Iosu Ion Imaz

De la lectura conjunta dels darrers escrits de Iosu Ion Imaz, amb menys de dos mesos de distància ( " No imponer/no impedir", de 15 de juliol de 2007, i la carta en què anuncia que no es presentarà a la reelecció de president del EBB del PNB i que deixa la política, el passat dia 12, amb l’expressiu títol de "Apostar por el futuro"), es pot desprendre la conclusió incòmoda, i un punt inquietant, que la seva voluntat de no contribuir a la divisió del PNB en un context de competició pel discurs, quan el que convé segons ell és "una reflexió serena que exigeix lideratges no qüestionats i partits units i sòlids", obeeix a la falta de voluntat majoritària en el si del PNB de portar endavant el contingut del document aprovat per EAJ-PNB l’octubre de 2005, segons el qual la pacificació i la normalització política del País Basc comporta un pacte entre bascos per obtenir majories superiors a les que va obtenir l’Estatut de Gernika, el que vol dir acord entre les diferents sensibilitats polítiques que facin possible aquesta majoria (no imposar), i pacte amb l’Estat perquè en la tramitació a les Corts els partits l’acceptin en la seva integritat (no impedir), de manera que la conclusió d’aquest procés amb ple respecte a la voluntat democràtica, a la pluralitat política i al marc legal vigent, sigui el referèndum de ratificació de la ciutadania basca. Plantejar una consulta sobre altres premisses (tal com fa Ibarretxe), com un escenari d’acumulació de forces per a una confrontació política, diu Imaz, podria tenir conseqüències diabòliques: podria propiciar un pla "b" a ETA al que s’acolliria per exigir sota amenaces el seu compliment, amb la coartada de presentar-la com l’expressió de la voluntat dels bascos. ¿Què passaria el dia després d’aquesta consulta plantejada unilateralment (i sense l’acord majoritari , i no en absència absoluta de violència, tal com exigeix el document de EAJ-PNB d’octubre 2005), es pregunta Imaz, si no hi ha acord polític amb l’Estat ? Potser la inquietud per evitar les perspectives que es podrien derivar d’aquesta pregunta ha portat Imaz a la dimissió, com una forma de posar el PNB cruament davant la seva responsabilitat política i social.

Ion Imaz, doncs, veu l’acció política al País Basc ineludiblement vinculada als acords de la majoria per superar la iniciativa d’ETA. Desconcerta (un desconcert més) que a Catalunya alguns prohoms del sobiranisme i la independència ens vulguin presentar la dimissió d’Imaz simplement com un pas que facilitarà quotes superiors de sobirania, al País Basc i (per què no?) a Catalunya. Com es veu, una vegada més, alguns dels polítics més nostrats donen mostres d’una gran visió de futur.