quadern d'en Cinto Amat

Un clar matí d’octubre la claror del Sant Pau il.lumina el teu món i goso posar nom al nou esclat de vida que faig arribar als avis: ja ens ha nascut l’Elena! D’ençà d’aquell matí el plor es va fer paraula i a poc a poc el cos t’encomanà el miracle al fons de la mirada. Viuen d’aquell moment la joia i el dolor, l’espera i el record, l’afany i la quietud, tots els anhels viscuts, els teus i també els nostres. C.A.

   En el procediment del dret a decidir, tal com ha resolt de portart-lo endavant el president Mas, i tal com previsiblement sortirà ratificat pel resultat de les eleccions del proper 25-N, es planteja novament el dilema entre legalitat i legitimitat que ja es va presentar en el procés de la Sentència del TC sobre el nou Estatut. Aquella vegada va prevaler, dissortadament, la legalitat sobre la legitimitat d’un referèndum que ja havia decidit l’aprovació de l’Estatut tal com havia sortit de les Corts Generals. I diríem que “de aquellos polvos, estos lodos”. Perquè ara no es repeteixi aquells atzagaida política, i perquè en tot cas la legitimitat de poder decidir sobre el que la majoria de la població representada al Parlament demana es porti a terme sobre bases legals que el facin viable i incontrovertible jurídicament, caldrà esgotar les possibilitats de la mateixa Constitució en primer lloc.    En aquest sentit el professor Francesc de Carreras es referia a ...

Serenamemt visc els records i compto els dies. No són fragments o instants dispersos, ni pensaments contra l’oblit. Ets tu mateixa que et fas present des de l’absència, des del silenci on és fecunda tota paraula. Parles de tu, parles de mi, del pas senzill dels nostres dies. Del temps passat manllevo el goig d’aquest temps d’ara, poses sentit al pes i al fruit de cada afany i cada empremta. Serenament desfem els límits de les mancances. Arrel arbrada del que hem viscut, de mort a vida, de nit a albada, maduren hores de fonda espera de plenitud. C.A. 2on aniversari de la mort de la Rosa

   Què vol dir exactament el president Mas quan afirma que la seva proposta d’estat propi no ha de significar la ruptura amb Espanya? A l’entrevista d’ahir ho va subratllar, i fins va senyalar que s’ha de contemplar la conveniència que Catalunya continuï ajudant Espanya. En quin context i amb quines condicions polítiques? No sé ben bé si la gent de l’Assemblea de Catalunya, organitzadors de la manifestació del 11-S, estaran molt d’acord amb el comentari del president en el sentit que aquesta intenció de demanar l’estat propi tal com ell l’entén era la que recollia justament la pancarta de “Catalunya, nou estat d’Europa ”. Estat propi vol dir o no vol dir independència?    El president Mas ha obert amb decisió el debat de les estructures que Catalunya necessita per poder actuar com si fos un estat independent, entre elles, i com a més important, l’estructura del poder fiscal. Però no estic gens segur que en la reivindicació d’aquestes estructures estigui di...

   En els quadres del sudoku independentista tots els números han de sumar referèndum o consulta, però alguns costen de quadrar, de manera que haurem de tenir ben a mà el llapis i la goma, i concentrar-nos a fons i provar totes les combinatòries, per acabar bé el joc, perquè el sudoku és de nivell extradifícil.    Sense anar més lluny, en la metàfora sostinguda en la sessió de debat del Parlament aquest dimecres passat entre Puigcercós i el president Mas, el primer aconsellava aprofitar l’experiència de quan entrem amb cotxe en un carrer amb molta gent (figurant les dificultats del trànsit per la via sobiranista) per anar frenant quan convingui però sense deixar de tenir el peu al gas, perquè tothom vegi que el cotxe ha d’anar passant sí o sí, mentre que el president li feia veure que a vegades és més convenient baixar del cotxe i acabar el recorregut amb bicicleta si tan complicat és el trànsit. És la primera constatació de la severa dificultat del sudoku: c...

“La nostra nit, orella parada de l'esglai, escolta com s’atansen, per l’ampla pell de brau, rialles sense llavis, mal somni cavalcat” (Salvador Espriu, “La pell de brau”)   Si vingués el fracàs després de la tempesta, si cedissin els ulls al dolor de l’espera sense arribar a sentir que ja la nit s’acaba i que l’home esdevé més lliure i més feliç, fins i tot a Sepharad, si s'esvanís el somni dels nostres ulls oberts sense poder gaudir de la diversitat dels homes i les parles, ens perdríem per sempre en la mateixa nit i seríem estranys en un lloc sense noms. C.A.

Tots esperàvem el xoc, el xoc de trens a les vies, però de moment és un joc, un joc de trens que es vigilen. El del Rajoy s’ha aturat, només treu fum fent xup-xup, i eixorda de tant en tant amb les xiulades que escup. Però continua parat, potser no té maquinista, o potser s’ha espistat o té algun mal a la vista. Es troba a l’últim topall de la via més llunyana que li fa d’amagatall per seguir bé la jugada. Resta quiet però amenaçant, a dintre tot són mirades que escruten al seu voltant tenint les llums apagades. És un vapor ben antic, amb molts vagons de primera, amb gent de frac i setí que detesta les quimeres. L’altre tren és una festa, un bull de crits i banderes amb una sola requesta que ressona entre senyeres: “Sigues valent, president, Catalunya independent”. Té pocs vagons de primera, però el fan llarg els de segona i uns quants que són de tercera, poca pompa i molta estopa. El president maquinista, ...

   El resultat de la manifestació d’ahir no portarà a la independència en qüestió de setmanes ni de mesos, però sí que ha posat en marxa un moviment que si no volem que desemboqui en un desconcert i frustració profunds ha de començar a tenir elements de clarificació per saber amb què comptem i quines perspectives polítiques se’ns obren per no deixar el país en un estat catatònic.    En la compareixença d’aquest matí el president Mas ha donat mostres de recollir el missatge de la manifestació multitudinària per la independència, però en algunes parts de la intervenció m’ha semblat endevinar la intenció de voler amollar la contundència del missatge amb les necessitats que li marca la seva doctrina de “transició nacional”. En aquest sentit s’ha esforçat en senyalar que la sobirania fiscal és un instrument essencial per a la plena sobirania, i que com a tal no té perquè alentir el procés (en cap moment ha utilitzat la paraula independència). Caure en una interpret...

    El novembre de 2010, durant la darrera campanya electoral per les eleccions al Parlament, Artur Mas feia aquesta proclama, el contingut de la qual s’ha convertit en el leit motiv tàctic, més que estratègic, del seu govern: “No volem que aquesta gran festa que s’ha fet durant tants i tants anys a la resta de l’Estat es pagui amb el diner i l’esforç dels catalans”. La proclama, que inclou la comparació entre el dispendi d’uns i l’espoli dels altres, en un moment de crisi econòmica profunda i creixent, ha fet fortuna en la mentalitat de molta gent que pensa cada vegada més que amb un Estat independent Catalunya no patiria la crisi amb la intensitat amb què la viu, o tindria recursos suficients per enfrontar-la amb èxit tota sola. Sobre el significat d’aquesta proclama el Govern de CiU s’ha vestit amb els elements de “la transició nacional” i el “concert econòmic” (després reconvertit en pacte fiscal), prou ambigus com perquè sense apuntar inequívocament a l’indepen...

Ruivo de Madeira, camí que s’embalma al si de la roca, alè que reposa al túnel que encalma l’esforç de la pedra. Mar a la cimera, penya foradada vestida de bruc, vertigen que fuig per l’heura encimada.   Veritat o quimera, Ruivo de Madeira. C.A.

Punta de Sant Llorenç, sargantana de lava reptant sobre l’atzur de l’illa de Madeira C.A.

La levada (del portuguès “levar”, portar) és una sèquia o conducció d’aigua que a l’illa de Madeira s’ha vingut construint des del S. XV i que serveix per regar i subministrar aigua corrent i energia. Els camins que segueixen les levades proporcionen una especial sensació de benestar. Beu el camí del fresc oreig de l’aigua, mira la sèquia el pas del caminant i es menen l’un a l’altre com si de sempre s’haguessin conegut. No hi ha camí sense el mirall que el vetlla, ni espill sense petjada. Branques de bruc filtren els raigs de llum que besen l’ombra i es fan estries d’aigua frisant en la penombra. C.A.

Macarra , del català macarró ¿Ens pensàvem que la crisi ens deixava sense pasta, que anàvem al precipici sense menjar ni un bocata ? Doncs estàvem ben errats. Ens ho ha dit el senyor Homs, el clonus del senyor Mas: estem plens de macarrons! Els macarrons del Rajoy que cuina sense saber-ne, un pinxo, un pobre noi, com un zombi a la taverna. Els macarrons del Montoro. i els del Guindos, que és l’estrella, fets amb guindes d’algun toro i amb molta salsa vermella. Els macarrons de la Merkel, la mestressa de l’hostal, que ens esprem i ens treu el fel sense embrutar el davantal. I els macarrons dels mercats, de l’interès i la prima, salpebrats per la Lagarde i el Dragui que ens els gratina. Tenim la crisi servida amb grans plats de macarrons que ens han embafat la vida i abaixat els pantalons. C.A.

