La final



Tots davant el televisor o davant la pantalla del lloc que toca, petits i grans. Primera sorpresa: surt Van Bommel al lloc d’Iniesta. Segona sorpresa: l’Arsenal surt a l’atac i el Barça es desequilibra, Henry està a punt de marcar. Sort de Valdés, aquesta vegada i unes quantes més al llarg del partit. Polèmica: l’àrbitre anul-la un gol a Giuly precedit d’una falta a Eto’o que significa l’expulsió del porter anglés. Dubte reglamentari amb incidència sobre el transcurs del joc: no hauria estat millor per a l’espectacle que hagués donat el gol i no hagués expulsat Lehmann ? Minut 38: galleda d’aiguafreda; quan semblava que ho teníem tot a favor, badada d’Oleguer i cop de cap i gol inapel-lable del gegant Campbell. Augmenten els nervis, la càmera enfoca un aficionat que s’està enfonsant anímicament, a punt d’arrencar a plorar. Bona jugada d’Eto’o, remat i pilota al pal. L’eufòria inicial comença a donar senyals de fragilitat, però la remuntada és factible.

I comença la segona part, la de la confirmació del desastre o del pas a la glòria. I comença a ploure. Ha sortit l’Iniesta i l’equip es mou millor, però l’Arsenal fa contraatacs perillosíssims, alguns ben portats per aquest noi d’Arenys de Mar que és escridassat a la pantalla del Calisay. Passa el temps i cada vegada plou més, i això no pinta bé. I entra Larsson, i entra Belletti. I el triangle màgic Iniesta-Larsson-Eto’o aconsegueix l’empat. I el cel comença a obrir-se encara que continuï plovent. I destapem el cava que començava a escalfar-se. I al minut 80 el binomi màgic Larsson-Belletti fa el segon i definitiu gol. I l’espectador de la tv continua plorant i posant-se les mans al cap, però ara ja va amunt i no avall. I plou molt més. I això està guanyat.

I Zapatero, que per fi ha pogut mostrar urbi et orbi el seu barcelonisme, s’abraça amb en Laporta, i després amb en Maragall, i en els segons que dura l’abraçada s’esvaeixen els dubtes de la candidatura a la reelecció i s’aclareix l’horitzó del referèndum. I en Puyal proclama que en Puyol aixeca la copa i tot el món ho veu, i en Xavi s’abraça al rei i després a la reina, i el rei agafa una nansa de la copa i allà mateix l’hi fa un petó, i escoltem que el Zapatero crida per la ràdio “Visca el Barça” al final d’una conversa amb el Puyal. I Eto’o va acompanyat pel seu fill, i Giuly plora amb el fill als braços, i Gio també plora. I Belletti, quan el camp ja s’ha buidat, torna a sortir amb xancletes i es concentra mentalment en la repetició del gol de la victòria. I ja no plou.

Histèria col-lectiva o història viscuda col-lectivament ? L’Antoni Puigverd deia aquest matí que mai no havia viscut un esdeveniment esportiu amb tanta passió, i que tant més es gaudeix de la felicitat quan més a la vora s’ha estat de la infelicitat (que li expliquin a l’Espanyol que el dissabte ens va fer una demostració del que és el sofriment i l’alegria a la casa del pobre...). Hem superat la depressió que ens queia a sobre i les emocions viscudes ens han confirmat la il-lusió del principi. Com deia Maragall, ara el País està llançat a guanyar el referèndum en un altre gran acte d’afirmació nacional. Que així sigui.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu