25 anys d'amistat i cançons. Vells temps, noves expectatives.

  EL grup DUM és un conjunt de música coral que durant 25 anys ha anat cultivant l’amistat entre els seus membres seguint els compassos de les seves cançons, sovint interpretades en col·lectius que de més a  prop o de més lluny participen de les mateixes inquietuds socials. Aquest dijous passat han presentat al Casal Loiola de Barcelona un disc (un molt bon disc!) que sintetitza en 17 cançons el camí seguit. La presentació va ser emotiva per a una bona mostra del seu públic més habitual, i també per als amics que vam ser companys d’estudi dels set components fa una pila d’anys i que els hem anat seguint en algunes cuites i comeses .

   A més del disc van presentar un llibre que és com el reflex interpretatiu de la seva dedicació al cant, des d’òptiques diverses, en molts punts complementàries, amb dades biogràfiques inserides en el seu context històric, el de la generació que vam viure els anys 60 del segle passat amb moltes expectatives, després frustrades. El disc és un bon compendi d’aquestes expectatives. Tant el disc com el llibre porten el segell artístic de l’Abdó Martí, també company i amic, en les respectives portades.

   Adjunto la cançó 15ena del disc, “Què n’hem fet” (Bob Dylan, amb lletra de Xavier Morlans). Tot el disc respira un aire amical i especialment recognoscible  pels de la nostra generació. Un alè, però, reivindicatiu que vol ser motivador per a les generacions més joves.

   A continuació de la cançó transcric el pròleg del llibre que els components del DUM van tenir la gentilesa d’encarregar-me. 

 

 

 Què n'hem fet 

   

 

 

 

   A l’hora de celebrar els seus vint-i-cinc anys, els set membres del DUM han decidit col·lectivament posar en comú els seus camins i entroncar-los amb el cant, el seu sentit vocal-musical, de manera que les notes biogràfiques inserides en els capítols d’aquest llibre tenen el rerefons de l’especial vocació pel cant que presideix el seu mentrestant. DUM, en llatí, significa justament mentrestant.

   Per descomptat aquesta cruïlla de camins personals i de vocació musical no es pot entendre sense l’escenari històric en el que es desenvolupa. DUM és un mentrestant que sorgeix en l’entremig de la maduresa professional, personal i familiar dels seus membres i el decurs temporal que els ha portat a l’edat de jubilació, mantenint una cohesió vital de fons entre ells que possibilita que el mentrestant continuï.

  Per bé que no comença fins a finals del segle vint, la trajectòria del DUM ve condicionada pel context social dels diferents moments històrics heretats i que s’entrecreuen en aquest entremig, els de l’últim terç del segle vint (quan eren joves) i els de les dues primeres dècades del vint-i-un (quan en plena maduresa formen el grup). De les inquietuds transformadores dels seixanta i setanta del vint, als interrogants de les primeres dècades del vint-i-un. De les esperances del 68, al nacional capitalisme autoritari i a la intel·ligència artificial actuals, passant pel neoliberalisme. Amb un ràpid repàs mental de la successió de fets i crisis polítiques, militars, socials, econòmiques, culturals i religioses, així com dels diferents  lideratges que les han presidit, ens adonem que hi ha un abisme que les separa.

  Cap aquest abisme, des de la seva modèstia, s’aboca la persistència del DUM amb ànim esperançat malgrat les contradiccions, fent  seves les parts positives de la tradició vocal-musical, social i cultural anterior i mirant de donar sentit als interrogants del present. En cada capítol del llibre s’expressa amb matisos diferents aquest doble aspecte de valoració de la tradició personal integrada en els grups i comunitats anteriors i actuals, i d’esforç per continuar donant sentit, de cara al futur, a la tasca del DUM amb les seves cançons.

   Veiem, doncs, que els membres del DUM, a més de cantar, escriuen. Escriuen no només per celebrar els vint-i-cinc anys del grup o per justificar la sortida del disc que els commemora, sinó també per reflexionar sobre la seva trajectòria personal i col·lectiva, tenint en compte el context social i cultural en el que han viscut. D’aquesta manera comparteixen camins amb la intenció d’arribar al seu públic i al públic més ample que s’hi pugui afegir.

