Estem bojos? Estem morts?

En un article recent l’escriptor britànic John Berger ("Desconexiones graves", 25/09/05), referint-se a l’Administració americana de la globalització, i davant la total falta de raonabilitat dels desastres de la guerra d’Iraq i del Katrina que han causat milers i milers de morts, que parlen, deia, a l’uníson i han esborrat per un breu temps l’opacitat de les pantalles, es preguntava si era possible que aquesta Administració estigués boja, que patís una modalitat de bogeria que li hauria suprimit la capacitat de dialogar entre els dos pols que defineixen l’existència, la por i la confiança ("sentir-se amenaçat" i "sentir-se superior"), una bogeria que actuaria com un interruptor que apaga instantàniament un aspecte quan encén l’altre i que per tant comportaria una desconnexió greu de la realitat. Una bogeria "binària" que exclouria tota possibilitat de copsar la immesa complexitat de lo existent.

Anant més enllà, el catedràtic de filosofia de la UB Manel Cruz, en un altre article (sense cap relació amb l’anterior, "Ni la muerte es lo que era", 29/09/05), després d’exposar la inequívoca falta de presència pública de la mort en la societat, la tendència a fer-la invisible, a diluir-la com un fenomen més dins la falta de sentit del present per la seva condició d’inintel.ligible, es preguntava si la significació d’aquest fet, més que una mostra de la banalització de la mort com a conseqüència del procés "d’absurdització" en què ens trobem, no seria justament la de demostrar-ne la seva victòria. Deia:" Seria la mort la que estaria contaminant d’absurd tot el real, devorant el món des de dintre, buidant-lo del més mínim sentit". I citava Sartre : "Si es pot donar el no-res, no és ni abans ni després del ser, ni, en general, fora del ser, sinó en el seu interior mateix, en el seu cor, com un cuc". El que anomenem banalització seria el "grau zero" de la intel.ligibilitat. La lleugeresa de la realitat no amagaria res de consistent. El triomf de la mort hauria acabat convertint en innecessària la idea de l’infern. Seria el que expressava la prostituta Cayetana a la pel.lícula "Princesas" quan afirmava : "Quin horror que hi pogués haver una altra vida i que fos com aquesta !". Ens hauríem d’acabar preguntant si hi ha vida abans de la mort.

Aquestes dues veritats es fan evidents aquests dies amb els allaus de subsaharians intentant superar les tanques de Ceuta i Melilla. Tenim encès l’interruptor de la por, ens sentim amenaçats, absurdament desconnectats de la realitat africana, i bé es podria dir que els bojos no són aquests nois que volen trepitjar com sigui terreny europeu, que s’ex-ilen, que surten del seu lloc per trobar-ne un altre amb més possibilitats, sinó nosaltres, els occidentals, i molt en particular els administradors de les societats del benestar que tot i la irreversibilitat de la globalització encara no hem fet pràcticament res, o molt poca cosa, per construir unes bases mínimes que eradiquin la pobresa i encarrilin els inevitables fluxes migratoris.La mort d’aquests nois tirotejats mentre escalen les tanques, o aplastats entre la ferralla i els cossos dels seus companys, com la dels que s’ofeguen en naufragar les pasteres quan són a punt de tocar el seu nou lloc, ens demostra com n’és d’inconsistent la nostra realitat, com estem covant l’horror, el cuc de la destrucció, a les nostres fronteres, i com acabem acceptant el triomf de la mort com un fet quotidià, inevitable i fatídic. No hi ha vida per aquests nois abans de la mort, només viuen ja l’infern.

En rebre el Premi Goethe aquest passat mes d’agost, l’escriptor israelià Amos Oz (premi "Internacional Catalunya" del 2000) deia que a vegades pot resultar difícil definir la veritat, però que el mal desprèn sempre una olor inconfusible. Podem estar discutint deu mil maneres d’aplicar la llei d’estrangeria, però mentrestant el mal ens arrabassa els cossos d’aquests joves. Podem parlar dels efectes del sistema, de la culpa de la societat, de l’imperialisme, del colonalisme, muntar un gran campionat mundial del victimisme, però mentrestant el mal fa el seu camí. Només imaginant l’altre com un imperatiu moral, diu Oz, sabent quina és la diferència entre el bé i el mal, entre causar dolor i guarir-lo, posant-nos en el seu lloc, podem fer front a la por i al fanatisme excloent que desencadena.