Algunes aproximacions al pensament del Papa Francesc

   En el pdf al peu d’aquest post he recopilat algunes de les reflexions que em vaig fer entorn del pensament del Papa Francesc durant el seu pontificat. Estan datades i titulades seguint l’ordre amb què les vaig anar penjant en aquest blog.

  Acaben de sortir dos llibres que han coincidit amb el seu traspàs i que aporten molta llum al pensament i a la personalitat del Papa Francesc. Un és el que al mateix Vaticà va encarregar a Javier Cercas (“El loco de Dios en el fin del mundo”). Com el seu autor senyala, es tracta d’una barreja de crònica i assaig, de biografia i autobiografia, un experiment friki, un calaix de sastre, una bogeria solidària amb la demència del boig de Déu, un batibull de gèneres al cor del qual centellegen, com trossos ardents de lava en un cràter actiu, la resurrecció de la carn i la vida eterna.

  El llibre de Cercas no té res de frívol, contra el que es podria pensar. Al contrari, és un llibre excel·lent, profund, molt suggestiu, que dona una bona mostra de la vida vaticana, dels seus personatges, dels seus límits i  contradiccions, com també de la vitalitat, el pensament i la projecció del Papa Francesc i dels que li eren més propers. Tot això amb una bona base d’inquietuds personals, d’aportacions literàries, socials, històriques,  filosòfiques i teològiques.

   Un capítol d’aquesta aportació de Cercas m’ha agradat  especialment, el que dedica a l’entrevista amb el pare jesuïta Spadaro, director  de la revista Civiltà Cattolica. Casualment, la primera reflexió que em vaig fer sobre el pensament de Francesc, i que consta al principi del pdf,  al cap de pocs mesos de ser elegit, partia de l’entrevista que va concedir al pare Spadaro per a Civiltà Cattolica. Em va cridar l’atenció la seva concepció del temps en contraposició a l’espai, sobretot per la repercussió en l’orientació que va anar prenent en el seu magisteri i perquè penso que ha inspirat la seva pràctica del “discerniment” i la forma d’enfocar les encícliques posteriors.

   L’altre llibre definitiu, però, el que expressa amb rotunditat el pensament i la personalitat de Francesc, és la seva autobiografia (“Esperança”, “Spera” en la versió italiana). Al final del llibre el Papa condensa, sense referir-s´hi explícitament (perquè en aquest punt parla de l’educació), el que entén per discerniment com a mètode  de coneixement  i praxi. Cito textualment de la versió en castellà: “Es una trayectoria en dos sentidos, un diálogo que no significa ni condescendència ni relativismo, y que desvela su secreto en tres lenguajes: el de la mente, el del corazón y el de las manos. La madurez exige que se piense en lo que se siente y se hace, que se sienta lo que se piensa y se hace, que se haga lo que se siente y se piensa. Es un coro, una armonía que pide ser cultivada en primer lugar por nosotros mismos”.  És la divisa teòrica i pràctica de “Ment, cor i mans”, és a dir, pensament, sentiment i experiència, que  ha orientat el seu mestratge. Precisament en l’entrevista de Cercas amb el pare Spadaro, aquest respon quan el primer li pregunta sobre l’aportació principal que el Papa Francesc ha fet a l’Església: la primera és el discerniment com a eina de coneixement per a tota l’Església, la segona la visió de Déu, abans que res, com a misericòrdia, el que suposa una obertura de l’Església a tots, no només als creients, una obertura maternal, i la tercera la sinodalitat, el fer camí junts.