EL MATRIMONI HOMOSEXUAL (i 4). El matrimoni de tots.

Image hosted by Photobucket.com


La conseqüència més immediata de l’obertura del matrimoni a l’homosexualitat serà naturalment l’equiparació per a tota mena de parelles dels efectes jurídics que la institució comporta (dret a pensió en tot cas, drets successoris, filiació biològica i per adopció...). Contràriament al que es diu sovint, però, el matrimoni no es defineix en el Codi Civil com un contracte, tot i que és font de drets i deures escampats per tota la regulació substantiva, sinó que simplement no es defineix, i per tant es pressuposa com una relació qualitativament diferent de totes les relacions contractuals, fonamentada en la disposició afectiva de dues persones. I això sí que no ho canvia la Llei del matrimoni homosexual . L’article 68 del C. Civil ha quedat com una relíquia, xocant des de molts punts de vista, que apunta a aquesta realitat: "Els cònjuges estan obligats a viure junts, guardar-se fidelitat i ajudar-se mútuament". És en aquest món d’obligacions arcaiques que queda tancat el matrimoni, l’únic que ara com ara podem oferir a les parelles homosexuals. És curiós constatar que quasi amb les mateixes expressions aquests trets definitoris del substrat del matrimoni es mantenen en els Codis Civils de França, Itàlia i Portugal.
I per a què serveix la "fidelitas" avui ? Segurament una bona part dels mateixos casats hi posen sordina, i és molt normal que sigui així, perquè tal com s’ha vingut entenent i predicant des de moltes instàncies s’ha relacionat només amb la fidelitat sexual, una expressió més del predomini del marit sobre la dona, quan en realitat aquesta "fidelitas" en el seu sentit primigeni vol dir observança de la fe o confiança recíproca, definició que a la seva manera imperfecta conté el que és més bàsic en tota relació de parella amb vocació d’estabilitat : un projecte en comú de realització personal fonamentat en la confiança que mereix l’altre, en la relació afectuosa, en l’amor. Aquest és l’embolcall "maternal" del matrimoni abans de considerar les conseqüències de la descendència. Fidelitas com a motor de la felicitat, de la fruïció compartida, molt més que el simple disfrutar junts d’algunes coses, i tot el contrari del llast que sembla que hom ha de suportar quan s’encara al matrimoni com un jou a aguantar entre dos (còn-juge).
Les parelles homosexuals poden fer entrar molt d’aire fresc a la institució del matrimoni entesa en aquest sentit. Per això deia que la pobra representació o imatge devaluada que del matrimoni ens ha anat quedant al llarg del anys es pot veure enriquida amb el compromís matrimonial de les parelles gais i lesbianes. Els hi esperem, i segurament els hi necessitem. Sempre m’ha admirat la capacitat creadora, la sensibilitat artística, sensual, dels homosexuals. Podríem repassar la història ... Algú ha dit que el matrimoni és "un microunivers de significat", "un instrument constructor de nomos", "un acte dramàtic en el qual dos estranys s’uneixen i es redefineixen", la primera plataforma de socialització, de vinculació amb la realitat, allà on cristal-litza la dimensió dialogant de la persona, la que ens demostra cada dia que les coses no són fins que no són "parlades". Benvinguts doncs, si volen, a aquest microcosmos, amb plena igualtat de possibilitats.
Condemnats, també, a ser lliures, a haver d’optar, a triar, a canviar o a modificar, aquest microcosmos és ben fràgil, i les relacions de parella sovint es trenquen. Però no per això perden el seu significat. Més enllà del fracàs, i algunes vegades a través d’ell, pot haver-se guanyat un respecte per l’altre que posa en qüestió les migrades raons d’un mateix. Per això, a més de fruir d’un temps d’amor, l’experiència del que hagi pogut durar ens prepara per enfrontar més forts un altre temps:
"Contra aquell temps, si és que aquell temps un dia ve,
que et veuré corrugant la cella als meus defectes,
i el teu amor digui el total del cost que té,
dictat per un balanç de calculats respectes,

contra aquell temps, quan tu, passant pel meu costat,
amb el sol dels teus ulls ja ni em diguis adéu,
quan l’amor, lluny de ser tot el que havia estat,
trobi raons de pes per mostrar-se més greu,

contra aquell temps, així, ja em fortifico ara
sabent el que es mereix el meu migrat valor,
i, contra mi mateix, alço la mà i la vara
per protegir les lícites raons al teu favor.
La llei et dóna força perquè em puguis deixar;
però no te’n dóna perquè m’hagis d’estimar"
.
W.Shakespeare
Sonet 49
Traducció de Salvador Oliva

Comentaris

Anònim ha dit…
Magnífic..., diria que sublime.
Gràcies...
Mandarina

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?