La mesura justa


Aquesta és la qualificació que se’m va ocórrer per definir la proposta de la pel-lícula "El gran silenci", de Philip Gröning, basada en la vida quotidiana dels cartoixans de la Grande Chartreuse de Grenoble. Vida ascètica però totalment mesurada, com passa en general amb totes les regles de vida monàstica, tenyides de més o menys austeritat i sempre preocupades per trobar l’equilibri entre l’exigència de la vida contemplativa i les capacitats de qui ha ha fet l’opció de dedicar-s’hi. Mesura justa que apareix reflectida en molts detalls: les variades posicions al moment de la pregrària (dret, descalç, calçat, agenollat, assegut, estirat) per trobar la concentració adequada; la justa mida dels troncs serrats a mà que conformem un tapissat multiforme de fusta a la paret; el mesurat pas de l’hivern; la cadència del so de les campanes repetit en els moments precisos, com per recordar que el temps que passa és només el tornaveu del silenci a l’interior del qual es projecta la presència humana a través de la corda que s’estira amb força i concentració des d’un lloc rellevant de l’església; la justa proporció dels aliments vegetals, de la poma partida en dues meitats perfectes, deixada al punt més humil, al costat d’un got d’aigua; la distribució del senzill mobiliari de la cel-la, la taula, els llibres, l’empostissat del terra, el gibrell que degoteja al racó, l’acció de gràcies pels aliments de cara a la llum exterior; les proporcions del jardí de la cel-la; la feina pacient per retirar la neu de les feixes de l´hort, per enganxar la sola d’una bota de muntanya; la justa mesura de llum sobre el llibre de pregària durant el res nocturn; la mida ajustada de l’hàbit resistent, el cinturó, la túnica, la caputxa per recollir el silenci; el pas ajustat de la llum del sol a través de les finestres dels corredors del claustre; el precís i auster cant gregorià en determinats moments.
Una renúncia ? Sí, certament, i així es va reiterant com en els rètols de les pel-lícules mudes perquè ningú no s’enganyi ("Si no deixes tots els teus béns, no pots ser deixeble meu"). Però també una seducció ("Senyor, m’has seduït i m’he deixat seduir"). I entre la renúncia i la seducció, una identificació total amb la natura i totes les seves criatures. És emocionant el cant del "Benedicite" al despuntar l’alba, que el director vol subratllar enfocant llargament la lletra de l´himne: "Beneïu el Senyor sol i lluna, estrelles del cel, la pluja i la rosada, els vents, el foc i la calor, el fred i el gel, els dies i les nits, la llum i les tenebres, les muntanyes i els colls, totes les coses que germinen a la terra, els mars i els rius, tots els animals i els fills dels homes" ( "Càntic dels tres joves", del Llibre de Daniel 3,57-88)

Un aïllament profitós, no només per als qui el protagontizen, rostres revestits de serenor que sense parlar ho diuen tot perquè han ajustat completament la profunditat de les seves vides al diàleg amb el silenci, sinó també per a la humanitat. Reconforta, i és alhora un repte, pensar que enmig de les trifulgues del nostre món, capgirat en bona part per un depredador estil de viure, hi ha persones com nosaltres que s’enfroten amb l’ànim serè al desafiament més definitiu de l’existència, a la presència de l’Absolut que es manifesta en les proporcions harmonioses, fetes a la mesura humana quan les sabem respectar, de tot el que ens rodeja. Deia Hölderlin que la vida es pot viure poèticament. Els monjos demostren que es pot viure contemplativament.

Aquest Absolut és el Déu cristià per als monjos cartoixans. Per a un ateu, i en part per a un agnòstic, pot ser la recerca de la plenitud d’equilibri entre la dimensió humana i la natura. En qualsevol cas , en la tensió pemanent del pensar entre el no-res (la mort) i el ser en plenitud sempre hi ha associada la idea de Déu, tal com ho expressa amb belles paraules el pensador Georges Steiner (estudiós de la cultura europea, crític litereri, col-laborador de multitud de diaris i revistes de primera línia, autor, entre molts d’altres, precisament de "Llenguatge i silenci ", 1.967) : "Totes dues esferes de pensament, la del ser i la de la mort, han estat interpretades com a subespècies dels inacabables esforços de l’intel-lecte humà, de la consciència mortal per pensar en, "pensar" Déu si volem conferir a aquest monosíl-lab una intel-ligibilitat creïble. És plausible que l’home esdevingués sapiens i que els processos cerebrals evolucionessin més enllà del reflex i del pur instint quan va sorgir la qüestió de Déu, quan els mitjans lingüístics van permetre la formulació d’aquesta qüestió. És imaginable que formes superiors de vida animal voregin la consciència, el misteri de la pròpia mort. La qüestió de Déu, però, sembla específica i singular de l’espècie humana. Som criatures dotades de la facultat d’afirmar o negar l’existència de Déu. Tenim els nostres inicis espirituals "en la Paraula". El creient fervorós i l’ateu radical comparteixen una mateixa manera d’entendre el problema. L’agnòstic indecís no nega la qüestió. Una afirmació tan senzilla com " Mai no he sentit parlar de Déu", seria considerada absurda. L’existència i la mort, pel fet d’estar relacionades amb Déu, són objectes perennes del pensament humà atès que el pensament no és indiferent a l‘enigma de la identitat humana , de la nostra presència en un món determinat. Nosaltres som (el famós ergo sum) en la mesura que ens esforcem a "pensar el ser", "el no ser" (la mort) i la relació d’aquestes polaritats amb la presència o l’absència, la vida o la mort de Déu expressades en termes antropomòrfics... És immensament difícil d’imaginar com seria la cartografia de la ment i les extensions que ocupa, com seria el nostre alfabet de reconeixements, si el problema de Déu perdés el sentit que té. No hi ha cap retòrica de la "mort de Déu", ni cap erosió de religió organitzada en els supermercats d’Occident que s’acosti a un eclipsi de la possibilitat de Déu dins la nostra consciència. Fins ara, Déu ha donat molta feina a l’ateisme" (Georges Steiner :" Déu raons- possibles- de la tristesa del pensament", Arcàdia 2006, pp 63 i ss ).

Davant l’opció radical dels monjos cartoixans per buscar Déu en el silenci, amb una radicalitat que compromet exclusivament la pròpia existència, qui gosaria dir que estan equivocats? I si ho estiguessin, qui gosaria dir que la seva opció per compassar el sentit de la vida amb la justa mesura de les coses és més equivocada que qualsevol altra igualment preocupada per "pensar el ser" en plenitud?

Comentaris

Maria Carme Maltas ha dit…
Després de llegir les teves línies només em falta veure el film i deixar-me impregnar per aquest silenci que tantes vegades ens manca i no ens permet d'aprofundir més en la recerca de la Paraula. La teva aportació - i la de Steiner, però si tu no l'haguèssis apuntat no la coneixeria- la trobo magnífica
cinto amat ha dit…
Carme, gràcies pel comentari després de la paciència de llegir. Si encara no has vist la pel-lícula,val la pena.

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu