El narcisisme de les petites diferències

R. Sennett , a l’analitzar les analogies entre consum i política, senyala una segona manifestació de la cultura del nou capitalisme contrària a la política de progrés (la primera seria la divisió entre autoritat i poder originada per la centralització burocratitzada de les decisions al marge de tota responsabilitat): la retòrica de les diferències a què han de recórrer els partits polítics per estimular els votants i els mitjans de comunicació. D’aquesta manera s’origina la mercadotècnia de les personalitats polítiques, s’abusa de la magnificació dels símbols, s’oblida la història i les actuacions concretes del polític, en benefici de la seva personalitat orientada al consum del vot, i es contribueix al creixement del divorci entre poder i responsabilitat. Es crea, diu Sennett, un clima polític afí al que Freud denominava "narcisisme de les petites diferències". Es busca sobretot l’adjudicació d’una marca diferencial que pot portar a la pèrdua del judici realista.

La forma més rellevant d’aquest mecanisme cultural pervers de creació consumista de diferències la troba Sennet en l’afany per "recontextualitzar els fets". A EEUU i a Europa, explica, els immigrants fan molts dels treballs que ningú no vol (escombriaires, cuidadors de malalts...) pagant els seus impostos, i això no obstant es treu de context aquesta funció concreta que realitzen i es crea el gran prejudici d’un espai simbòlic de l’estranger, o una categoria retòrica de la immigració, on els ciutadans poden projectar tota mena d’angoixes, des de la por a ser invadits i a perdre el lloc de treball fins a la vivència artificial del perill de pèrdua de la pròpia cultura i civilització. "En aquest pervers treball de la imaginació no ens adonem que la persecució d’aquests dèbils i marginats que tenim al costat no contribueix pràcticament en res a assegurar-nos el treball".

Aquesta retòrica de les diferències, de cara a la galeria dels votants i dels mitjans de comunicació, l’estem veient aquests dies en el posicionament dels partits polítics entorn del problema ferroviari de rodalies. Qui més qui menys treu la qüestió del seu context real i busca crear un context nou favorable a la seva posició que vol presentar com netament diferenciada de la dels altres. Semblaria que tots s’haurien de preocupar per recuperar com més aviat millor un servei en condicions, i per assegurar-ne el manteniment i la millora en el futur. Però no: un es presenta com la víctima de decisions anteriors, l’altre com l’imaginari perfecte per superar la mala gestió, l’altre com el notari de les deficiències inevitables dels serveis depenents del control forani, i el de més enllà com l’escrutador de les deixalles de la política d’esquerres. I entre tots omplen hores i hores a la pantalla del televisor, com si competint entre ells venguessin diferents marques de sabó per fer rodalies més blanques. Creant, en definitiva, un espai simbòlic de diferències descontextualitzades on el consumidor pot abocar el seu cabreig sense, però, arribar a entendre que algú es preocupa realment d’ell. Perquè el que preocupa en aquesta exhibició narcisista de diferències no és la creació d’un servei públic de transport en condicions sinó la repercussió electoral del seu malfuncionament. Resulta paradigmàtica en aquest sentit la campanya endegada pels cervells grisos de CiU (i sembla que feliçment retirada de la circulació després de constatar el ridícul exhibitori que comportava), presentant un grupet d’alcaldes del partit a les escales del Tinell amb pancartes que més que marques eren estigmes i que deien "Renfe et roba el temps", treient de context el fet que Renfe és avui per avui un servei públic de transport ferroviari. ¿S’atrevirien a manifestar-se de la mateixa manera davant un hospital públic que hagi tingut algun problema d’atenció mèdica amb lemes com "El servei sanitari et roba la vida", o davant d’una escola pública amb problemes de bullying escolar amb pancartes que posessin "L’escola pública és un perill"? La mercadotècnia política fa fer aquests disbarats.

Pintura: Salvador Dalí, La metamorfosi de Narcís