País petit
El meu país s’ha tornat trist
per a qui ara el veu i qui l’ha vist.
No s’ha mogut del campanar
en comptes d’atrevir-se nord enllà,
on diuen que la gent és rica,
lliure, desvetllada i feliç
La campana que repica
té el so feble, indecís :
per alguns és toc de foc,
per a d’altres toc de mort.
El meu país és molt petit
i tant i tant se m’ha encongit
que quan de cop li plou la calamarsa
corre tot ell a aixoplugar-se
sota el paraigua del seu Barça:
allí se sent ben protegit,
oblida tot el que ha patit
i com el Patufet sota la col
sobreviurà segur al seu dol
amb la cridòria d’algun gol.
Al meu país petit i trist
li han vingut mals tot d’imprevist.
S’han lliurat a la brega alguns manaires
a redós de maldestres trabucaires,
protectors d’insolents i carallots
que a tots ens tallarien els pebrots
per botiflers i pidolaires.
El meu país potent i ric
ara s’ha fet petit i trist,
però me l’estimo tal com és
perquè pot créixer més i més.
Comentaris
Jo també escric algun poema de tant en tant. En aquests moments estic desenvolupant un quadern referit a un Mal dolent, a partir de la pròpia experiència de la malaltia.
Et felicito pel Blog. Mantenir el nivell que ofereixes suposa molta dedicació i compromís, sobretot quan abordes qüestions de rabiosa actualitat que afecten a la vida social i política, en especial de Catalunya.
Una abraçada. Records.
Una abraçada !! M'agrada sentir-te. He tingut noves teves a través de les meves germanes d'Ullastrell. M'agradaria, si vols, seguir el que escrius a rel de la teva experiència. Ja veus que procurem que alguna cosa ens quedi d'aquells anys... He tingut problemes amb el mail particular, però pots adreçart-te a :bigorda05@wanadoo.es , o bé al del despatx : bufetdoy@interarenys.com
Va ser el meu fill, el Cesc, que també té un blog, el que em va animar a fer-ne un.
Molts records i ja ens veurem