Autoritat i poder

Zapatero ha vingut a Barcelona, ha visitat la zona afectada per la suspensió del servei de rodalies i ha reconegut que la responsabilitat és del Govern de l’Estat que ha encarregat les obres. És a dir, ha fet un exercici saludable d’autoritat i responsabilitat.

Però la qüestió està en què l’autoritat que representa ve cada vegada més dissociada del poder que hi ha al darrera del conjunt de decisions que han abocat a la paralització d’un part dels serveis de rodalies i dels ferrocarrils catalans: el poder que es concreta en la manca de dotació i de millora d’infraestructures adequades durant molts anys, en els òrgans de decisió de prioritats i d’adjudicació d’obres, en les empreses adjudicatàries, els redactors dels projectes, els tècnics, els gestors, els supervisors... El poder que opera a partir d’una plataforma (que es reprodueix sense quasi variacions d’un govern a l’altre, independentment del seu color polític), un magma compost de molts elements estructurals (del mateix Estat) i funcionals, que actua de cara als ciutadans com un tot indiferenciat i anònim, a qui és impossible atribuir responsabilitat precisament per l’opacitat burocràtica amb què es protegeix a tots nivells. Aquest divorci entre autoritat i poder és una de les cinc raons que el sociòleg R. Sennett analitza com a causant de les polítiques regressives que segrega la cultura del nou capitalisme. L’Estat, senyala Sennett, manté una vigorosa funció de direcció, però al seu si ”el poder i l’autoritat se separen; tal com passa a les empreses, també en política les burocràcies centralitzen cada vegada més el poder mentre es neguen a fer-se responsables dels seus ciutadans”. I així és difícil crear una política progressista en la que tots els ciutadans se sentin units en un projecte comú. L’autoritat democràtica es debilita si no es clarifiquen els mecanismes de presa de decisions de les burocràcies centralitzades (no en sentit territorial sinó instrumental) que sempre apareixen com indiferenciades i irresponsables als ulls dels ciutadans. Aquesta indiferència crea passivitat en el ciutadà i, en el cas concret de la degradació dels serveis públics, una profunda desconfiança.