La final

Tots davant el televisor o davant la pantalla del lloc que toca, petits i grans. Primera sorpresa: surt Van Bommel al lloc d’Iniesta. Segona sorpresa: l’Arsenal surt a l’atac i el Barça es desequilibra, Henry està a punt de marcar. Sort de Valdés, aquesta vegada i unes quantes més al llarg del partit. Polèmica: l’àrbitre anul-la un gol a Giuly precedit d’una falta a Eto’o que significa l’expulsió del porter anglés. Dubte reglamentari amb incidència sobre el transcurs del joc: no hauria estat millor per a l’espectacle que hagués donat el gol i no hagués expulsat Lehmann ? Minut 38: galleda d’aiguafreda; quan semblava que ho teníem tot a favor, badada d’Oleguer i cop de cap i gol inapel-lable del gegant Campbell. Augmenten els nervis, la càmera enfoca un aficionat que s’està enfonsant anímicament, a punt d’arrencar a plorar. Bona jugada d’Eto’o, remat i pilota al pal. L’eufòria inicial comença a donar senyals de fragilitat, però la remuntada és factible.

I comença la segona part, la de la confirmació del desastre o del pas a la glòria. I comença a ploure. Ha sortit l’Iniesta i l’equip es mou millor, però l’Arsenal fa contraatacs perillosíssims, alguns ben portats per aquest noi d’Arenys de Mar que és escridassat a la pantalla del Calisay. Passa el temps i cada vegada plou més, i això no pinta bé. I entra Larsson, i entra Belletti. I el triangle màgic Iniesta-Larsson-Eto’o aconsegueix l’empat. I el cel comença a obrir-se encara que continuï plovent. I destapem el cava que començava a escalfar-se. I al minut 80 el binomi màgic Larsson-Belletti fa el segon i definitiu gol. I l’espectador de la tv continua plorant i posant-se les mans al cap, però ara ja va amunt i no avall. I plou molt més. I això està guanyat.

I Zapatero, que per fi ha pogut mostrar urbi et orbi el seu barcelonisme, s’abraça amb en Laporta, i després amb en Maragall, i en els segons que dura l’abraçada s’esvaeixen els dubtes de la candidatura a la reelecció i s’aclareix l’horitzó del referèndum. I en Puyal proclama que en Puyol aixeca la copa i tot el món ho veu, i en Xavi s’abraça al rei i després a la reina, i el rei agafa una nansa de la copa i allà mateix l’hi fa un petó, i escoltem que el Zapatero crida per la ràdio “Visca el Barça” al final d’una conversa amb el Puyal. I Eto’o va acompanyat pel seu fill, i Giuly plora amb el fill als braços, i Gio també plora. I Belletti, quan el camp ja s’ha buidat, torna a sortir amb xancletes i es concentra mentalment en la repetició del gol de la victòria. I ja no plou.

Histèria col-lectiva o història viscuda col-lectivament ? L’Antoni Puigverd deia aquest matí que mai no havia viscut un esdeveniment esportiu amb tanta passió, i que tant més es gaudeix de la felicitat quan més a la vora s’ha estat de la infelicitat (que li expliquin a l’Espanyol que el dissabte ens va fer una demostració del que és el sofriment i l’alegria a la casa del pobre...). Hem superat la depressió que ens queia a sobre i les emocions viscudes ens han confirmat la il-lusió del principi. Com deia Maragall, ara el País està llançat a guanyar el referèndum en un altre gran acte d’afirmació nacional. Que així sigui.