   Parlant de camins, Joan F. Mira a les seves memòries (“Tots els camins”) diu que escriure-les és preservar l’espessor i la complexitat d’allò viscut, d’allò que li dona gruix, substància i pes: “allò que fa que alguns fets i sensacions, instants o pensaments, puguin viure i reviure en la memòria”. És justament aquí, en aquesta coincidència entre la substància d’allò viscut i la pervivència d’instants, sensacions i emocions, on millor es conté el propòsit dels integrants del DUM d’unir el mitjà de l’escriptura, l’expressió d’una part substancial del propi trajecte, amb el gaudi, les sensacions i les emocions dels instants de comunicació musical amb el públic que escolta les seves cançons.

   Trobem en el llibre percepcions diferents que es complementen i s’enriqueixen mútuament, el que significa que cadascun dels integrants del DUM ha viscut el propi camí compartit des de situacions diverses, a vegades molt diverses, però no per això excloents. En una recent entrevista, Bob Dylan afirmava que els 60 són dues dècades, la que va del final dels 50 al 65 i la que va del 65 al 75, en la que es va produir, diu ell, la pèrdua de la innocència.

   Amb més raó podem pensar que les dècades viscudes pels integrants del DUM, també pel que representen per als col·lectius amb orígens, trajectòries i inquietuds semblants, presenten un ventall molt ampli d’experiències, de valoracions i de conclusions. Aquestes van des de les que aprecien significativament els antecedents familiars i comunitaris de la vocació pel cant i el  seu valor intrínsec en moments de canvi, o des de les que se centren més en el propi perfil biogràfic i la seva relació amb el grup, fins a les que perceben la insuficiència del canvi social al que han contribuït i la precarietat del que s’ha pogut, o sabut, aconseguir, o les que malgrat tot intueixen en el cant un sentit humà i transcendent.

   En totes les percepcions, però, la pregunta explícita o tàcita sobre què s’ha fet d’aquelles flors troba una resposta que convergeix cap a un fil d’unió musical-vocal, un cant a l’amistat, una aportació que allibera, cap a un vellut vintage que evoca moltes coses, una via de comunicació d’idees i sentiments, de cançons curulles de crides a l’amor, la pau i la germanor, cap a una concepció del cant que agermana persones i pobles, com un caminar cap endavant.

   Al costat del què s‘ha fet d’aquelles flors sorgiria una altra pregunta, la que es plantejaria on ens hem d’agafar. També per aquesta qüestió podem trobar respostes, o si més no aproximacions, en el cant, en la música i en el que en definitiva representa el DUM i el que proposa.  A rel de la presentació del seu últim llibre (“La roca i l’aire”), Raül Garrigasait sosté que podem practicar l’alegria de reconnectar les coses, els llocs, l’herència, les persones, els llibres. Les arrels, diu, són la força que tenim  i la vida no és el meu jo, és l’entremig entre el jo, els altres i el món.

  El cant, i concretament la proposta del cant que ens fa el DUM i el seu entremig, són una bona manera de reconnectar amb alegria amb el món i la pròpia herència estirant generacions enrere. Subratlla el mateix R. Garrigasait que de vegades els camins que ens semblen més individuals en realitat no són altra cosa que una intensificació de les creences que ens han encomanat.

   R. Garrigasait recorda finalment el que es diu de Frederic Mompou, que mentre parlava amb el guitarrista Miquel Llobet, tot resseguint el piano amb la mà esquerra, anava sentint una melodia que va acabar integrant dins el seu repertori. És a dir, la música era el que anava passant mentre connectava amb el seu amic.

   Com repetia el mateix Mompou, acabem de recomençar i tenim temps. Escrivint i cantant el DUM fa el seu camí, el recomença al punt on el va deixar i té molt temps per endavant.