Notes d’un viatge als països bàltics (i 3): Estònia, la descreguda

 

   Salvem amb autocar la distància de 311 Km entre Riga i Tallin i anem directament a l’hotel, just al davant del que fou l’Hotel Viru durant l’ocupació soviètica, únic lloc d’allotjament possible en aquell temps per als estrangers que eren rigorosament controlats i monitoritzats pels serveis de la KGB situats a la darrera planta del mateix edifici.

    L’estonià pertany a la família lingüística uraliana, branca fínica propera al finès i, més llunyanament, a l’hongarès. No és una llengua indoeuropea. El total de parlants són 1,1 milions a Estònia (sobre una població de 1,36 M). El percentatge de la població que el parla com a primera llengua és del 68% de la població total (principalment estonians ètnics), i el percentatge de la població que l’entén o l’usa regularment és del 80-85% (incloent no estonians que l’han après). És la llengua d’ensenyament a totes les escoles públiques (amb transició en escoles russòfones). Hi ha exàmens oficials de coneixement d’estonià per a la naturalització i obtenció de la ciutadania i per l’accés a determinats llocs de treball.

  És remarcable l’alt nivell dels serveis educatius a Estònia, com en general a tots els països bàltics. Les repúbliques bàltiques han mantingut un fort compromís amb l’educació des de la independència dels anys 90. Tanmateix, és Estònia qui destaca clarament com líder educatiu a Europa, segons els últims informes de l’OCDE i l’estudi internacional PISA 2022. És el millor país d’Europa en rendiment educatiu general (15 anys), classificat dins el top 5 mundial en les tres àrees, comprensió lectora, matemàtiques i ciències. Els Estudiants estonians obtenen resultats significativament superiors a la mitjana de l’OCDE. S’ha de subratllar també que Estònia compta amb universitats reconegudes, com la Universitat de Tartu i la Universitat Tecnològica de Tallin (TalTech). Més del 90% dels joves de 20 a 24 anys han completat l’ensenyament secundari superior (batxillerat o FP), amb un gran impuls a la formació professional dual, especialment en TIC, energia i serveis.

 La presència del rus (sobretot a zones com Narva o Kohtla-Järve) fa que l’estonià sigui objecte de polítiques actives de protecció i promoció. S'han enfortit les lleis lingüístiques després de la invasió russa d'Ucraïna, pressionant la transició accelerada cap a un sistema educatiu 100% en estonià, amb multes i sancions per incompliment de requisits lingüístics en l’administració o els  serveis.

   Els estonians representen el 69 % de la població, els russos entre el 23 i el 24%, els ucraïnesos el 2% i els bielorussos l’1,2%. Les minories russoparlants es concentren especialment a Narva (frontera amb Rússia), Tallin (capital, especialment en barris com Lasnamäe Kohtla-Järve ) i altres ciutats de la regió d’Ida-Viru. Des de la independència el 1991, la proporció d’estonians ha anat augmentant lleugerament, en part per l’emigració de russoparlants i per polítiques d’integració i ciutadania. Estònia té una política de ciutadania estricta que fa que una part de la població (especialment russòfona) encara tingui l’estatus de “no ciutadà” o ciutadania indeterminada, tot i que aquesta proporció ha anat baixant. Més endavant en parlarem.

   Les dades fonamentals de l’economia estoniana són les següents: PIB per càpita, 29.800 Euros; atur, 6,3%; deute públic, 20% del PIB; exportacions, electrònica, serveis digitals, fusta maquinària i aliments; socis comercials més importants, Finlàndia, Suècia, Letònia, Alemanya i Països Baixos. El sector TIC i digital representa més del 7% del PIB. Són pioners mundials en digitalització i govern electrònic, amb un entorn empresarial molt obert i favorable a les inversions estrangeres. Els desafiaments actuals més importants  són la dependència de la demanda externa, l’encariment de costos energètics i d’habitatge, el creixement demogràfic negatiu a llarg termini i els efectes de la guerra a Ucraïna sobre la regió bàltica. 

  Quant al caràcter “descregut” d’Estònia, des del punt de vista de les conviccions i pràctiques religioses, cal subratllar que el 58% de la població no es considera religiosa o no està afiliada a cap confessió. Només el 29% dels residents declaren pertànyer a alguna religió. La distribució per confessions religioses és la següent: cristians ortodoxes (principalment russos), el 16%; luterans, el 10%; altres cristians (catòlics, baptistes..), 1,2%; altres religions (budistes, hindús...), 0,5%. Els musulmans i jueus són pràcticament inexistents. Els cristians ortodoxes són majoria entre la població russòfona (regió d’Ida-Viru, Narva). Els luterans son més presents entre la població ètnicament estoniana, especialment a l’interior i al sud. Les religions minoritàries es troben principalment a Tallin. Cal tenir en compte que el període soviètic (1940–1991) va suposar una forta repressió religiosa. Moltes persones que encara avui s’identifiquen culturalment amb alguna religió (sobretot el luteranisme i l’ortodòxia) no participen activament en pràctiques religioses.

   La societat estoniana és una de les més secularitzades del món i la menys religiosa de la Unió Europea, segons dades de Eurobaròmetre, el Cens d’Estònia de 2021 i diversos estudis sociològics. Aquesta descreença generalitzada té arrels històriques, culturals i polítiques. Durant gairebé 50 anys, Estònia va estar sota el domini soviètic, que promovia activament l’ateisme d’Estat. L’Església va ser marginada, moltes institucions religioses van ser tancades o controlades per l’Estat, i la pràctica religiosa va quedar restringida a l’àmbit privat. Aquest període va provocar un trencament generacional amb les tradicions religioses.

  D’altra banda, la religió ha esta històricament percebuda com a estrangera El luteranisme va ser introduït pels alemanys bàltics i relacionat amb l’elit dominant, i el cristianisme ortodox es va associar amb l’imperialisme rus. Per això, molts estonians han percebut la religió com una imposició externa, no com una part orgànica de la seva identitat nacional. A més, l’entorn econòmic i cultural després de la independència ha afavorit una visió més laica i racionalista del món, en què les creences religioses tenen poc pes en la vida quotidiana, més centrada en els valors de l'individualisme i la natura.

    Sense perdre de vista, doncs, el context actual d’Estònia, social, econòmic, cultural, històric i religiós, comencem la visita a Tallin, la capital, d’uns 450.000 habitants. Rodegem el parc de l’antic Palau que Pere el Gran dedicà a la seva muller Caterina I, per no perdre el lligam de la història russa amb els països bàltics, i ens presentem a un altre parc, el Parc de les Cançons que durant les darreries del domini soviètic va tenir una rellevància especial. Tot i no ser una figura estimada pels estonians, Pere el Gran de Rússia  va tenir una relació històrica decisiva amb la ciutat de Tallinn, llavors coneguda com a Reval, durant el conflicte que va transformar el mapa del nord d’Europa, la Gran Guerra del Nord (1700–1721). L’any 1710, les tropes russes de Pere el Gran van ocupar la ciutat de Reval després d’un setge breu. A diferència d’altres ciutats bàltiques, Tallinn es va rendir sense gran destrucció, en part per evitar la pesta que ja s’estenia per la regió. Aquesta ocupació va marcar la fi del domini suec a Estònia i l’inici de més de 200 anys de sobirania russa sobre el territori. Pere el Gran va visitar diverses vegades Reval i va mostrar-hi un gran interès personal. Durant les seves estades, es s va instal·lar a Kadriorg, una vila als afores de la ciutat, on ordenà construir el Palau  per a Caterina I, avui museu d’art. Va promoure la modernització administrativa i la reorganització del port, donant importància estratègica a Tallin com a punt naval al mar Bàltic.

   El Parc de les Cançons té una particular significació en la història passada i recent d’Estònia. no és només un recinte musical, és un espai sagrat per al poble estonià. Escenari de grans festivals corals des de fa dècades, el parc es va convertir al segle XX en un epicentre de resistència pacífica, i avui és considerat un símbol viu de la identitat i la llibertat d’Estònia. Construït el 1960 durant l’època soviètica, el recinte va ser pensat per acollir els Festivals de la Cançó, una tradició iniciada ja el 1869 a Tartu, que reuneix cada cinc anys milers de cantaires i centenars de cors en una gran celebració de la cultura nacional. L’escultura dedicada a I. Ranka al mig del Parc recorda l’origen d’aquesta tradició. 

 

 

    

 El Festival de la Cançó d’Estònia és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, i representa una de les majors expressions de cultura coral col·lectiva del món. Entre 1987 i 1991, en plena descomposició de la Unió Soviètica, el Parc de les Cançons es va convertir en l’escenari principal de la Revolució Cantada, el moviment independentista pacífic estonià que el  Juliol de 1988 va reunir  més de 300.000 persones espontàniament  per cantar cançons patriòtiques prohibides sota el règim soviètic. Les trobades, anomenades "Mitingud", combinaven música, discursos i resistència no violenta. L’himne nacional, cantat a viva veu, es va convertir en un acte de desobediència civil massiva. "Cantàvem per existir, per dir al món que érem estonians i volíem ser lliures", recorda un dels participants del moviment.

 Com a data cabdal relacionada amb la significació del Parc de les Cançons cal recordar que el 23 d’agost de 1989, exactament 50 anys després del pacte secret Molotov-Ribbentrop entre l’Alemanya nazi i l’URSS, prop de 2 milions de persones van formar una cadena humana de 675 km entre Tallin, Riga i Vilnius. L’objectiu era reclamar la fi de l’ocupació soviètica i exigir el reconeixement del dret a l’autodeterminació. A Estònia, la cadena es va iniciar simbòlicament al Parc de les Cançons, epicentre emocional i logístic de les mobilitzacions nacionals. Molts participants es van concentrar primer al parc, punt de trobada habitual del moviment cívic i cultural. D’allà, grups de ciutadans es van distribuir cap a la carretera que connecta Tallinn amb el sud, per agafar les seves posicions a la cadena .Es van agafar de les mans durant 15 minuts, en silenci o cantant cançons patriòtiques. "Va ser com si tota una nació respirés alhora. Sense armes, només amb mans i voluntat", recorda un altre participant estonià.

 Avui, el Parc de les Cançons és un lloc de memòria nacional, on té lloc el Festival Nacional de la Cançó (cada 5 anys). La Revolució Cantada d’Estònia, amb el Parc com a escenari central, ha estat reconeguda internacionalment com un exemple únic de transició pacífica cap a la independència mitjançant la cultura. Significativament, La Revista Musical Catalana d’aquest mes de maig conté un reportatge sobre el Parc de les Cançons de Tallin. 

 

  El Centre Històric de Tallin combina una arquitectura gòtica fascinant amb carrerons empedrats, torres defensives, places amb encant i edificis que daten dels segles XIII al XVI. Comencem la visita per la part alta o toompea, connectada amb la resta de la ciutat antiga per l’elegant Carrer Pikk. Des del mirador de la part alta tenim vista sobre tota la ciutat, destacant les torres i la muralla antiga que formaven part del sistema defensiu medieval. Les muralles originals tenien més de 2 km i 46 torres; avui se’n conserven uns 1,9 km i unes 20 torres. Les més emblemàtiques són la Torre de la Verge (Neitsitorn) i Kiek in de Kök (una derivació de l’alemany “vista sobre la cuina”, perquè segons la tradició des d’aquest lloc els guardes tenien vistes a l’interior de les cuines de sota).

 

  El Parlament i el palau presidencial estan ubicats en l’espai anterior i posterior de l’antic castell de Toompea. Just al davant del Parlament s’alça la catedral ortodoxa Alexander Nevsky construïda el 1900. Del seu ric interior està prohibit fer-ne fotografies.

 

  Tot i la precarietat de feligresos, a Estònia hi ha dues obediències de l’Església ortodoxa, l’Església Ortodoxa Apostòlica d’Estònia, que depèn del Patriarcat de Constantinoble, i l’Església Ortodoxa d’Estònia que depèn del Patriarcat de Moscú. Entre aquesta segona i el govern d’Estònia hi ha actualment tensions greus.

   Des de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna el 2022 han augmentat les crítiques cap a l’Església Ortodoxa Russa pel seu suport implícit (o explícit) al règim de Putin. El Patriarca Kirill de Moscou ha justificat la guerra com una “missió espiritual” o patriòtica. Això ha generat preocupació política i social a països com Estònia, Letònia i Lituània, amb poblacions russòfones importants. L’any 2023–2024, el govern d’Estònia ha pres mesures per revisar l’activitat del Patriarcat de Moscou al país, incloent Investigacions sobre relacions i finançament. El govern també ha avançat  propostes per revisar o revocar el registre oficial de l’Església subordinada a Moscou i pressions perquè es desvinculi canònicament del Patriarcat de Moscou, com ja ha passat a Ucraïna o Letònia. Així mateix ha fet crides públiques perquè els bisbes de la branca moscovita condemnin la guerra. El metropolità Eugeni, cap de l’Església ortodoxa subordinada a Moscou a Estònia, ha intentat mantenir una posició conciliadora però no crítica amb Moscou, cosa que ha intensificat la desconfiança del govern.

  Encara a la part alta de Tallin, passem per les esglésies de Sant Nicolàs (gòtica del S,XIII), de la Cúpula (d’estructura gòtica externa del S.XIV) i de l’Esperit Sant. La Catedral de Santa Maria és l’església luterana més antiga d’Estònia, originària del S.XIII. L’església de Sant Olaf, rei de Noruega, amb una barreja  d’estils de diferents èpoques, va ser un dels edificis més alts del món durant el segle XVI, amb una agulla que superava els 120 metres. 

 

   El Carrer Pikk, llarg i sinuós, mostra les cases dels gremis i mercaders hanseàtics, com ara La Casa del Gran Gremi, actualment museu d’història estoniana, i La Casa dels Caps Negres, l’associació de mercaders solters d’origen alemany que ja coneixem de Riga. Seguint carrer avall arribem a la Plaça de l’Ajuntament, el cor del nucli antic, una plaça medieval envoltada d’edificis històrics de colors vius. Aquí s’hi troba l’Ajuntament de Tallin, edifici gòtic construït el 1404, l’únic d’estil gòtic que es conserva íntegre a tot el nord d’Europa, i la farmàcia Raeapteek, oberta des del 1422, una de les més antigues del continent encara en funcionament.

 

   Tallin és una ciutat on els carrers expliquen segles d’història. A més del Carrer Pikk, antiga ruta comercial de la lliga hanseàtica, cal destacar el Carrer Viru,  molt cèntric i comercial, que connecta la Porta Viru amb la plaça principal del casc antic. És ple de botigues, cafeteries i restaurant, un punt d’entrada turístic molt transitat.

 

   Aprofitant que a l’església de Sant Nicolau es pot escoltar un concert d’orgue a primera hora de la tarda, recorrem a continuació el museu d’art religiós medieval que s’ubica a l’interior. Ens sorprèn gratament la seva riquesa documental informativa i les pintures dels mestres de Lübeck (ciutat hanseàtica del nord d’Alemanya) H. Roden i Bernat Notke. Són algunes de les obres mestres més importants del gòtic tardà del Bàltic i tenen un gran valor històric i artístic

  El Retaule de Sant Nicolau de Hermen Rode (al voltant de 1478–1481) és un retaule d’altar major fet per encàrrec de la confraria de sant Nicolau a Tallinn, d’estil gòtic tardà, ric en detalls i daurats. Conté pintures sobre fusta i escultures policromades, combinant relleu i pintura plana. Mostra la vida i miracles de Sant Nicolau de Mira, protector dels mariners i comerciants. Presenta múltiples compartiments i escenes, amb sants i personatges bíblics, decorats amb fons daurats i detalls luxosos. És un dels retaules més grans i ben conservats del nord d’Europa. Reflecteix el contacte comercial i cultural entre Tallin i Lübeck, dues ciutats de la Lliga Hanseàtica.

 

  La pintura sobre la Dansa de la Mort (Totentanz)  és de Bernt Notke (finals del segle XV), un dels artistes més coneguts del gòtic bàltic, també vinculat a Lübeck. És un fragment de la "Dansa de la Mort" original, una pintura mural que representava una processó de figures, la mort ballant amb persones de totes les classes socials. Es tracta d’una Representació moralitzant: i recorda que la mort arriba a tothom, independentment del rang o riquesa. Les figures  són estilitzades, amb un cert dramatisme i expressiu. Textos explicatius en alemany gòtic acompanyen les figures. És un dels pocs exemples conservats d’aquest tipus d’art al nord d’Europa. Té una gran força simbòlica i mostra l’impacte de la pesta negra i la mentalitat medieval sobre la mort.

 

   Històricament La Lliga Hanseàtica (en alemany “Die Hanse”, consorci) va ser una poderosa aliança comercial i defensiva de ciutats mercantils del nord d’Europa, que va dominar el comerç de la regió del mar Bàltic i del mar del Nord entre els segles XIII i XVII. Va sorgir al segle XIII com una col·laboració entre comerciants alemanys per protegir els seus interessos comercials a l’estranger. Amb el temps, es va institucionalitzar en una xarxa de ciutats comercials independents. L’objectiu era protegir rutes comercials, establir normes comunes i garantir avantatges fiscals i polítics per als membres. Les ciutats principals foren Lübeck, Hamburg, Bremen, Riga, Reval (actual Tallin), Visby,  Gdańsk  (Danzig), Bergen, entre moltes altres.  

  Lübeck, situada al nord d’Alemanya, era el nucli de coordinació de la Lliga Hanseàtica. Tenia forts vincles amb altres ciutats bàltiques i mantenia la influència cultural i econòmica sobre moltes d'elles. Tallin (Reval en època hanseàtica) va entrar a la Lliga Hanseàtica el 1248, després de conquerir-la els danesos i repoblar-la amb mercaders alemanys. Es va convertir en un  important port comercial del mar Bàltic, especialment pel comerç de cereals, pells, peix sec i cera. Era un punt estratègic entre Rússia (Novgorod) i l’Europa occidental. Lübeck exportava béns manufacturats (teixits, metalls, eines) cap a Tallin i importava productes bàltics com el cànem, la cera i el gra.L’elit comercial i administrativa de Tallin era majoritàriament d’origen alemany i formava part de la burgesia hanseàtica. La relació entre Lübeck i Tallin va permetre a Tallin desenvolupar-se com a centre urbà, artístic i comercial amb gran pes internacional, i a més va facilitar la difusió d’estils gòtics alemanys a la regió bàltica. Així es consolidà una identitat cultural germànica a la ciutat, visible encara avui en l’arquitectura i en les institucions històriques del casc antic de Tallin.

 A partir del segle XVI, amb l’arribada de noves potències marítimes (com els Països Baixos i Anglaterra) i els canvis polítics a Europa, la Lliga va perdre influència i quedà oficialment dissolta al segle XVII, però la seva herència comercial i cultural continua viva a ciutats com Lübeck i Tallin.

   Pel que fa a la part documental del museu de l’església de Sant Nicolau ens criden l’atenció alguns escrits que esmenten Les Cròniques del clergue Henry, de les que ja vam tenir notícia a Letònia, en relació amb l’antecessora Livònia. Resulta curiosa la reproducció documental d’una frase, inclosa en aquestes Cròniques escrites en llatí,  que prova l’existència de la llengua estoniana a les primeres dècades del S.XIII. Explicant el turment d’un monjo cistercenc, la frase irònica que recull el cronista en estonià diu “Laula, laula, pappi” (“canta, canta, monjo”)

   Les Cròniques del clergue Henry (Heinrici Chronicon Livoniae), escrites en llatí a mitjan del segle XIII (aproximadament entre 1225 i 1227), són una de les fonts més importants per entendre la conquesta cristiana i germànica de Livònia (territori que inclogué parts de l’actual Estònia i Letònia). Cobreixen els anys 1180 a 1227 i documenten l’evangelització i conquesta dels pobles bàltics i finoúgrics per part de croats alemanys i missioners cristians, principalment sota la direcció de l’Església de Bremen, i més tard dels croats germànics i l'Orde de l'Espasa. Tallinn no és el focus principal de la crònica, però hi apareix breument en relació amb l’expansió cap al nord i els conflictes amb els estonians. 

   Des de torre de Sant Nicolau, abans de sortir-ne, ens permetem unes vistes panoràmiques sobre la ciutat. 

 

 

  De retorn a l’hotel fem una llarga passejada a l’entorn de les muralles i, sense buscar-los directament, ens trobem amb dos llocs d’un interès molt especial: la casa on visqué temporades Michael Dostoievski, germà de l’escriptor Fiódor Dostoievski, i el memorial del naufragi d’un Ferri entre Tallin i Estocolm el 28 de setembre de 1994.

 

  Mikhaïl Andréievitx Dostoievski (1820–1864) era el germà gran de l’escriptor Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski. També era escriptor i editor, i va tenir una vida intel·lectual activa. Va ajudar el seu germà Fiódor en diverses ocasions, sobretot en el camp editorial. Plegats van fundar la revista literària “Vremia” (El Temps). Mikhaïl va viure temporalment a Reval (actual Tallin) durant un període de la seva joventut. S'hi va traslladar per motius de salut i també professionals, ja que Reval era, en aquell moment, una ciutat cosmopolita i tranquil·la dins l’Imperi Rus, amb una presència important de russos, alemanys bàltics i altres minories. Encara que no hi ha constància que Fiódor Dostoievski hi viatgés personalment, se sap que estava en correspondència regular amb el seu germà, i que aquest li va explicar qüestions sobre la vida intel·lectual, l’ambient cultural i la societat local de Reval.

   El memorial de 28 de setembre de 1994 recorda un naufragi gravíssim que trasbalsà Tallin, Estònia i tota la regió bàltica. Val la pena recuperar els detalls i les conseqüències personals i socials d’aquella tragèdia. El naufragi del ferri MS Estonia, ocorregut el 28 de setembre de 1994 és un dels pitjors desastres marítims en temps de pau del segle XX a Europa. El MS Estonia era un ferri de passatgers que cobria la ruta regular entre Tallinn (Estònia) i Estocolm (Suècia). Va salpar la nit del 27 de setembre de 1994 del port de Tallin amb 989 persones a bord (803 passatgers i 186 membres de la tripulació) Aproximadament a les 01:00 de la matinada del 28 de setembre, enmig d’una tempesta al mar Bàltic, el vaixell va començar a escorar-se greument. En menys d'una hora, el ferri es va enfonsar prop de l'illa finlandesa d’Utö, a una profunditat d’uns 80 metres. De les 989 persones a bord només hi va haver  137 supervivents. La resta, entre morts i desapareguts, van ser 852. Moltes víctimes van quedar atrapades a l'interior del vaixell o van morir per hipotèrmia al mar.

 Segons la investigació oficial realitzada per Estònia, Finlàndia i Suècia, el portell del buc de proa (visor del morro) del ferri es va desprendre per culpa de l’impacte de les onades. Això va permetre l’entrada massiva d’aigua al garatge per a vehicles, desestabilitzant el vaixell ràpidament. El disseny estructural i la falta de mesures de seguretat adequades van agreujar la tragèdia. El naufragi va tenir un gran impacte emocional i polític a Escandinàvia i els Països Bàltics Es van revisar les normatives internacionals de seguretat marítima, especialment pel que fa als ferris de càrrega i passatgers. Els governs van decidir no recuperar el vaixell ni els cossos, i la zona es va declarar tomba marítima protegida.

  Al llarg dels anys, han sorgit teories alternatives i acusacions de tapament, incloent-hi sospites sobre material militar secret transportat a bord. Diverses investigacions independents han demanat una nova revisió del cas. L’any 2020, un nou documental suec va revelar imatges submarines amb un gran forat al casc, i això va provocar que el 2021 es reprenguessin investigacions oficials. L’Estònia feia pocs anys que s’havia independitzat de la Unió Soviètica, i el ferri representava un símbol de connexió amb Europa occidental. El naufragi va sacsejar profundament la societat estoniana, amb centenars de famílies afectades.

 Tenim temps per traslladar-nos, amb ferri precisament, a Hèlsinki, a només 80 Km pel Golf de Finlàndia,  en una travessa de dues hores des del port de Tallin, i fer-hi una visita d’un dia. D’aquest mateix port partien diàriament transbordadors cap a Sant Petersburg. Ara, per la guerra d’Ucraïna, no n’hi va cap.

 

   Tallinn és sovint considerada un centre tecnològic emergent ("Silicon Valley del Bàltic") i molts professionals finlandesos treballen o col·laboren amb startups estonianes. Hi ha un projecte en fase d’estudi per construir un túnel ferroviari submarí entre Hèlsinki i Tallin, anomenat FinEst Link. El projecte uniria amb tren les dues capitals en uns 30 minuts, i suposaria una infraestructura estratègica per unir Escandinàvia amb el continent europeu.

   La primera visita és al monument a Sibelius. Jean Sibelius (1865–1957) és el compositor nacional de Finlàndia i una de les figures més importants de la música clàssica del segle XX. És conegut per haver donat veu musical al moviment nacionalista finlandès durant l’època de dominació russa, i la seva música està profundament arrelada a la natura, la mitologia finesa i el sentiment patriòtic. Una de les seves obres més conegudes és el "Finlàndia" (1899–1900), que es va convertir en un símbol de resistència cultural i política.

   Inaugurat l’any 1967, en commemoració del 10è aniversari de la mort del compositor l’utora del monument és  Eila Hiltunen, escultora finesa de renom. D’acer inoxidable, consisteix en un conjunt de més de 600 tubs metàl·lics soldats entre si formant una mena de núvol orgànic i abstracte, que simbolitza el so de la música de Sibelius. Al costat, hi ha un bust realista de Sibelius perquè el monument no fos completament abstracte, a petició d’una part del públic i dels crítics de l’època.

 

  Continuem la visita per la catedral luterana, i creuant la Plaça amb l’estàtua del Tsar Alexandre II entrem a la Bibliotaca Oodi, just davant del Parlament i prop del Museu d’Art Contemporani Kiasma. Oodi es va inaugurar el 5 de desembre de 2018, per celebrar el centenari de la independència de Finlàndia (1917–2017). És obra del l’Oficina finlandesa ALA Architects. Consta de Planta baixa – “L’àgora ciutadana” - Primera planta – “Tallers i serveis digitals” i  Segona planta – “Paradís dels llibres”. Construïda amb criteris de sostenibilitat ambiental, l’edifici és eficient energèticament, amb materials com fusta laminada finlandesa, panells solars i ventilació natural. L’Oodi reflecteix el model escandinau de servei públic inclusiu, obert i participatiu.

 

   No podem visitar la capella ecumènica Kamppi perquè és diumenge i està tancada. La Capella Kamppi, coneguda també com la Capella del Silenci (Kampin kappeli en finès), és un dels espais més singulars i simbòlics d’Hèlsinki. Es tracta d’un edifici més espiritual que pròpiament religiós, concebut com un refugi per al silenci, la pau interior i la meditació, enmig del bullici del centre urbà, de forma arrodonida i sense finestres, com una gran escultura de fusta.

  Des de certa distància contemplem el Finlandia Hall, una de les obres més emblemàtiques de l’arquitecte Alvar Aalto, considerat el pare de l’arquitectura moderna finesa. És un edifici icònic tant per la seva arquitectura com pel seu paper com a centre cultural i de congressos. El Finlandia Hall és una mostra clara del modernisme orgànic d’Aalto, que combinava funcionalitat amb formes naturals i materials càlids. És de Marbre de Carrara blanc a l’exterior (el mateix que a la façana del Vaticà).

 

   Després de passejar pel port tenim ocasió d’arribar-nos a la catedral ortodoxa, de la segona meitat del XIX, amb una riquíssima iconografia interior, bizantina. Tenim l’oportunitat de seguir una cerimònia de baptisme que s’hi celebra aquell mateix moment. L’Església Ortodoxa de Finlàndia és autònoma però dependent del Patriarcat de Constantinoble i per això manté una posició crítica respecte de la invasió russa d’Ucraïna, molt diferent de la posició de  l’Església Ortodoxa d’Estònia que depèn del Patriarcat de Moscú. 

