Abans de la final



París és a hores d’ara “La Maison de la Catalogne”. A París convergeixen totes les expectatives, les dels barcelonistes i les dels qui no ho són però se senten magnetitzats per aquest imant que és el Barça, que tantes il-lusions genera i aplega. És l’hora de la il-lusió massiva, prèvia a la gran final contra l’Arsenal. No es parla de res més. La il-lusió de l’espera és la més dolça, la que més cohesió crea: estén sobre tot el País una fina capa de benestar, de comfort, de reconeixement de mèrits, d’esperit de superació, de legítim orgull, d’excitació controlada. Sembla talment com si aquest fos un País totalment unit en virtut d’una gesta que ens sobrepassa i de la que tots participem.

Aquesta tarda, a l’hora del partit, les il-lusions esclataran en emocions: l’emoció d’anar perdent o d’anar guanyant i, al final, l’emoció d’haver guanyat o d’haver perdut. Ara les dues aficions estan impregnades per la mateixa il-lusió, la d’esperar guanyar; durant el partit, i després, les emocions es dividiran. El resultat sempre divideix. Una vegada més, el futbol es manifesta com la metàfora més definitòria de la vida mateixa: del trànsit de la il-lusió, de l’expectativa, a la realitat del resultat, de la cohesió de la il-lusió a la dispersió de les emocions.

Comentaris

Ramon B. ha dit…
Vindràs al Parc?
cinto amat ha dit…
Gràcies per la invitació, però la seguiré a casa amb la Rosa. Que guanyem !!

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu