PER COMPRENDRE L'ISLAM : L'APORTACIÓ DE FETHI BENSLAMA (i 2). El repte de la modernitat.

Image hosted by Photobucket.com
Benslama és conscient que aquest concepte de “desesper de les masses” no és un concepte sòcio-polític homologable, però conté una funcionalitat prou clara des del punt de vista del fracàs de la subjectivitat respecte de les seves representacions identitàries, del propi criteri de veritat. Per aquest mateix procés de “cesura” ha passat l’Occident als inicis de la modernitat, amb la pèrdua de la funció de mediació del llenguatge pel que fa a les representacions que s’havien tingut per immutables durant els segles anteriors, però el que determina la condició del subjecte modern a Europa és que amb aquesta ruptura es va produir una reinvenció de la funció de mediació del llenguatge, sobretot en el camp polític.

En el terreny de l’islamisme, en canvi, el context és totalment diferent. La invenció del subjecte modern a Europa és el resultat d’una llarga gestació històrica, puntejada per mutacions i crisis múltiples al llarg de segles; des del Renaixement, en tots els camps de la civilització l’obra de transformació ha requerit l’esforç repetit de nombroses interpretacions. Res d’això s’ha donat en el terreny de l’Islam. La seva entrada en el món històric ha estat brutal, centrada en la lluita contra el colonialisme, sense oportunitat per a l’esforç d’interpretació. La recepció de la ciència i de la técnica no s’ha produït seguint un procés inventiu d’integració sinó d’una manera passiva i fascinada, com si els sabers baixessin del cel. En absència de tota funció crítica, sense acompanyament ètic i estètic, es pot dir que aquesta modernització s’ha fet sense el necessari “treball de la cultura” ( “Kulturarbeit”, segons l’expressió de Freud).

Entre el S. XV i la primera meitat del S.XIX l’Islam va passar per un llarguíssim període de decadència. Coincidint amb la lluita contra el colonialisme, el món àrab va experimentar un desig de modernitat que es va transformar en una mena de renaixença amb predomini de les forces de progrés que van dominar ideològicament la societat fins a l’emancipació del colonialisme. Però durant els anys seixanta les famílies rentistes del petroli van descobrir que aquesta renaixença constituïa un perill per a la seva existència, i aprofitant-se de la guerra freda, de les contradiccions del procés de transformació i dels errors estratègics dels progressites, van finançar el sorgiment de moviments islamistes radicals, per destruir les forces de llibertat i suspendre la interpretació dels textos antics difonent els seus propis valors. Destruïda l’esquerra, la reivindicació política va degenerar en una formació armada emocionalment, la ideologia religiosa amarada de la nostàlgia de l’Edat d’Or. Fabricar la mentida amb el sagrat i el diner: heus aquí la proesa ideològica de les famílies rentistes del petroli, sobretot de la saudí (Aràbia Saudí és l’unic país del món que porta el nom de la familia propietària, la Saüd). El Wahabisme, una de les branques ultraminoritàries de l’Islam, quasi una secta, ha esdevingut, amb els mitjans que li dóna la riquesa del petroli i amb la protecció de l’amic americà, la força predominant, fonamentalista, oposada a l’Islam de les llums, difusora a través dels moviments islamistes d’una concepció literal de la religió, penetrada per la idea d’un Déu vengador que demana cada vegada més renúncies. I des de Freud sabem que la renúncia pot generar reivindicacions pulsionals, repressió i comportament sacrificial.

En aquest context exposat per F.Benslama s’entenen molt millor les conseqüències de l’adoctrinament sobre els joves dels ideòlegs islamistes. El mateix Sami Naïr, en un article d’ahir (“ Guerra de identidades en Londres”) ho ha denunciat : ”Los ideólogos del terrorismo internacional de inspiración religiosa saben cómo hablar a estos jóvenes, cómo sumirles, primero, en el estado de ánimo de la rebeldía, luego de la fe, y finalmente del sacrificio”. Davant el desesper per la pèrdua de les identitas, sense treball cultural efectiu d’integració en les societats europees d’acollida , sense valors de pertinença comuna (la interculturalitat és una engany i una evasió del vertígen d’aquest problema que nega el dret a anar cap a una societat comuna, com denuncia també Sami Naïr), només els queda trobar una identitat substitutiva : “ En realidad la fuerza de Al Qaeda radica en que les proporciona una identidad sustitutiva y sitúa su combate en el plano de dicha entidad”

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu