Maragall Ajuda Mas (dos amics dins d'un cabàs)

Maragall, que ara es presenta
víctima de l’Estatut,

decideix donar una empenta
a l’Artur, el rei dolgut.
Oblidant el tres per cent
i la nit de la Moncloa
li proposa, diligent,
armar tots dos la tabola:

“Que el Duran no et vol seguir
ni fer la refundació…?,
engega’ls tots a parir
i desfes-te de la Unió,
com jo, que tinc el carnet
a no sé quina butxaca
però he deixat ben clar i ben net
qui és el que aquí matxaca.
A mi, l’amic Zapatero,
després de prometre el cel,
em va donar pel trasero
deixant-me’l sense cap pèl
i ara tira de Montilla,
ensopit, sense dircurs,
que ni lidera ni brilla
per no donar-li un disgust.
Si convé, per començar,
pren-te amb calma un any sabàtic
i mirem de fer quadrar
el meu partit democràtic
amb el teu sobiranisme.
Tindrem la casa comuna
si els dos fem proselitisme
des de la nostra tribuna.
I a poc a poc es veurà
el que encara a molts estranya:
si els catalans hem d’estar
a dins o a fora d’Espanya.
I amb això de l’Estatut,
que tu dius que vas salvar,
para ja de fer el cornut
i admet el que ha quedat clar:
tot va ser un gran embolic,
jo vaig anar de corcoll,
tu no n’has vist ni un pessic
i ens hem cobert de soroll.
Com que al Constitucional
ja ens esmolen les tisores,
deixem de fer l’animal
i assagem les arts canores:
“bon cop de falç”, cantarem,
contra el text ben esporgat.
Del que en quedi, res voldrem:
“bon cop de falç” refrendat
pel poble que han esquilat.
I després, al capdavall,
anant tu i jo de bracet,
ja tancarem aquest ball:
tu, president a pleret,
jo, president vitalici,
i el Montilla fet papilla,
“missing” pel seu mal vici”.

C.A.