Sotmesos al terrorisme ?

Image hosted by Photobucket.com

Londres 7-J

L’atemptat terrorista a Londres del passat dia 7 ens crea, tot i la seva previsibilitat, un gran desconcert, més enllà de les seqüeles de víctimes i ferits, i del dolor social que provoca.

Image hosted by Photobucket.com

Bagdad

Com interpretar aquesta violència ?
Són bàsicament tres les explicacions que se’n donen (en Cesc ha penjat una enquesta sobre el tema): es tracta d’una reacció a la invasió il-legítima d’Iraq ; respon a una planificació d’extensió del terrorisme indiscriminat al cor de la societat occidental, i per tant seria una estratègia que aprofita tàcticament els elements que ara es donen de justificació (Palestina, Iraq) però que es produïria igualment encara que aquests elements no existissin; juntament amb aquesta demostració de força al si d’Occident, destinada com acte de propaganda als propis seguidors integristes i fonamentalistes de les societats occidentals, el veritable interès d’aquest terrorisme és geopolític i mira de capgirar els actuals governs del món islàmic (Aràbia Saudí, monarquies del Golf, PaKistà...) que considera desviats de la “xara” o vertadera doctrina, i corruptes, per aconseguir a partir d’aquí la reconstrucció del Califat primigeni i autèntic, quasi com una tornada als temps de la propagació original de l’islamisme per mitjà de la Yihad. Dues constatacions: abans del 11-S no hi havia la guerra d’Iraq, el que vol dir que alguna cosa falla en considerar aquesta violència com una simple cadena de reaccions, i, d’altra banda, és obvi que aquest terrorisme indiscriminat colpeja amb molta més duresa els propis països islàmics (ahir mateix a Bagdad, amb un promig de víctimes diàries quasi equivalent a les de Londres, i abans a Casablanca, i a Bali...)

Atac als valors occidentals?
La flema anglesa, i la parsimoniosa comunicació a l’opinó pública de les dades de les víctimes i circumstàncies relacionades amb el possible modus operandi dels atemptats, ens demostren que per més que es relacioni directament aquest terrorisme amb els valors occidentals (Blair dixit) la nostra societat pot assumir perfectament aquest degotall de víctimes, escampat ocasionalment pels punts més previsibles de diferents països. Pot semblar absurd, però el missatge més desencoratjador per als terroristes, i també el menys elaborat per nosaltres i els nostres governants, acaba sent precisament aquest : no en treureu res, ho assumim com un cost addicional en la nostra factura de progrés, de la mateixa manera que assumim la destrucció del medi ambient, els morts a les carreteres i la violència que es cova en la marginació. Una hipoteca més en el cost de la globalització que potser un dia ja no es podrà amortitzar. Al final resulta insignificant parlar d’atac als nostres valors si no sabem exactament en què consisteixen i com s’han de preservar. Algun comentarista ha dit que el que als països islàmics és un problema de policia aquí es converteix en una problema de civilitzacions. Hauríem de veure, doncs, de què està feta aquesta civilització nostra, tenint en compte, com recorda Glücksmann, que la civilització occidental i la islámica no sumen dos, que una és indefinible sense l’aportació de l’altra, i que el nihilisme que determina aquest terrorisme no és exclusiu del fonamentalisme islamista, com bé demostren els totalitarismes anorreadors del S.XX en tota l’àrea europea.

Perversió de conceptes de la religió de l’Alcorà.
Caldrà buscar pacientment un concepte comú de modernitat, com assenyalava fa mesos en un article excel-lent Sami Naïr, que em vaig permetre de comentar en aquest mateix blog. Però mentrestant no es poden deixar de posar de relleu dos conceptes de la doctrina islámica que són utilitzats pel terrorisme neosalafista global com elements d’acció perversa : el yihadisme, que de significar l’esforç de superació personal ha passat a constituir la justificació de tota violència indiscrimanada, que té i consumeix tot el seu sentit en el mateix acte de perpetració ( com la hybris grega, el mal que neix i s’esgota en ell mateix, cantat en molts passatges de la Il-líada ), i el martiri, instrumentalitzat per a l’alienació total de la persona convençuda d’assolir el paradís justament perquè causa la mort dels infidels al marge de tota altra consideració, siguin nens, siguin joves o vells, culpables o innocents. Dintre de l’ensenyança islámica (Islam vol dir subjecció o submissió a Déu, i musulmà té la mateixa arrel per designar el qui s´hi subjecta o sotmet) és urgent revisar, i prohibir, aquesta interpretació perversa de conceptes cabdals, ara apropiats pel wahabisme i el salafisme integristes i fonamentalistes. És una primera tasca de civilització que pertoca en primer lloc als mateixos musulmans. Khaled Fouad Allam és un intel-lectual musulmà, algerià, que acaba de publicar “Carta a un terrorista suïcida” ( primer capítol ahir, a El País Domingo), i que fa un temps havia publicat “Jo, musulmà, a l’Europa cristiana”. Aquest intel-lectual fa aquesta feina de denunciar l’ús pervers de les fonts de l’Alcorà. Homes com aquest necessitem per elaborar un conceptre comú de modernitat : “ Si existeix una veritat única que es revela als sers humans, no se´ls imposa mai... s´ha subestimat que l’objectiu del discurs corànic és fer-nos prendre consciència d’un període augural que pretén orientar l’home cap un temps en el que es pugui explicar l’essencialitat humana, és a dir, la seva fragilitat, la seva debilitat, la seva violència, però també la seva capacitat de superar-la; perquè aquell temps augural il-lumina la naturalesa i l’essencialitat de l’home més enllà de les identitats lingüístiques, religioses i socials”. Molt abans, al S. XVII, un home també inquiet, Blai Pascal, es rebel-lava contra la imposició del cristiamisme en la que, significativament, hi veia l’origen del terror: “ La conducta de Déu, que ho disposa tot amb dolcesa, consisteix en implantar la religió en l’esperit per raons, i en el cor per la gràcia. Però voler implantar-la en l’esperit i en el cor per la força i amb amenaces no és implantar la religió, sinó el terror, terrorem potius quam religionem” (Pensament 185).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?