Llegint la Proposta de nou Estatut: drets i deures


En el Títol II de la Proposta de nou Estatut (articles 15 al 54) hi ha una voluntat de configurar una societat avançada des del punt de vista de drets, en tots els àmbits (civil i social, polític, administratiu i lingüístic), de garantir-los i de subordinar-hi els principis rectors dels poders públics de Catalunya en la seva acció de govern. La sistemàtica recorda la de la Constitució, si bé no es defineixen drets fonamentals (seria inadequat). Després de la lectura d’aquest Títol se’m planteja una pregunta: era necessari incloure’l amb tanta extensió?

Llums i ombres .-
Perquè al redactat se li pot retreure que vol ser massa omnicomprensiu, vol abarcar tots els drets reivindicables que, però, només queden enunciats, de manera que el seu contingut precís s’ha de deixar per al que que les lleis específiques regulin concretament en cada matèria (i que de fet ja regulen en matèries com ara la llei de menors, de gènere, de medi ambient, de defensa de consumidors i usuaris, de drets dels treballadors...). Fins a 21 vegades es repeteix l’expressió "en els termes o els efectes que estableixin les lleis", el que significa, per tant, que estem davant d’una declaració d’intencions i que la seva efectivitat dependrà de les diferents accions de govern. No pot ser d’altra manera, encara que per arribar aquí potser no calia mostrar tanta ambició o, més ben dit, no calia saturar el text amb tantes proposicions que sonen una mica a música celestial. Es podria haver estat més concís en deteminar els principis rectors, sense confondre el que suposen els instruments bàsics de l’autogovern (institucions i competències) amb simples declaracions de voluntat que tenen cabuda en l’àmbit de la legislació ordinària o orgànica, catalana o estatal. Els ciutadans donem per descomptat que la voluntat dels governants és de cobrir tots els drets; el que volem és que ho demostrin, que les lleis concretes siguin com més eficaces millor, jurídicament i financerament.

La sensació de saturació per excés d’enunciats merament declaratius es confirma quan a l’arribar al capítol de garanties d’aquests drets (articles 37 i 38) se’ns diu que "el Parlament ha d’aprovar per llei la Carta dels drets i deures dels ciutadans de Catalunya". Encara més? Si està prevista una Carta de drets i deures, no s’hauria pogut estalviar una bona part d’aquest Títol? Aquesta sensació augmenta en llegir l’article 54 que reincideix en la idealització de la "memòria històrica" com un "patrimoni col.lectiu". És a dir, tenim història, memòria històrica i patrimoni col.lectiu format per aquesta memòria històrica que s’ha de vetllar i mantenir. Em sembla massa. La memòria és com l’aire que respirem, però no estic tan segur que la memòria històrica pugui ser considerada, a efectes de regulació en un text jurídic que parla de drets, com un patrimoni susceptible de ser protegit i mantingut com si es tractés d’un patrimoni arqueològic o arquitectònic.

Un punt em crida l’atenció: "en el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública la informació també ha de ser neutral" (article 52). "Neutral", paraula lletja, que no es correspon amb l’exigència de veracitat que es preveu per a tots els mitjans d’informació.Els ciutadans ja ens conformem amb la informació veraç i no ens preocupa la neutralitat; justament la veracitat a vegades estarà renyida amb la neutralitat.

En un aspecte trobo que la Proposta encerta del tot, d’acord amb l’especificitat catalana: els drets i deures lingüístics (articles 32 a 36). En aquest sentit, estableix els següents principis: dret d’opció lingüística, a ultilitzar la llengua oficial que s’elegeixi, en les relacions amb les institucions i les administracions públiques a Catalunya, inclosa l’administració de justícia; tot el personal al servei d’aquestes administracions ha de tenir un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials; el mateix dret d’opció, amb el correlat de disponibilitat, s’estén als consumidors i usuaris; en el camp de l’ensenyament, es refermen les bases de la immersió lingüística, amb el reconeixement del dret del professorat i l’alumnat dels centres universitaris a expressar-se en la llengua oficial que elegeixin. En definitiva, es busca l’equilibri que resulta de l’article 6 de la Proposta: "totes les persones a Catalunya tenen el dret d’utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials". Es pot pensar que en qüestió de llengües només poden existir drets, no deures, i que en tot cas el deure correspon a l’administració per a promoure’n el coneixement. De totes maneres, com que la Constitució parla del "deure" de conèixer el castellà com a llengua espanyola oficial de l’Estat, no resultaria equitatiu que no s’introduís el mateix deure a Catalunya respecte de la llengua pròpia i també oficial.

Un dubte.-
El nou "Consell de Garanties Estatutàries", que assumeix totes les funcions de l’actual Consell Consultiu", serà l’encarregat de tutelar aquests drets. Es preveu (article 38.2) la creació d’una jurisdicció especial de protecció davant una "sala de garanties estatutàries" del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en els termes i per mitjà del procediment que estableixi la llei orgànica del poder judicial. Mai m’han agradat les jurisdiccions especials. No acabo de veure clar que algun dia es posi en funcionament aquesta sala especial que semblaria que té la intenció de reproduir, en un altre nivell, els recursos d’empara davant el Tribunal Constitucional quan decideix sobre els drets fonamentals. Ja deien els presocràtics que no convé multiplicar els ens sense raó...
Marius Brossa
(pintura)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre