Poemes a quatre mans (4) : El cirerer - L'hort dels cirerers

 


   Temps de cireres, tan lluny i tan a prop

 

El cirerer

 

Eren dolces i madures les cireres

quan al cim del cirerer jo m’enfilava

amb l’afany de collir les més vermelles.

Tu em clissaves un xic esporuguida

de terra estant , i tota tremolaves

si em gronxava una branca vincladissa.

 

Quan en baixava, m’obries els braços

i el saltiró es tornava una abraçada.

Llavors, ja sense angoixa ni temença,

s’omplien ben de pressa  les faldades.

La marinada passava lleugera

entremig de les branques i el fullatge.

 

Les cistelles curullades de cireres

alegraven el viatge de tornada.

Trontollava amb el vaivé de les roderes

el carro que el cavall arrossegava

i la moixaina del teu cos esbargiria

l’ensopiment rutinari del migdia.

B.A.

(“De la font als estels”, 1986)

  

 

L’hort dels cirerers

 

Montserrat, la Serra de l’Obac i Sant Llorenç,

les matrius indelebles del meu primer paisatge

tallat amb el cisell dels ulls i els sentiments,

a l’hort de Cal Bertran, per sobre les brancades,

circumden la mirada en un redol immens

que enclou els cirerers a l’ombra de les cases

i guarda els vells records dins un silenci dens

perdent-se en la quietud i la remor dels arbres.

 

Vells horts d’un vesprejar rogenc com les cireres,

tan lluny i tan a prop dels pares i els germans

movent-se atrafegats pel Carrer de la Serra,

albirant amb els ulls el futur d’unes mans

que s’havien fet joves amb el fruit de la terra

i maldaven per créixer remuntant la carena. 

C.A.

(2017)

 

Pots escoltar els poemes

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Poemes a quatre mans (1) : Horitzons - Arribar

Imatge
    El meu pare, Benet Amat, va ser un pagès autodidacte d’Ullastrell (Vallès Occidental) fins que per raons econòmiques es va traslladar amb la família a Mataró (1969) on durant els darrers anys abans de la jubilació va canviar la feina de pagès pel cultiu de camps de flors d’una empresa familiar mataronina. Tenia una particular afició a la poesia, a la lectura i a la narració, que potser havia heretat dels anys d’adolescent i de jove durant la Mancomunitat, aconsellat per un grapat de bons mestres en el seu entorn rural. Ens va llegar quatre quaderns de poesia i unes memòries del poble. No va deixar mai d’escriure poesia, però va ser en el temps de jubilació, del 1975 en endavant, que es dedicà més intensament a aquesta tasca i a la recopilació dels seus versos, alguns escrits des del front de Balaguer i des dels camps d’empresonament durant la guerra civil.    Rellegint avui aquests quaderns de poesia hi he trobat punts de contacte amb la meva afició a escriur...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació