Poemes a quatre mans (6): Somni - Batre el temps

  




Somni

 

Contraposant-se a l’esplendor del verd

clapegen oliveres platejades

i els fruiterars dobleguen llurs brancades,

gràvides del seu fruit encara incert.

 

Més apartat, s’hi veu un bosc ombriu

i una llenca de mar vora muntanya.

L’aire de la marinada l’acompanya

i apaivaga el rigor de cada estiu.

 

Envoltat de masies i turons

s’asseu el poble al llarg de la carena.

Església i campanar i la llum serena

esbandeixen la fosca als carrerons.

 

Al seu redós, les feixes del sembrat

on punteja la flor de les espigues.

Les garses, els pardals i les formigues

es cruspiran els primers grans de blat.

 

A bona hora la falç del segador

segarà el blat i l’ordi, i les garberes

seran arrenglerades a les eres

per batre-les al pic de la calor.

 

B.A.

(“Poesies”, 1985)

 

 

Batre el temps

 

Temps era temps

que batíem a l’era

amb el corró pesant

que rodava amb la mula

i amb la forca lleugera

que brandíem enlaire

amb el boll i la grana.

 

Temps era temps

de la petja ferrada,

de les piles de garbes

i el rostoll que daurava

la claror de l’albada

amb un deix intangible

de quietud i frisança.

 

Temps en el temps,

mirall endins de l’era,

la falç suspesa a l’aire

va segant estacions

i destriant les hores

mentre fermenta el pa

al clos de la cabana.

 

Temps serà temps

que tornarem a batre,

però ja no serà el blat

en el cèrcol de l’era,

serà el garbell dels dies

al cercle detingut

de l’aguait i l’espera.

 

C.A. (2015)

Pots escoltar els poemes 

 

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Poemes a quatre mans (1) : Horitzons - Arribar

Imatge
    El meu pare, Benet Amat, va ser un pagès autodidacte d’Ullastrell (Vallès Occidental) fins que per raons econòmiques es va traslladar amb la família a Mataró (1969) on durant els darrers anys abans de la jubilació va canviar la feina de pagès pel cultiu de camps de flors d’una empresa familiar mataronina. Tenia una particular afició a la poesia, a la lectura i a la narració, que potser havia heretat dels anys d’adolescent i de jove durant la Mancomunitat, aconsellat per un grapat de bons mestres en el seu entorn rural. Ens va llegar quatre quaderns de poesia i unes memòries del poble. No va deixar mai d’escriure poesia, però va ser en el temps de jubilació, del 1975 en endavant, que es dedicà més intensament a aquesta tasca i a la recopilació dels seus versos, alguns escrits des del front de Balaguer i des dels camps d’empresonament durant la guerra civil.    Rellegint avui aquests quaderns de poesia hi he trobat punts de contacte amb la meva afició a escriur...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació