Contra l'Absurd

En un article excel.lent, com tots els que publica (“El Absurdo”), Manuel Rivas es referia a les contradiccions que va posant en circulació la nostra societat i que va assumint i teoritzant com la cosa més normal, totalment d’esquena a les conseqüències que per al mateix sistema se’n poden derivar. Citava com a síntesi d’aquesta representació teòrica de l’absurd una expressió de J.K.Galbraith ,” l’art d’ignorar els pobres”, i criticava el titular de The Economist que comentava l’última obra de George Gilder (“Riqueza y pobreza”) amb aquesta simplesa: “Beneïts aquells que guanyen diners”. Pensa M.Rivas que hi ha una falsedat establerta , i és la de creure que la majoria de persones que es mouen en els àmbits intel.lectuals de la progresssia comparteixen la necessitat de propugnar politiques solidàries per a les crisis socials, mediambientals i de seguretat internacional. Dubto inclús, rebla M. Rivas, que hi hagi un majoria lliberal , en el sentit ple de la paraula lliberal, al costat de “la quantitat de gent, catedràtics, ments privilegiades, Think Tank de tota mena, que empenyen la seva intel.ligència en minar els serveis públics (amb l’excepció militar), qüestionar les ajudes socials i demostrar que la marginació és una vocació artística dels marginats”.

Confirmen aquesta escenificació de l’absurd els fets que trasbalsen aquests dies (o millor, nits) la societat francesa, amb multitud de joves sortint al carrer per cremar cotxes, busos, trens, escoles i centres, posant en greu perill la vida de persones. Joves sense identitat, que són legalment ciutadans francesos de segona o tercera generació d’immigrants però que no se’n senten, com tampoc se senten una altra cosa, sense feina, sense referents polítics dins el seu propi país, abocats al risc de la cesura cultural que només s’omplirà amb identificacions radicals per compensar el buit, i que de moment busquen cridar l’atenció estenent els encenalls del seu desarrelament, de la seva marginació. És ben absurd que les nostres societats del benestar, en el seu propi perjudici, hagin optat per la creació i el manteniment d’aquestes reserves de marginació en les perifèries de les ciutats industrials, allà on es podria aprofitar el potencial immens d’aquesta joventut.

Comentaris

Anònim ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Xavi Amat ha dit…
El tema de França fa molt mala pinta i crec que pot anar a més. A mi el que m'estranya és com no ha passat abans. No entenc, per exemple, com coi viuen moltes d'aquestes persones amb el preu que estan els pisos a tot arreu i la misèria que deuen guanyar, si és que la guanyen... La majoria viuen una vida ofegada per les obligacions i els pagaments, mentre d'altres, a només dos barris de diferència, tenen terceres i quartes residències amb grans piscines i pistes de tennis. Això havia d'esclatar...
cinto amat ha dit…
Xavi, és veritat el que dius.
La qüestió no és tant la manca de recursos econòmics com la falta d'horitzons culturals , polítics i socials que es crea en els guetos d'aqueste ciutats. Llegia l'opinió d'un sociòleg d'origen algerià de Perpinyà que afirmava que aquests joves han perdut la confiança inclús en els seus pares, és a dir,tot vincle de continuïtat amb l'ancestre i amb la societat d'acollida perquè els té marginats. L'absurd de la marginació crea un absurd encara més greu. El filòsof H.Lehvi recomana establir urgentment ponts de mediació, a través de la reflexió i la paraula, de part dels municipis, les associacions de veïns, els polítics , les esglésies...
Miguel ha dit…
El problema d'aquest "ascensor social" del que tant s'està parlant a la premsa durant els últims dies no és tant que no funcioni el botó per pujar de pis, sinó que només funcionin els de baixar i a sobre t'obliguin a polsar-lo. Això és el que està passant a França amb uns grups de gent molt nombrosos i amb unes característiques socials molt determinades. Espero que a Espanya això de la integració social (aquí, deixem-nos d'hòsties, el que juga un paper principal és la integració laboral, i no tant muntar festes de la interculturalitat ni xerrades folklòriques, com a alguna gent li agrada) ens ho comencem a creure i a aplicar, si no podem trobar-nos amb problemes similars al nostre país dintre de menys anys dels que ens pensem. Salut!
cinto amat ha dit…
Miguel, tens més raó que un sant. La integració laboral és segurament la més básica, la sine qua non, la que ajuda a superar els contorns dels guetos, sobretot quan el treball es pot compartir i contrastar amb persones de diferent extracció social i de distints orígens. Espero que aquí, que tenim una immigració recent encara que intensa, aprenguem la lliçó i els fills de segona i tercera generació dels immigrants puguin créixer més integrats. Salutacions!
Anònim ha dit…
Thank you!
[url=http://hurnthzj.com/mzah/kymy.html]My homepage[/url] | [url=http://wjixcdux.com/huix/ises.html]Cool site[/url]
Anònim ha dit…
Anònim ha dit…
Well done!
http://hurnthzj.com/mzah/kymy.html | http://gskzsutp.com/vmxt/jlms.html

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?