Amor impossible, amor prohibit i divorci
Avui fa cinquanta anys que moria a Madrid José Ortega y Gasset, el filòsof de la raó vital que des del punt de vista de la teoria política i de la seva concepció de l’Estat i d’Espanya va evolucionar d’un pseudosocialisme aristocràtic, antiestatalista (de contraposició Estat-societat civil, amb predomini ideal d’aquesta última), passant per un lliberalisme il.lustrat, fins arribar a les posiciones rabiosament centralistas, coincidint amb l’adveniment de la segona república, contrari al que ell en deia “particularismos” enfrontats a l’Espanya centrípeta, “la verdadera España, nuestra España”. Com que no hi havia més remei, el problema català s’havia de suportar amb resignació, amb el conformat sentiment de la “conllevancia”, com si es tractés d’una malaltia crònica dins l’Espanya invertebrada. La seva posició va servir a la dreta per a justificar durant dècades, i fins avui, la confrontació entre l’Espanya dòcil i l’Espanya “arisca”, la domèstica i la “levantisca”, la centrípeta i la centrífuga, “formada por dos o tres regiones semiestados”. Era la crua expressió d’una relació o amor impossible entre Espanya i Catalunya, que avui no hem superat encara, i que al màxim que sembla que pot aspirar és a un matrimoni de conveniència.
Poc abans de morir Ortega y Gasset, el 15 de setembre d’aquell mateix any 1955 va sortir a Paris, després de moltes penalitats i censures editorials prèvies, la primera edició de “Lolita”, de Vladimir Nabokov, una de les novel.les punteres del S.XX segons els crítics. L’encarnació d’un amor que el mateix autor sap que és prohibit, encara més en el context purità de l’Amèrica dels anys cinquanta, el que, però, no li impedeix d’explicar amb pèls i senyals, amb un llenguatge refrescant, lúdic, delicat i irònic, les relacions entre el quasi malaltís Humbert Humbert i la preadolescent Dolors Haze, “Lolita”. Al pòrtic de la novel.la Nabokov ens ha deixat una postal literària que és com un picar l’ullet per desvetllar complicitats amb tots els lectors que vindrien : “Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lo-li-ta: la punta de la llengua emprèn un viatge de tres passos paladar avall fins recolzar-se, en el tercer, prop de les dents. Lo-li-ta. Era Lo, senzillament Lo, al matí, quan estava dempeus, amb el seu metre quaranta-vuit d’alçada, sobre un peu calçat amb un mitjó. Era Lola quan es posava els pantalons. Era Dolly a l’escola. Era Dolors quan firmava. Però als meus braços va ser sempre Lolita”.
No fa cinquanta anys, sinó que és d’aquests dies, d’avui mateix, el divorci de Pasqual Maragall amb el seu propi partit, amb una bona part dels consellers del seu govern i els altres dos partits de la coalició de govern. Després de maldar per refer l’amor impossible amb Espanya i de jugar amb l’amor de la Presidència de la Generalitat prohibit als no nacionalistes, Maragall diu que potser cal donar un cop de timó, presenta un paperet de suggeriments al Conseller en Cap, sense encomanar-se als de casa, i tothom interpreta que això és el divorci, que el paperet és la proposta de separació i que tot s’ha acabat. Per la ment de molts socialistes i simpatitzants passa fugaçment la pel.lícula del personatge que els ha fascinat fins a l’extenuació, com Lolita : “Era Pasqual, senzillament Pasqual, quan es mantenia dempeus al matí, amb el seu metre vuitanta-cinc d'alçada, sobre els dos peus calçats amb els mitjons. Era l’Alcalde quan portava posats els pantalons .Era El Candidat a l’escola. Era El President quan firmava. Però als meus braços va ser sempre “Ma-ra-gall”.
Poc abans de morir Ortega y Gasset, el 15 de setembre d’aquell mateix any 1955 va sortir a Paris, després de moltes penalitats i censures editorials prèvies, la primera edició de “Lolita”, de Vladimir Nabokov, una de les novel.les punteres del S.XX segons els crítics. L’encarnació d’un amor que el mateix autor sap que és prohibit, encara més en el context purità de l’Amèrica dels anys cinquanta, el que, però, no li impedeix d’explicar amb pèls i senyals, amb un llenguatge refrescant, lúdic, delicat i irònic, les relacions entre el quasi malaltís Humbert Humbert i la preadolescent Dolors Haze, “Lolita”. Al pòrtic de la novel.la Nabokov ens ha deixat una postal literària que és com un picar l’ullet per desvetllar complicitats amb tots els lectors que vindrien : “Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lo-li-ta: la punta de la llengua emprèn un viatge de tres passos paladar avall fins recolzar-se, en el tercer, prop de les dents. Lo-li-ta. Era Lo, senzillament Lo, al matí, quan estava dempeus, amb el seu metre quaranta-vuit d’alçada, sobre un peu calçat amb un mitjó. Era Lola quan es posava els pantalons. Era Dolly a l’escola. Era Dolors quan firmava. Però als meus braços va ser sempre Lolita”.
No fa cinquanta anys, sinó que és d’aquests dies, d’avui mateix, el divorci de Pasqual Maragall amb el seu propi partit, amb una bona part dels consellers del seu govern i els altres dos partits de la coalició de govern. Després de maldar per refer l’amor impossible amb Espanya i de jugar amb l’amor de la Presidència de la Generalitat prohibit als no nacionalistes, Maragall diu que potser cal donar un cop de timó, presenta un paperet de suggeriments al Conseller en Cap, sense encomanar-se als de casa, i tothom interpreta que això és el divorci, que el paperet és la proposta de separació i que tot s’ha acabat. Per la ment de molts socialistes i simpatitzants passa fugaçment la pel.lícula del personatge que els ha fascinat fins a l’extenuació, com Lolita : “Era Pasqual, senzillament Pasqual, quan es mantenia dempeus al matí, amb el seu metre vuitanta-cinc d'alçada, sobre els dos peus calçats amb els mitjons. Era l’Alcalde quan portava posats els pantalons .Era El Candidat a l’escola. Era El President quan firmava. Però als meus braços va ser sempre “Ma-ra-gall”.
Comentaris