La mort sense intermitències
En la presentació de la seva última novel.la (" Les intermitències de la mort") José Saramago posava de nou en circulació la seva aguda lucidesa, no exempta de sornegueria, per denunciar l’explotació del fet ineludible de la mort com un negoci, espiritual o material. Més enllà de la metàfora total de la novel.la, que imagina que la mort fa vacances durant una temporada, Saramago acabava mostrant el seu punt de vista totalment realista, amb un deix de fatalitat, sobre el tema :"Tot són faules. Tot s’acaba. Mireu els dinosaures. La qüestió és acceptar la mort com una conseqüència lògica de la vida". I això que reconeixia que la idea de la novel.la li va sorgir després de rellegir Rilke, per suggerència directa dels "Quaderns de Malte Laurids Brigge". Rilke, el poeta que com pocs es va acostar a la maduració de la mort com una experiència essencial :" És estr
any, certament, ja no habitar la terra/ no fer ús de costums a penes adquirits/ no donar a les roses i a d’altres coses que eren tota una promesa/ la significança d’un futur humà/... I l’estar mort és ardu i ple d’inacabables/ recobraments per tal d’anar sentint un punt d’eternitat " ( de la "Primera Elegia de Duino", fragment que serveix a Javier Marías – "Baile y sueño"- per aprofundir en la introspecció d’un dels seus personatges).Brueghel: "El triomf de la mort"
A més de ser una oportunitat per a la metàfora per denunciar determinades situacions (el que no vol dir que la novel.la de Saramago no hagi de ser excel.lent, com quasi totes les seves), la mort captiva el llenguatge, el poètic sobretot, des d’angles ben diferents però que tenen en comú l’intent de viure-la, d’assumir-la, des de la pròpia experiència vital. L’escriptor argentí Tomàs Eloy Martínez (" Con los ojos abiertos") recordava una amiga que després de saber que els seus dies estaven comptats per una malaltia incurable va convidar tots els seus amics a una festa per celebrar la seva mort, per anunciar que havia decidit anar-se’n amb els ulls oberts (expressió que havia llegit en una entrevista a Margerite Yourcenar), dient-los : "sabem molt poc de com són les coses quan neixem. Per què tancar els ulls quan arribem a l’altre extrem ?".
La mort pot copsar-se des d’un sentiment de total quietud :
"Siento el crepúsculo en mis manos. Llega a través del laurel enfermo. Yo no quiero pensar ni ser amado ni ser feliz ni recordar.
Sólo quiero sentir esta luz en mis manos ...
Es la agonía y la serenidad.
Quizá soy transparente y ya estoy solo sin saberlo. En cualquier caso ya
la única sabiduría es el olvido".
(Antonio Gamoneda, "Arden las pérdidas", Tusquets 2004, p.123).
Pot desitjar-se com un afany d'eternitat:
"... No me quiten las vendas
no quiero ver las muecas de los míos
ni escuchar sus plañidos.
Entiérrenme de nuevo
¿por qué resucitar
a un mundo fugaz?
He visto el rostro de la muerte
he alcanzado la muerte
soy eterno ".
no quiero ver las muecas de los míos
ni escuchar sus plañidos.
Entiérrenme de nuevo
¿por qué resucitar
a un mundo fugaz?
He visto el rostro de la muerte
he alcanzado la muerte
soy eterno ".
Pot esperar-se com un pas a un àmbit totalment obert:
"Perquè
per aquesta porta
sobre la rugosa llum de la tarda
tindràs encara temps
de posar-hi els peus i començar a caminar,
sense arrels
que enredin els teus passos
doncs per a la mort
no tens encara paraules,
encara no, encara no, encara no".
per aquesta porta
sobre la rugosa llum de la tarda
tindràs encara temps
de posar-hi els peus i començar a caminar,
sense arrels
que enredin els teus passos
doncs per a la mort
no tens encara paraules,
encara no, encara no, encara no".
Pot enyorar-se com un retrobament:
"Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable.
...
Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el trist somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera.No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit".
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable.
...
Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el trist somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera.No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit".
O es pot creure que serà superada :
" ...perquè plantarà tenda entre ells:
ells seran pobles seus
i aquell que és Déu-amb- ells (Emmanuel) serà el seu Déu,
i eixugarà qualsevol llàgrima dels seus ulls,
i la mort ja no hi serà.
Les coses d’abans han passat.
I va dir l’Assegut sobre el setial:
vet aquí que faig noves totes les coses".
ells seran pobles seus
i aquell que és Déu-amb- ells (Emmanuel) serà el seu Déu,
i eixugarà qualsevol llàgrima dels seus ulls,
i la mort ja no hi serà.
Les coses d’abans han passat.
I va dir l’Assegut sobre el setial:
vet aquí que faig noves totes les coses".
En totes aquestes aproximacions la mort no és una intermitència sinó una experiència total.
Comentaris
Tanmateix, la segona part de la novel·la és una obra mestre en la qual torna a aparèixer la genial ploma de Saramago, la de les novel·les precursores del Premi Nobel. Arribar a aquest punt és una gratificant recompensa en forma de finesa literària. Ara bé, hem de resistir, no defallir en el recorregut del llarg meandre que ens portarà cap a les brillants pàgines finals.
estic d'acord amb el que comentes, i que els recursos que posa en joc Saramago en aquestes novel.les de gran metàfora es fan repetitius, tot i que no se li pot negar l'estil singular que esgrimeix i la seva capacitat de crítica i fins de sarcasme. L'assaig sobre la ceguesa era molt més traballada que aquestes "intermitències". Jo sí que somric llegint-la, però n'esperava més.
Gràcies pel comentari.