Tres gestos



Més enllà de les carregoses discussions nacionalistes sobre l’èxit de la selecció espanyola a l’eurocopa, perquè la vivència del joc per als qui ens agrada l’esport és sempre molt més contingent i limitada,i alhora molt més fugaçment profunda, del que volen fer suposar aquest reguitzell d’exaltacions i exclusions absurdes, em quedaria amb tres gestos: el dels porters Iker Casillas i Buffon abans de la tanda de penals, després d’acabar amb empat el partit de quarts de final entre Espanya i Itàlia, abraçant-se al mig del camp, desitjant-se recíprocament la sort que des del punt de vista de la rivalitat estricta havien d’intentar d’apropiar-se en exclusiva, reconeixent en el gest la qualitat superior de l’esport que els unia a través de l’esforç i l’atzar; el de la passada de Cesc a Güiza en el segon gol d’Espanya contra Rússia a la semifinal, clavat a terra amb el peu esquerre, com una esfinx, tocant en sec la pilota amb un lleuger i elegant moviment de l’empenya dreta, fent-la passar per sobre la defensa perquè anés a parar al pit del davanter per marcar, un gest que concentra la plasticitat del joc i la tècnica en acció; i el de l’entrenador Luís Aragonés, el “zapatones” d’Hortaleza, incapaç d’exterioritzar les emocions, quan faltant pocs segons per acabar la final contra Alemanya, i ja es veia clar que havíem guanyat perquè els alemanys havien perdut la pilota i l’àrbitre es mirava el cronòmetre per pitar el final, es girà d’esquena al camp i es dirigí tot sol a la banqueta, com si es traiés de sobre, i no volgués veure de cara, l’èxit que l’aclaparava, un gest que l’empetitia momentàniament i deixava el lloc a l’equip per engrandir-lo.

En la seqüència lúdica del joc de competició aquests tres gestos es poden prendre com la concreció dels tres actes que la componen: el gust i el risc de jugar i competir, l’esforç al servei de la tècnica per guanyar i l’aclaparament de la victòria. Dels tres, la celebració per haver aguanyat és el que més pot contribuir a rebaixar moralment la qualitat de l’esforç i la competició, com ho demostren les sortides de to aquí i a tot arreu.

Però aquesta vegada les sortides de to no ens podran treure el gust d’haver vist que la passada del gol definitiu de Torres contra Alemanya va ser obra de Xavi, el millor jugador de l’eurocopa, i no haurem de reivindicar que la passada a Marcelino, en el gol definitiu contra Rússia a l’altra final guanyada del 1.964, va ser obra de Pereda i no d’Amancio, com ens volia fer creure la propaganda franquista. Contra el que podia semblar, aquesta vegada l’equip “federal”, amb jugadors decisius del Land català, va ser l’espanyol i no l’alemany: per això vam guanyar amb autoritat i no de forma agònica.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?