El cor de TV3 o Catalunya plora

Diumenge vespre, 10 de juliol. Seguint el consell de R. Bassas, començo a llegir l'article del polemista X.Bru de Sala a la Vanguàrdia (" O TV3 o Catalunya"), per allà on diu "... l'aprofitament del seu espai sense competència a favor de la seva visió exclusiva de Catalunya...". Són les 22 hores. Mentrestant, una sintonia molt coneguda, amb so de cascada sentimental, anuncia el capítol extraordinari de la temporada de “El cor de la ciutat” a TV3. Penso que està bé per a qui l’interessi, però que m’aniria millor seguir de reüll un altre programa mentre llegeixo. Imposible. TV3 té el seu espai ocupat pel cor fins a la matinada del dilluns, el Canal 33 passa un documental de vaixells rovellats de no sé quina guerra, i als altres Canals estatals tampoc fan res que valgui la pena. De cap al Cor, doncs, irremissiblement.

A cor què vols.
Se'm barreja la lectura de l'article (" La singularitat de la situació catalana converteix TV3 en un instrument de poder de primera magnitud, en un instrument de nation building...") amb un casament d’aquests que tant s’han posat de moda els últims temps, en una masia-restaurant . Tot molt “de casa”. Deixo l'artice i el cor se m'encongeix esperant que el germà del Tomàs pugui sortir del pou on el Tomàs (malvat!) el va llançar amb traïdoria la nit abans. Un convidat jove fa el gest de tirar-se al mateix pou, però no ho fa; la corriola grinyola i la corda es mou, algú la tiba... I de cop i volta apareix que el malvat Tomàs té emmordassadada i lligada la Montse a la saleta del restaurant, aplicant-li l’última sessió edípica; el Toni casualment passa per allí i desencadena la trágica escena final, mentre apareix també, en una el-lipsi sensacional, el desvalgut germà del Tomàs, amb senyals evidents de què finalment ha sortit del pou. Comença la baralla i el pobre Toni (violent, però en el fons bon xicot) mor apunyalat pel violador Tomàs, que, com és de rigor, és aconduït pels mossos d’esquadra que han actuat bé però han arribat una mica tard... I altra vegada, zass, en una nova el-lipsi que sobreposa magistralment la realitat i la ficció, passem de l’escena del crim .. al Teatre Nacional de Catalunya!... i al Teatre de Guerrilla! Prenc aire i continuo llegint :"Quina és en televisió la diferència entre monopoli i dictadura? No hi ha competència, no hi ha oposició. O tot per a TV3 o sense Catalunya..." Quedo confús, pel que llegeixo i pel que veig, o potser per la calor que fa.

A contracor.
La mosca em comença a pujar al nas. Després del capítol, sens dubte per ajudar-nos a curar les ferides i seqüeles de la baralla, i encara més per embolcallar-nos amb el mantell amical i protector del Club, i per infondre’ns ànims fins a la próxima temporada, TV3 ens proposa la gala del lliurament del "santandreu", una mena de festa dels òscars d’estar per casa : "santandreu" al millor “Catalunya es declara” (no independent, encara no...), "santandreu" al millor “Catalunya pica”, "santandreu" al millor “Catalunya estima” i "santandreu" al millor “Catalunya plora”. L’estatueta amunt i avall (quina culpa hi tindrà el pobre Sant Andreu?) i les actrius i els actors que no saben si són ells mateixos o si ja han passat a formar part del annals de catalans il-lustres : la Montse, el Tomàs, el Toni, el Peris, la Cinta ... Jo, definitivament dividit, procuro continuar llegint:" Si almenys el col-lectiu humà que la dirigeix tingués la humilitat d'obrir les avui tancades comportes a la pluralitat de visions sobre Catalunya susceptibles de ser transmeses en llenguatge televisiu..."

M’hi veuria amb cor.
Amb el cor destrossat (culturalment i nacional) i la mosca a dalt de tot, dic que ja n’hi ha prou, que si trobo el Tomàs al revolt de l’escala de casa, quan pugi a dormir, l’agafo d’una revolada i el tiro al pou per sempre, que així s’haurà fet justícia i s’haurà acabat el drama nacional de Catalunya. Us asseguro que m’hi veuria amb cor. D’integrat passo a exercir com apocalíptic: prou drama ! Ja entenc que aquests personatges ens han fet molta companyia, que són tots molt de casa, gent del carrer com nosaltres, que es disfressen quan és Carnaval, guarneixen l’arbre per Nadal i mengen coca per Sant Joan, però ja n´hi ha prou de fer-nos veure el món pel forat del cor de la ciutat!

A més, m’adono que en això del cor els catalans tenim certs privilegis, àdhuc lingüístics : expressions com “a cor què vols”, “a contracor”, “m’hi veuria amb cor”, queden molt malament en castellà ( “ a corasón qué quieres”, “ a contracorasón”, “me vería con corasón”) i són d’una semàntica molt superior a expressions com “corasón partío”, “ya no estás más a mi lado corasón” o “corasón de melón, melón, melón”.

Això em consola una mica i , més tranquil, puc acabar l'article:"La possibilitat de crítica prové d'altres mitjans, per exemple de la premsa escrita, així com de la capacitat analítica de la cultura. Per això s'exigeix des de la ficció la màxima subordinació a la cultura i s'ofereix des dels seus informatius la imatge més desfigurada possible de la vida cultural pròpia (la que, com he dit sense que ningú em contradigui o matisi, equival a genocidi)". Val més que me'n vagi a dormir. Són massa emocions juntes, i em trobo en un dilema: o és perillós que el cor de TV3 continuï bategant amb aquesta freqüència, o una vegada més Xavier Bru de Sala es dedica a provocar.