Aritmètica emocional

Després de veure “Aritmètica emocional”, la pel-lícula de P. Barzman, relat honest (un xic reiteratiu) de les conseqüències de l’Holocaust sobre les emocions i els sentiments dels qui van poder sobreviure als camp d’extermini, amb un toc d’esperança per reemprendre la vida, al cap de molts anys, allà on va quedar aturada (“em guardo el botó fins la pròxima vegada que ens veiem”, diu la protagonista a qui fou el seu company infantil al camp de trànsit de Drancy) em ve a la memòria la famosa frase d’Adorno ( “és de bàrbars escriure poesia després d’Auschwitz”) i la dura rèplica que li dóna el Nobel Imre kertész al seu llibre Dossier K, en realitat un conjunt de reflexions sobre la seva vida i la seva obra (va viure durant la seva adolescència uns anys als camps d’Auschwitz i Buchenwald) partint del recurs literari d’una autoentrevista : “No puc imaginar que una ment com Adorno vulgui que l’art renuncïi a representar el trauma més gran del S.XX. D’una banda, és veritat que l’assassinat industrialitzat de milions de persones no pot servir de plaer estètic, per dir-ho així. Però ,¿ hem de considerar per aixó una barbaritat els poemes de Celan o de Miklós Radnóti ? És un acudit dolent, i prou. I pel que fa al plaer estètic, ¿esperaria Adorno que aquests grans poetes escrivissin poemes dolents ? Com més voltes li dones a aquesta frase, més clar veus que és un absurd. Em sembla perillosa per la tendència que senyala: un elitisme interpretat de manera absurda que, a més, prolifera de moltes maneres. Es tracta de reivindicar el dret exclusiu al sofriment i , al mateix temps, expropiar l’Holocaust. I aquesta tendència coincideix estranyament amb els partidaris del “punt final”, dels qui es distancien de l’àmbit d’experiències d’Auschwitz i el voldrien limitar a un petit grup de persones; dels qui considerarien que, al morir els últims sobrevivents dels camps de concentració, l’experiència mateixa es convertiria en un record mort, en història llunyana”.

La pel-lícula és una modesta contribució a trencar aquest absurd que denuncia Kertész. I la reflexió que es fa el mateix Kertész en constatar que l’ordre del món no ha canviat després d’Auschwitz (“ Si Auschwitz ha estat inútil, Déu s’ha declarat en fallida; i si hem portat Déu a la fallida, mai entendren Auschwitz”) es mostra igualment inquieta en la pregunta i la reposta que es repeteixen per dues vagades a la pel-lícula : ” Si em preguntes si crec en Déu, deixa que et respongui : creu Déu en mí ? ”