Poesia a la intempèrie



O millor, de poesia per posar-se a cobert de la intempèrie, es podria catalogar l’últim llibre de poemes de Joan Margarit, “Casa de Misericòrdia”, d’Edicions Proa. Diu Margarit en el breu epíleg del llibre que la poesia, juntament amb la música, és com una caixa negra en la qual la nostra soledat pot entrar d’una manera i sortir-ne més consolada, més ordenada, més feliç en suma. Aquest recull de seixanta quatre poemes ve a ser una recerca d’aixopluc a la soledat, a la por, als records, a la infantesa, a la mort, a l’oblit, a la separació, a la incomunicació: “La poesia és ara l’última casa de misericòrdia”. Margarit adapta la poesia a la seva vida, i no al revés, i la seva experiència vital ara, en els moments previs a la vellesa (“ser vell és una mena de postguerra”), està impregnada de soledats que amb prou feines poden fer front a la intempèrie. Però no tot és crepuscular, fosc o sense futur (“sempre són falsos els finals dels contes, perquè no es suïcidin els infants”); hi ha una escletxa de llum que es filtra per algun lloc :

“En alguna ciutat del pensament
jo t’estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l’esfera de la llum sobre el mar”
(“La primera vegada”, p. 18)

“Ara que els dos sou morts, dintre de mi
hi ha una escletxa de llum sota una porta,
com si fóssiu a punt d’anar a dormir”
(“Crematori”, p.33)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?