 

 

 

Tornats d’Hèlsinki, l’endemà matí acabem el viatge amb una última passejada pel centre de Tallin, la plaça de l’Ajuntament, la part baixa vorejant les muralles, el passatge de Santa Caterina,  la Porta i el petit parc de Viru. Davant mateix de l’ambaixada de Rússia, la vorera està completament ocupada per una rastellera de tanques on pengen tota mena de denúncies contra la invasió russa d’Ucraïna.

 

 Però no vull acabar del tot sense una reflexió sobre el conflicte de drets que s’ha produït a les Repúbliques bàltiques, començant per la problemàtica del dret de nacionalització que es remunta al període posterior a la desintegració de la Unió Soviètica el 1991. Quan aquests països van recuperar la seva independència, van establir criteris estrictes per a l’obtenció de la ciutadania en base al ius sanguinis, especialment a Estònia i Letònia.

   Molts residents d’origen rus (sovint descendents d’immigrants soviètics) no van rebre automàticament la ciutadania. Se'ls va exigir passar exàmens de llengua i coneixements cívics, cosa que va deixar milers de persones en una situació d’apatrídia (particularment a Estònia i Letònia). Aquest fet comporta la limitació de drets fonamentals per als que són considerants "no-ciutadans": Aquest col·lectiu, especialment a Letònia, pot viure al país però té restriccions de mobilitat a l’exterior de la UE .

  A Estònia i Letònia  la limitació dels drets de participació política és severa per als considerats residents permanents sense ciutadania. No poden votar en eleccions nacionals parlamentàries ni poden presentar-se com a candidats en eleccions nacionals o locals. Sí que poden votar en eleccions municipals si tenen residència legal de llarga durada, però no poden ser elegits com a alcaldes o per a certs càrrecs. No tenen passaport sinó un document especial per a "no-ciutadans". Lituània va seguir una política més integradora concedint la ciutadania automàtica a la majoria dels residents permanents, independentment del seu origen ètnic. A Lituània no hi ha una població significativa de "no-ciutadans" com a Estònia o Letònia.

  Rússia ha denunciat aquestes polítiques com a discriminatòries i les ha utilitzat per justificar accions polítiques i diplomàtiques. Els països bàltics, per contra, sostenen que aquestes mesures són part del procés de restauració de l’Estat previ a l’ocupació soviètica i un mecanisme per protegir les seves llengües i cultures nacionals. Tot i les crítiques internacionals, especialment de la Unió Europea i organitzacions de drets humans, les reformes han estat lentes. En els darrers anys, però, s'han flexibilitzat alguns requisits, especialment per a les generacions nascudes després de la independència.

  Davant d’aquests fets la UE no pot imposar la ciutadania, però sí que ha expressat reiteradament preocupació perquè els estats bàltics garanteixin els drets fonamentals dels no ciutadans i afavoreixin la seva integració i naturalització. Això forma part dels principis fundacionals de la Unió sobre dignitat, llibertat, igualtat i estat de dret. Tot i reconèixer que la concessió de la ciutadania és competència exclusiva dels estats membres, com s’estableix a l’article 20 del Tractat de Funcionament de la UE, ha formulat una sèrie de crides al respecte dels drets fonamentals. Des de l’ingrés d’Estònia i Letònia a la UE el 2004, la Comissió Europea i el Parlament Europeu han reiterat que cal respectar els drets humans i la no discriminació i han demanat una acceleració del procés de naturalització, posant èmfasi en la integració lingüística i social per evitar l’exclusió. L’Agència de Drets Fonamentals ha elaborat diversos informes sobre la situació dels considerats no ciutadans i ha recomanat evitar que aquest estatus esdevingui permanent o hereditari, exigint la millora de l'accés a la ciutadania de manera justa i inclusiva. La mateixa Agència té encomanada la revisió de les lleis que podrien restringir drets sense justificació clara segons el Dret Europeu.