PER COMPRENDRE L'ISLAM:L'APORTACIÓ DE FETHI BENSLAMA (1). Fracàs de les representacions i desesper de les masses.

Fethi Benslama

Aquests dies es donen explicacions de tota mena sobre el fenòmen del terrorisme islamista, buscant alguna raó que ens ajudi a entendre’l en les seves causes, i que per tant ens ajudi també a prevenir-lo i eradicar-lo. Una aportació que trobo que val la pena subratllar en aquest moment, des de l’òptica de la psicoanàlisi, és la del profesor de la Universitat de Paris VII, el tunisià Fethi Benslama, amb la seva obra "La psychanalyse à l’épreuve de l’Islam” (2002), un intent de sotmetre la religió de l’Alcorà a les raons de l’inconscient, tal com va fer Freud amb el Judaïsme i el Cristianisme.

Les causes d’aquest terrorisme es troben parcialment exposades, pels sociòlegs i els politòlegs fonamentalment, atenent als conflictes en presència, sobretot els conflictes bèl-lics, i a la història política i de les categories socials i religioses en els països islàmics. Completant aquestes explicacions, l’aportació de F.Benslama apunta a la traducció de la crisi de l’Islam en el món del subjecte individual, i de la comunitat intersubjectiva islámica, posant en evidència les conseqüències d’aquesta deconstrucció que poden arribar a l’alienació i a la violència més irracionals.

Tres són els eixos fonamentals sobre els que pivota l’aportació de Benslama :

1.- La fractura de la modernitat

La mutació moderna, des del Renaixement, comporta necessàriament una “cesura“ (“césure” segons el terme original, com equivalent a fractura, dissociació) dels ancoratges d’identificació, com una característica esencial de la modernitat. Es tracta d’un fenònem sistèmic. Considera Benslama que es produeix una mutació en la civilització cada vegada que els canvis afecten els elements constitutius dels conceptes de “temps”, “plaer o gaudi”, “alteritat”, “mort” i” “veritat”. Aquesta “cesura” prodüida per la mutació en el decurs de la civilització es consolida seguint un procés d’evolució que porta a la transformació de la subjectivitat humana, procés del que el mateix Occident encara no n’ha sortit. A hores d’ara ignorem si la humanitat ha conegut una mutació d’aquesta envergadura en l’ordre de la subjectivitat, ja que la història i l’antropologia, la historicitat dels modes de “ser subjecte”, encara està per fer.

2.- La revocació subjectiva

Quan aquesta “cesura” moderna de les identificacions es produeix de manera precipitada, sense el “treball de la cultura” corresponent, es transforma en un procés desastrós de “revocació subjectiva” a gran escala que desencadena el “desesper de les masses” que és més i més devastador quan es conjuga amb la misèria dels espais físics de l’existència. Però la causa profunda cal situar-la en la pèrdua dels ancoratges inconscients individuals-col-lectius i es traduex en la por identitària a perdre el rostre o la imatge (“la face ou la figure” en els termes originals, àmbits conceptuals familiars en l’Islam per a designar l’essència de la persona). “La revocació subjectiva” es sinònim de formes de destitució massiva que es produeixen quan els homes s’adonen que les condicions del seu món ja no poden explicar-se d’acord amb la seva idea de veritat subjectiva. La vergonya de ser un “home revocat subjectivament” porta a capgirar el present per buscar a l’altre cantó l’origen com a paradís inaugural de la veritat, és a dir, un moviment regressiu davant la interrupció provocada per la mutació. El terme “cesura”, en el sentit indicat, el manlleva Benslama de Hölderlin, i la seva significació la relaciona directament amb uns versos de la Setena Elegia de Rainer M.Rilque :” Retorn misteriós del món als desheretats, als qui ja no pertany allò que era i tampoc el que s’acosta, perquè fins el més proper resta lluny per als homes”. Moment de buidor total en què falla tota articulació, tota alternança.

3.- El desesper de les masses.

Un tal desesper, doncs, pot expressar-se en un moviment de regressió de les formacions humanes cercant configuracions arcaiques, individuals i col-lectives, que tradueixen obertament el ressentiment identitari i que apel-len a una reparació col-lectiva de la imatge incriminant l’altre, la minoria o la comunitat veïna, a qui consideren responsable d’aquest procés de pèrdua de la pròpia imatge. L’agressivitat que se’n deriva tindrà com objectiu destruir el rostre de l’altre.