Contra l'Absurd

En un article excel.lent, com tots els que publica (“El Absurdo”), Manuel Rivas es referia a les contradiccions que va posant en circulació la nostra societat i que va assumint i teoritzant com la cosa més normal, totalment d’esquena a les conseqüències que per al mateix sistema se’n poden derivar. Citava com a síntesi d’aquesta representació teòrica de l’absurd una expressió de J.K.Galbraith ,” l’art d’ignorar els pobres”, i criticava el titular de The Economist que comentava l’última obra de George Gilder (“Riqueza y pobreza”) amb aquesta simplesa: “Beneïts aquells que guanyen diners”. Pensa M.Rivas que hi ha una falsedat establerta , i és la de creure que la majoria de persones que es mouen en els àmbits intel.lectuals de la progresssia comparteixen la necessitat de propugnar politiques solidàries per a les crisis socials, mediambientals i de seguretat internacional. Dubto inclús, rebla M. Rivas, que hi hagi un majoria lliberal , en el sentit ple de la paraula lliberal, al costat de “la quantitat de gent, catedràtics, ments privilegiades, Think Tank de tota mena, que empenyen la seva intel.ligència en minar els serveis públics (amb l’excepció militar), qüestionar les ajudes socials i demostrar que la marginació és una vocació artística dels marginats”.

Confirmen aquesta escenificació de l’absurd els fets que trasbalsen aquests dies (o millor, nits) la societat francesa, amb multitud de joves sortint al carrer per cremar cotxes, busos, trens, escoles i centres, posant en greu perill la vida de persones. Joves sense identitat, que són legalment ciutadans francesos de segona o tercera generació d’immigrants però que no se’n senten, com tampoc se senten una altra cosa, sense feina, sense referents polítics dins el seu propi país, abocats al risc de la cesura cultural que només s’omplirà amb identificacions radicals per compensar el buit, i que de moment busquen cridar l’atenció estenent els encenalls del seu desarrelament, de la seva marginació. És ben absurd que les nostres societats del benestar, en el seu propi perjudici, hagin optat per la creació i el manteniment d’aquestes reserves de marginació en les perifèries de les ciutats industrials, allà on es podria aprofitar el potencial immens d’aquesta joventut.