Poemes a quatre mans (5): Ginesta - Ginesta ran de mar




“La ginesta altra vegada,

la ginesta amb tanta olor,

és la meva enamorada

quan ve el temps de la calor”

(Joan Maragall)

Ginesta

 

Oh quin goig fa la ginesta

omplint d’or tots els verals,

donant un aire de festa

als turons i caminals!

 

Prop de la flor de gatosa,

que si en vols et ferirà,

la ginestera s’imposa

i et deixa collir amb la mà.

 

Quan per Corpus era festa

i reclinàvem la testa

al passar del Sagrament,

les faldades es buidaven,

la flor daurada escampaven

i era d’or el paviment. 

B.A.

(De “Ferides d’amor”, 1984)

 

 

Ginesta ran de mar

 

Demèter revestida de ginesta

es passeja pels marges dels camins

i envoltada de cards i corretjoles

s’engalana en un mar de pedra seca.

 

Arriba al pou de sota el Mas Puignau

i trobant-lo profund i corsecat

es palplanta davant del seu brocal

i es torna font brollant d’aigua daurada.

 

Continua després trescant avall

exhalant el perfum de la flor groga

fins perdre’s pel vorals d’aigua marina,

deessa protectora dels bancals

que un temps agermanà el verd de les vinyes

amb els cantells asprius de roques vives.

C.A.

(2024)

Pots escoltar els poemes 

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Poemes a quatre mans (1) : Horitzons - Arribar

Imatge
    El meu pare, Benet Amat, va ser un pagès autodidacte d’Ullastrell (Vallès Occidental) fins que per raons econòmiques es va traslladar amb la família a Mataró (1969) on durant els darrers anys abans de la jubilació va canviar la feina de pagès pel cultiu de camps de flors d’una empresa familiar mataronina. Tenia una particular afició a la poesia, a la lectura i a la narració, que potser havia heretat dels anys d’adolescent i de jove durant la Mancomunitat, aconsellat per un grapat de bons mestres en el seu entorn rural. Ens va llegar quatre quaderns de poesia i unes memòries del poble. No va deixar mai d’escriure poesia, però va ser en el temps de jubilació, del 1975 en endavant, que es dedicà més intensament a aquesta tasca i a la recopilació dels seus versos, alguns escrits des del front de Balaguer i des dels camps d’empresonament durant la guerra civil.    Rellegint avui aquests quaderns de poesia hi he trobat punts de contacte amb la meva afició a escriur...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació