant en resultats indesitjables per a la institució que en teoria vol defensar. Per això ahir, quan en el programa (dolent i mal portat) de TV3 escoltava grans elogis sobre el suposat exemple democràtic que havia donat la institució i es deia que el Barça hi havia guanyat, sentia una profunda incomoditat: el Barça hi surt perdent es miri com es miri, i no s’ha donat cap exemple democràtic sinó el paradigma d’una utilització abusiva d’una figura democràtica que es converteix en una perillosa arma contra la mateixa entitat quan els que la posen en pràctica no n’avaluen responsablement les conseqüències. I el president Laporta ho havia de saber quan va actuar de la mateixa manera amb la moció de censura que va promoure contra una Junta anterior. En aquell pecat ha trobat aquesta penitència, però no és just que la institució acabi patint les conseqüències negatives i de desorientació social que aquesta trajectòria comporta. En això ja hem sentat les bases per ser també més que un club (normal).

El programa desangelat i malgirbat d’ahir nit a TV3 sobre la moció, un exercici d’autisme llepant-se les pròpies ferides i fent-ne ostentació per mor d’un sentit democràtic mal entès, em va produir tristesa. I això que acabàvem de disfrutar de la celebració esportiva de la final de tennis de Wimbledon entre Nadal i Federer, un partit memorable...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?