      Josep Piqué sap fer cara a tots els vents. Serà que Vueling li ha donat l’experiència del penell de campanar? Ara, com a president del Cercle d’Economia, acaba de presentar un document en el que es predica la necessitat d’anar cap a la reforma de l’Estat de les Autonomies i de fer front a un nou model de finançament per a Catalunya. Adverteix sobre la inconstitucionalitat del concert econòmic i de la bilateralitat, i sembla que veu més plausible un model de finançament de tipus federal, com el d’Alemanya, però només es mulla a l’hora de demanar un sistema de redistribució que no alteri el principi d’ordinalitat (que les comunitats que més contribueixen, com Catalunya, no acabin sent menys riques després de la distribució del que s’ha recaptat) i que estableixi mecanismes de solidaritat.    El que ara demana el Sr Piqué des del Cercle d’Economia, on conflueixen, com ell mateix diu, diferents sensibilitats des del punt de vista catalanista i na...

Eliseu Meifrèn Fa poc temps el president Mas deia que si l’Estat no acceptava la negociació constructiva del pacte fiscal, sobre les bases que s’aprovessin al Parlament de Catalunya, potser Catalunya emprendria la seva pròpia ruta en rumb desconegut. Aquest rumb desconegut apareix ja ara. No hem hagut d’esperar la negativa de l’Estat a pactar, ni cal ja plantejar-se eleccions anticipades per emprendre noves rutes desconegudes. Estem de ple en el rumb desconegut. No perquè Catalunya ho hagi volgut sinó perquè Espanya està de fet intervinguda dins els dominis de dret i de fet de la UE, presonera del cercle viciós dels mercats, del deute públic i privat, de l’obligació d’atendre el deute fiscal i de la recessió econòmica. Estem en rumb desconegut perquè segons ens diuen els responsables de pilotar la nau no hi ha cap altre rumb possible. En aquesta situació, la discussió de les bases del pacte fiscal que Catalunya vol és com buscar el millor bot salvavides que es presenti en l...

   Seria molt simplista associar directament la fixació de la cancellera Merkel en la política d’austeritat, l’obsessió per la reducció del dèficit fiscal, a la seva ascendència luterana (filla d’un pastor luterà), però no hi ha dubte que en el pòsit o rerefons de moltes motivacions d’economia política hi bateguen els fonaments psicològics i ideològics que històricament han conformat una manera de ser i de pensar. En el cas de la cancellera Merkel aquests condicionaments ideològics i sicològics poden tenir molt, o bastant, a veure amb els antecedents de la cultura ascètica puritana que beu de les fonts de l’ètica protestant.     Si la cancellera, i darrera seu altres representants del sentiment nòrdic, es permet jutjar el comportament global dels països del sud d’Europa titllant-lo de comportament irresponsable, que estira més el braç que la màniga, que necessita un control rigorós per assesegurar que el seu endeutament podrà fer front a les exigèn...

Si les dades no em fallen, la recaptació de la marató de TV3 contra la probresa ( 4.030.182€) és bastant menys de la meitat de les recaptacions de les maratons del 2010 (8.735.103€) i 2011 (8.931.418€). Què ha passat? Tot i que la comesa era de nivell molt superior, la gent ha reaccionat de manera molt menys entusiata que quan l’objectiu era lluitar contra malalties concretes necessitades de fons per progressar en la millora de la investigació i dels tractaments. Serà potser que hi ha hagut la percepció que la lluita contra la pobresa és un objectiu massa desbordant, massa greu i excessiu per convertir-lo en una simple plataforma de propaganda des de la tv? Serà potser que la gent intueix que la pobresa no és precisament una malaltia sino una situació social fruit de la desigualtat d’oportunitats, i que contra aquesta situació la sensibilitat ciutadana apunta més cap a la responsabilitat dels poders públics que cap a les minces possibilitats de l’aportació personal?  ...

Diu Aguirre: “La copa, a porta tancada, i quan s’acabi el partit, segons qui l’hagi guanyada, que li diguin bona nit. El príncep, no cal que hi vagi, i el rei, a caçar elefants, no fos cas que amb el contagi de bascos i catalans brandint les seves banderes, ikurrinyes i senyeres, s’encengués la capital contra l’himne nacional”. Doncs què voldries Aguirre? No t’agrada el joc del Barça ni el joc de cap Izaguirre que puguis veure per casa? No veus que l’himne fa nosa si ens anul.les tots el gols abans no rodi la cosa, si es veu massa que el que vols és tapar-te les vergonyes amb la bandera espanyola? Esperança, esperanceta, deixa de fer la punyeta. Quina cara posaràs quan surtis a la tribuna i el soroll que sentiràs serà el de Fuenteovejuna? Els esgarips del teu himne arribaran fins a Sol, proclamant que ets ben estúpida per sortir amb aquest farol. Val més un gol a Madrid, fet per l’Atlethic o el Barça, qu...