Religió i cultura


La manifestació d’ahir a Madrid, una vegada més propiciada pel PP amb el recolzament d’una part de la jerarquia eclesiàstica, posava l’accent en l’ensenyament de la religió, denunciant una suposada marginació d’aquesta matèria com assignatura en el projecte de Llei Orgància de l’Educació. Això no es correspon amb la realitat, ja que el Projecte en la seva Disposició Addicional Segona reprodueix, i per tant conserva, la modalitat de l’ensenyament de la religió amb les mateixes condicions amb què s’ha impartit fins ara, amb ple respecte al mandat constitucional de garantir el dret dels pares a una formació religiosa i moral del seus fills d’acord amb les seves pròpies conviccions, i respectant també els Convenis amb la Santa Seu sobre el tema (si bé és cert que el Projecte del govern del PP tenia previst un tractament més favorable en quant a l’avaluació i a l’alternativa a la classe de religió voluntària).

La qüestió de l’ensenyament de la religió ve greument hipotecada, al meu entendre, per aquests aspectes :

A) El Conveni amb la Santa Seu, que tot i ser immediatament posterior a la Constitució (1979) traspua l’esperit del Concordat franquista, fins a l’extrem d’atribuir a la jerarquia eclesiàstica la facultat de decidir en exclusiva els continguts curriculars de l’ensenyament de la religió, tant en els centres públics com privats. Aquest Conveni segur que va bé molt més enllà del que la Constitució requereix.

B) Aquesta atribució, que és totalment estranya dins un corpus legal educatiu aprovat per un Parlament democràtic no confessional, porta a la seqüència religió-doctrina catòlica-adoctrinament, de manera que ha arrelat en la percepció de la societat, començant pels mateixos professors, la suposició que la religió és quasi una catequesi incrustada dins l’horari escolar, i això crea enormes incomoditats en molts i exigències inalterables en molts d’altres per a continuar mantenint aquest sistema pervers indefinidament.

C) Per si fos poc, l’estatus dels professors de religió accentua encara més aquesta situació dicotòmica de la religió dins l’ensenyament: els contracta la jerarquia eclesiàstica però els retribueix l’administració civil, de manera que s’introdueix un altre element estrany en l’àmbit de la contractació laboral a costa de la religió (es donen acomiadaments de professors per causes que repugnen la legislació civil).

Com sortir d’aquest cercle ? L’estretor de mires de la jerarquia s’ha petrificat en voler mantenir aquest sistema de la religió com una "maria" dins l’ensenyament, amb perjudici de la cultura religiosa. Com s´ha dit, la cultura religiosa és una cosa massa important per deixar-la en mans dels bisbes. Cap sistema educatiu pot ignorar la importància de la cultura religiosa en l’àmbit de la història social i econòmica, de la història de l’art, de la filosofia, de l’ètica, de la política, de la música, de la literatura. Per això no se l’hauria de reduir a un adoctrinament. Una vegada més la por a perdre influència ens fa més ignorants.
Fotografies: Baptisteri de Marc Chagall i Sant Domènec de H.Matisse a l'església de Notre Dame de Toute Grace

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu