Un rosari d'ambigüitats



Han passat pocs dies de la conferència d’ Artur Mas sobre la refundació del catalanisme i el ressò mediàtic que se li va donar s’ha apagat "sorollosament". Què en queda d’aquella exposició ? Després d’una lectura atenta del text, de 47 pàgines, dedueixo que només en un aspecte el full de ruta d’en Mas podrà ser punt de referència en un futur més o menys immediat, el relacionat amb la reacció política que seria convenient adoptar, segons ell, si el Constitucional modifiqués l’Estatut: nova consulta, acord del Parlament si no es pot fer la consulta popular, govern de concentració amb els partits que defensessin l’Estatut que va sortir del Parlament el setembre de 2005, amb el compromís de votar a Madrid el mateix que a Catalunya i, si tot aixó falla, noves eleccions. I encara en aquest aspecte el seu soci d’Unió l’ha corregit clarament al considerar que no és necessari avançar hipòtesis entorn d’un fet que no s’ha produït. En la resta, l’aportació de Mas és un rosari d’ambigüitats, sota el vel d’una exposició de fina especulació retòrica (si no se’n vol dir tacticista), que no entenc com ha provocat la reacció de la dreta dient que és una radicalització del discurs convergent, i com no ha causat la desil-lusió dels sector sobiranista de Convergència. L’espai d’ERC, per contra, en surt més enfortit. Jo, que no sóc independista, davant aquest cúmul d’ambigüitats em recolzaria en la contundència d’ERC si no pensés que el federalisme és preferible, i més factible, que la independència, i que si a la independència s’hi pot arribar després de donar molts passos, com repeteix Carod, al federalisme també. O carn o peix. No carn i peix al mateix temps, com defensa Artur Mas.
Utilitzant el terme de catalanisme de forma polivalent, en comptes del de nacionalisme, menys inclusiu i de connotacions menys agradables, Artur Mas fa un repàs de la seva visió política partint del pressupòsit que la catalanitat és la síntesi de totes les excel-lències i continua sent l’instrument necessari i imprescindible (també suficient ?), malgrat el moment de perplexitat que pateix, per aportar les solucions que Catalunya mereix. Aquí comença l’ambigüitat: si es pren en un sentit tan lax com el que sembla deduir-se de l’exposició, el catalanisme sempre funcionarà, perquè qualsevol govern de Catalunya estarà consitituït per catalans, el que és una pura tautologia (també el PP parla de Catalunya i dels catalans, sense que vulgui significar res més que una simple indicació geogràfica, o merament nominalista o administrativa). Quan el conferenciant vol sortir d’aquesta insuficiència tautològica, afirma que "en qualsevol cas, la voluntat de ser català és l’element més determinant" i hem de mirar que l’ànima i la plenitud de la nació catalana es construeixin amb la contribució (o la conversió?) dels que ara no se’n senten. ¿I si no volen sentir-se’n, o si la seva expressió de catalanitat es fa compatible amb la identificació amb Espanya sentint-se abans que res ciutadans ? ¿Es consideraran llavors aquests ciutadans com aliens a aquest pancatalisme, electiu i selectiu, i seran tinguts només com elements administratius, subjectes de drets i deures però no susceptibles d’aportar res d’essencial a la nació catalana, com una mena de zombis, ombres d’una vida perduda? Artur Mas passa per alt i no vol confrontar-se, per mor d’aquest pancatalisme que per moments en el text de la conferència es converteix en una taumatúrgica recepta confeccionada amb mans paternalistes, amb el fet que el catalanisme polític (digui’s nacionalisme, independentisme o federalisme) és una opció de govern, ni més ni menys, que ha de prescindir de les adhesions ideològiques i de les identitats essencials, que poden ser molt plurals i variables ( com més plurals i més variables, millor, com recordava X. Rubert, perquè, si no, ja no parlem d’ identitats sinó de redundàncies). Tots els ciutadans tenen el dret, i han de fer el possible per aconseguir-ho, de sentir-se còmodes amb qualsevol govern, sigui del signe que sigui. Quan un partit polític vol apoderar-se de l’essencialitat de l’acció de govern ara i per sempre, comencen els problemes. L’acció de govern, per més excel-lent que vulgui i arribi a ser, és sempre contingent i temporal. No és pas descartable que un ciutadà que no se sentís catalanista pogués trobar-se còmode en una Catalunya independent. Això ERC ho ha començat a veure, i Convergència encara no ho ensuma. I si un dia els empresaris optessin per la independència no seria perquè s’haurien sentit més catalanistes sinó perquè hi haurien vist més beneficis. Cada interès al seu lloc i la catalanitat a la casa de tots, que no cal refundar perquè sempre l’hem tinguda.

En aquest punt de partida em sembla que hi ha l’arrel de totes les ambigüitats de la conferència de Mas. La majoria d'extrems referits al "país capdavanter" i a "la Catalunya global" poden ser subscrits per qualsevol partit, sense aportar res de nou, ni al que tots volem ni a la pretensiosa refundació o redefinició del catalanisme. Tot i que hi ha una contradicció evident quan parla d’utilitzar una pedagogia "Catalunya endins" (per convèncer els ciutadans que no es senten catalans) abandonant definitivament la pedagogia envers Espanya, lloc d’odis i d’incomprensions perpètues: no és la mateixa pedagogia ? No es fa pedagogia, no s’exercita la seducció envers Espanya, quan es mira de convèncer els catalans que es senten tan catalans com espanyols o més espanyols que catalans? A quina galàxia està situada Catalunya ? Una ambigüitat inquietant és la que apareix quan parla de la necessitat d’un "contracte social dels immigrants amb la societat d’acollida" (amb quin contingut?, el dels bons i no tan bons immigrants nacionals de Catalunya?). I una ambigüitat clamorosa quan parla del "dret a decidir dels catalans" (tretze pàgines amb molts espais i molt poc suc). Dret que es limita a senyalar la ruta a seguir si el Constitucional modifica l’Estatut, amb un inici i un final previsibles que no donen cap contingut a la definició d’aquest dret a decidir, a les infraestructures i al concert econòmic. Una ambigüitat retòrica calculada que aprofita les ressonàncies semàntiques del dret a decidir de l’Ibarretxe, i del dret a l’autodeterminació dels independentistes ( que en aclaracions posteriors el mateix Mas ha volgut excloure), per tornar a plantejar, com si fos el primer de la classe, les lliçons ja superades en el transcurs de la negociació del nou Estatut sobre competències i nou finançament. En definitiva, més que d’un dret a decidir hauríem de parlar, com ja ha suggerit Requejo, d’un dret a l’autoindeterminació, o a l’autoindefinició, font de tots els poders i de totes les ambigüitats a la vella casa convergent.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu