Acció de gràcies

Si posem un personatge que ara és agent immobiliari (“al món de les immobiliàries, la primera impressió que fa un agent és com si únicament fos una actitud, no un ésser viu”), i que abans havia estat periodista (“El periodista d’esports”), que havia viscut i s’havia divorciat de la seva primera dona a Haddam, poc després de perdre un fill de nou anys (“El dia de la independència”), i que actualment a Nova Jersey té una col.laborador tibetà que fa compatible la filosofia budista amb la venda de cases. Si continuem posant que aquest personatge ha votat demòcrata a les dubtoses eleccions del 2000 (“Els Estats Units s’han perdut en la lletra menuda del seu propi contracte”), que porta una enganxina al parabrises del cotxe que diu “de què serveix Bush?”, que amb el seu inseparable vehicle Suburban (“¿Per què passen tantes coses dins els cotxes? ¿Qué potser són l’única vida interior que ens queda?”) ens descriu amb tota mena de detalls els petits encants de les carreteres, els rètols i els carrers per on passa cada dia, que li acaben de col.locar unes boletes de titani a la pròstata per combatre el càncer, que s’ha quedat sol perquè la segona muller se n’ha anat a viure amb el seu exmarit difunt, que és conscient de la recíproca pèrdua d’oportunitats en les seves relacions amb els fills (“És la seva darrera oportunitat per tenir un pare que experimenti la seva darrera oportunitat per tenir la filla que estima”), que sap que l’edat segueix normes estranyes i suposa al capdavall sobreviure a la felicitat per conèixer la decrepitud. Si afegim encara que es deixa prendre per les formes i els replecs de les fesomies, pel cromatisme dels vestits i del paisatge, que no és capaç de controlar les llàgrimes a la barra d’un bar de lesbianes , que veu les coses d’una determinada manera possibilista (“L’Ann sempre ha estat una essencialista i pensa que les coses haurien de ser d’una determinada manera, independentment de quina seigui la situació del seu voltant. Mentre que jo, per contra, sempre he estat un professional de les possibilitats i sempre veig que les coses potser són diferents del que semblen”), que sap que tots els pactes són contingents (“Tot pacte sempre té en alguna banda una porta del darrere, i per allà hi pot entrar un corrent d’aire”), que l’empatia és quasi imposible (“Mai no diguis a ningú que saps com se sent tret que en el mateix moment tu també t’estiguis apunyalant amb el mateix punyal, al mateix lloc i en el mateix cor”), que la comunicació s’esgota de seguida (“Rarament et perds res si talles la gent al cap de dues frases”), i que tanmateix sent que els problemes es poden tractar i solucionar quan experimenta el càlid torrent d’alleujament que l’embolcalla després d’una bona pixarada, que en l’estrany moment de la vida en què el futur sembla interessant però no necessàriament divertit val la pena conservar les sensacions aleatòries, perquè segur que en moments posteriors i més compromesos no voldré haver oblidat com era un dia, o una hora pretèrita i possiblement millor. Si descobrim que aquest personatge no és una persona extravagant, sinó al contrari, una persona que té una filosofia de la vida, que sap aprofitar la millora moral que li proposa el col.laborador tibetà (“En una època descreguda és el poeta qui ha de proporcionar les satisfaccions de la creença, a la seva manera i amb el seu estil”), que es formula el que de veritat interessa dins un credo raonablement fiable i espiritual (“La pregunta motivacional més important del catecisme espiritual, i la que més demana una resposta que val la pena recordar, potser no és: ¿Sóc bo?, sinó: ¿Tinc cor, ni que sigui una mica? ¿Com a mínim arribo a plantejar-me la possibilitat del bé?”), que supera la passivitat indeferent del que denomina el seu “Període Permanent” per enfrontar-se als requeriments de l’acceptacció de la necessitat de sobreviure malgrat la mort del fill (“Era aquesta la meva mentida, la meva gran por, el gran dolor: no podia concebre la idea de la supervivència”), que és capaç d’arribar al temps de la il-luminació (“La convicció positiva que la persona que ara ets prendria exactament les mateixes decisions amb què convius, i que la teva vida és exactament tal com la vols”), i que, per damunt de tot, estima la vida i vol continuar vivint (“ És aquesta la necessitat. És aquest el batec extra, viure,viure, esgotar la vida”). Si posem nom a aquest personatge, Frank Bascombe, i ajuntem tots aquests trets en un llibre, tenim una novel-la excel.lent: "Acció de Gràcies", de Richard Ford, considerada per molt diaris nordamericans la millor de l'any 2.007, en la tradició de la gran literatura americana.