Memòria jove



Partint del fet històric de la crema de llibres a la dàrsena del port de A Coruña el 19 d’agost de 1936, per grups de falangistes addictes a l’aixecament militar, Manuel Rivas basteix amb “Los libros arden mal” (Alfaguara 2006, veure videos de presentació a YouTube, amb lectura del propi autor) un mural vivíssim de personatges i d’ambients de la Galícia d’aquells anys, i puntualment d’uns anys abans, fins a la dècada dels seixanta. No es tracta del relat argumental propi de les novel-les a l’ús: cada capítol (més aviat 90 situacions) és un argument, una circumstància personal i ambiental, una breu novel-la consistent i amb sentit per ella mateixa, de manera que el llibre es pot llegir començant per qualsevol d’aquestes situacions sense perdre mai l’atractiu de l’atmosfera que impregna el conjunt.

Per a qui vol entrar en el realisme màgic de Manuel Rivas (en realitat realisme poètic, perquè la poesia es fa evident en cada racó de la realitat que descriu) el llibre resulta extraordinari. Són més de 600 pàgines que passen com l’aigua, i en cadascuna el relat avança i retrocedeix i s’encavalca, i una i altra vegada s’aclareix i es transparenta lentament, i sorpresivament, el que el text sembla voler amagar de bon principi.

Molts llibres es van cremar (“la segunda oleada de olor era ya la del humo de la intemperie, el olor lúgubre y afligido de las cosas que no quieren arder, le pareció semejante al humear húmedo, disconforme, de la leña verde, o al desanimado del serrín y de las astillas sobrantes de los encofrados de las obras, ese fuego que se oculta , que se enfría. Conocía bien ese olor porque significaba al mismo tiempo intemperie y ahogo”-p.54), però alguns s’hi van resistir i es van salvar, i la memòria d’aquells nois i noies que el 19 d’agost del 36 no van poder fer la seva excursió anual a Los Caneiros de Betanzos es manté jove; la seva dignitat ens arriba forta i vigorosa com la pedra, transportada per la memòria de l’aigua: ”Miro de reojo y veo a mi madre en el agua y fuera del agua. Está de rodillas, con el cuerpo ensamblado en la piedra del lavadero. Un cuerpo de mujer angular. La forma de la piedra resulta tan ajustada que parece que ha sido tallada poco a poco por el roce de los vientres. Ese eje que pasa por nuestros vientres y la forma de la piedra es lo que une el cielo, la tierra y el mar. Mientras ella enjabona, yo miro de reojo, primero hacia su imagen en el agua, y luego hacia ella . Está a contraluz, lleva el pelo recogido en un un pañuelo atado en la nuca y ahora vuelve a mostrar el rictus de la dureza. Es dura hacia dentro. Sus ojos guardan. Eso se ve mejor en el agua” (p. 14). Manuel Rivas, amb una obra que té de fons un gran treball de documentació, ens ha volgut salvar els noms d’aquesta memòria jove i perdurable: “Lo único que Olinda no había olvidado era mi nombre. Para el nombrado, eso es mucho recordar. Que de todos los nombres, de las miles de palabras, el único sonido que sale de su boca (porque no solloza, no se queja, no maúlla, no gime) sea tu nombre. ¿Qué me estás diciendo? Y te está diciendo tu nombre. Como una figura de piedra que de repente llama por ti. Redondea los labios. Ves tu nombre dibujado. Eso es mucho peso. Es como llevarte encima a ti mismo. No dentro, o alrededor, sino encima de ti. Nada más que tu nombre. Podría decir cualquier cosa. Podría aullar. Vaya si lo entendería yo, que le saliese un aullido allá del fondo. Pero no. Dice el tuyo, mi nombre. Sólo mi nombre” (p. 403)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat