Notes d’un viatge als països bàltics (2): Letònia, on abans hi havia Livònia

 

 Procedint de Lituània, i amb un paisatge que no canvia, entrem a Letònia, directament a la seva capital, Riga, que al seu temps va arribar a ser la tercera ciutat de l’imperi rus, avui amb 605.000 habitants. Ens sorprèn l’amplitud i el cabal del riu que la travessa, el Daugava. El paisatge rural i la pluja, de moment, són iguals que a Lituània, però anirem descobrint que les dades socials i històriques són força diferents malgrat la proximitat dels dos països i algunes coincidències en certs períodes de la seva història.

 La llengua letona  conserva moltes formes arcaiques de l'indoeuropeu antic i  a diferència del lituà, que és més conservador, el letó ha estat més influenciat per llengües com l'alemany i el rus. És una llengua complexa, amb gran ús de declinacions (6) i de vocals llargues. Llengua oficial a tot Letònia, només el 62% de la població (un total de 1.880.000 habitants) la té com a llengua materna. Les llengües minoritàries són el rus ( el 25%), el bielorús, l’ucraïnès, el polonès i el lituà. El letó és obligatori a l’ensenyament, l’administració pública i els mitjans oficials de comunicació, i és llengua cooficial de la UE des de 2004.

  La distribució ètnica de la població presenta aquestes dades aproximades: letons, 62%; russos, 25%; bielorussos, 3,3%; ucraïnesos, 2,3%; polonesos, 2,1%; lituans, 1,2%; altres, 4,1%.

  Més o menys en concordança amb aquesta distribució lingüística, el cristianisme és la religió majoritària, amb el 20-25% de luteranisme, sobretot a la regió de Curlàndia (part occidental de Letònia) i a les zones urbanes, el catolicisme romà amb el 15-20%, prevalent a la regió de Letgàlia (zona oriental i al nord del riu Daugava), i amb el 15-17%  la confessió ortodoxa russa, amb una major presència entre la població d’origen rus. Altres denominacions cristianes (baptistes, adventistes, testimonis de Jehovà, etc.) són menys del 2-3%, mentre que el Judaisme, l’Islam i  el Budisme representen una fracció molt petita (menys de l’1% cadascuna). Com a dada rellevant, aproximadament 35-40% de la població es declara no religiosa, agnòstica o atea, una proporció força elevada en comparació amb altres països europeus.

   Las dades econòmiques fonamentals de Letònia són les següents, referides a 2024: PIB per càpita, 23.500 Euros; inflació, 3,2%; atur, 6,4%; serveis, 70% (finances, transports, TIC i turisme); indústria, 22% (tèxtil, fusta, aliments processats i productes químics); agricultura, 8% ( cereals, lactis i productes forestals). Letònia ha mostrat resiliència econòmica dins la UE, però ha estat afectada per la invasió d’Ucraïna, donada la seva proximitat i dependència històrica de mercats de l’est. Està apostant per la digitalització i el desenvolupament de l’economia verda.

   Visitem, sota una pluja de certa intensitat que durarà tot el dia, el centre històric de Riga, declarat, com el de Vilnius i Tallin, Patrimoni de la Humanitat. Tant a Riga, com després a Tallin, el gòtic substitueix el barroc exuberant de Vilnius.

  Comencem per l’immens Mercat Central, ubicat en unes naus reformades que durant la primera guerra mundial van servir per allotjar zepelins. Desperten curiositat les parades de peix del mar Bàltic, fred, poc salat i de no gaire profunditat, de salmó, arengades, bacallà, llenguado del Bàltic...

 

  Passem per l’elegant passeig de davant el teatre de l’òpera, admiren l’estàtua de la llibertat aixecada a pocs metres de l’antiga seu del KGB a Riga, i entrem al casc històric.

 

 

 

 

   A la façana de la petita catedral catòlica està gravat l’any 1225, poc després de la fundació de la capital pel bisbe alemany Abert von Buxhoevden per cristianitzar les tribus paganes de la contrada. Més endavant tindrem ocasió per auscultar i aclarir-nos una mica entorn de la complexa història de Livònia, la precursora de l’actual Estònia, amb moltes modificacions territorials culturals, religioses, socials i polítiques.

 

 

 

  

 La catedral luterana de Riga té una barreja d’estils, romànic, gòtic i també barroc. Ens acostumarem a veure en totes les construccions del centre històric l’abundància del característic maó vermell a les façanes. Moltes esglésies i edificis històrics de Riga estan construïts seguint l’estil arquitectònic gòtic de maó. Aquest estil es va estendre per les ciutats de la Lliga Hanseàtica, com Riga, Lübeck, Tallinn o Gdansk, on no hi havia pedra natural abundant, però sí molta argila. Destaca a l’interior la monumentalitat de l’orgue i els vitralls que són del temps de restauració de la catedral els Segles XIX i XX, la més gran dels països bàltics. El temple originari era de principis del S.XIII i passà a catedral luterana el S.XVI amb la Reforma. Disposa d’un claustre encara en restauració.

  

 Després que Martí Luter publiqués les seves 95 tesis el 1517, les seves idees es van expandir ràpidament pel nord d’Europa, especialment a través de les ciutats comercials de la Lliga Hanseàtica, de la qual Riga formava part. Gràcies als vincles comercials i culturals amb ciutats com Lübeck i Hamburg, les idees luteranes van arribar a Riga abans de 1520. El 1524, Riga va aprovar oficialment la Reforma, es va adoptar el luteranisme com a religió oficial de la ciutat. Molts monestirs i esglésies van ser secularitzats, inclosa la Catedral de Riga.

 Sobre aquest punt de l’adveniment de la Reforma Luterana als països bàltics, l’historiador i professor alemany de Greifswald, Michael North subratlla en el quart capítol de la seva obra fonamental sobre els països bàltics (“The Baltic, A History”,2016) que la reforma va significar el renaixement de l’àrea nòrdica., amb el focus a la ciutat de Danzig, amb una revolució de les comunicacions en tota la regió bàltica. A Riga en concret, però, el professor North senyala que l’activitat dels jesuïtes va oposar resistència a la introducció del luteranisme, fins al punt que el Consell de la ciutat a mitjan S.XVI va introduir el calendari gregorià i va ordenar el retorn de les esglésies catòliques que els havien estat confiscades. Ensenyant la llengua letona i publicant un catecisme catòlic en letó, explica North, la missió dels jesuïtes va contribuir a crear les bases d’un multiconfessionalisme que ha modelat la regió fins avui.

   L’església luterana de Sant Pere té la torre més alta i és el símbol de la ciutat. D’estil romànic als seus orígens, passà a gòtic tardà, fou reconstruïda el 1667 i de nou el 1973, després de la destrucció nazi. Aprofitarem una estona de la tarda per pujar a la torre de 123 metres, malgrat la persistència de la pluja, i guanyarem algunes vistes sobre el conjunt de la ciutat.. 

 

   Tocant a l’església de Sant Pere, entrem a la Plaça Livu on hi ha els edificis del Petit i Gran Gremi de Riga. Els Petit i Gran Gremi de Riga són dues institucions històriques importants de la ciutat de Riga, associades amb la història comercial i artesanal de la ciutat durant l’època medieval, especialment durant el període de la Lliga Hanseàtica.

  El Gran Gremi, format principalment per rics comerciants alemanys, va ser establert oficialment l’any 1354. Aquest gremi exercia un gran poder polític i econòmic, regulant les relacions comercials internacionals i defensant els interessos dels mercaders de la ciutat. El seu edifici, d’estil neogòtic i reconstruït al segle XIX, continua sent un dels emblemes arquitectònics de Riga.

 Paral·lelament, el Petit Gremi, fundat el 1352, reunia els artesans i mestres de diversos oficis manuals. Malgrat tenir menys poder que el Gran Gremi, va tenir una gran influència en la vida quotidiana de la ciutat i en la regulació de la qualitat dels productes locals. El seu edifici actual, una joia del segle XIX, és avui un centre cultural que acull concerts i actes oficials. Ambdós gremis simbolitzen la dualitat de classes dins la societat hanseàtica, els comerciants rics i els artesans organitzats, cadascun amb les seves pròpies normes, privilegis i espais de poder.

  

   A la plaça de l’Ajuntament, protegits amb paraigües, admirem de front la Casa dels Caps Negres, un dels símbols més destacats de la capital letona. Aquesta magnífica construcció d’estil gòtic tardà amb elements renaixentistes, fou originalment edificada al segle XIV i esdevingué la seu d’una de les confraries més peculiars i poderoses del nord d’Europa, la Confraria dels Caps Negres.

 

   Originàriament, l’edifici servia com a sala d’actes per a la Confraria de Sant Jordi, però a partir del segle XV va passar a mans de la Confraria dels Caps Negres, una organització formada per joves comerciants solters, principalment alemanys, establerts a Riga. Aquesta confraria tenia un paper destacat en la vida cívica i econòmica de la ciutat, i era especialment coneguda per organitzar festivitats, recepcions i actes de caràcter cultural i religiós. El nom de “Caps Negres” prové del seu patró, sant Maurici, un sant cristià d’origen africà, sovint representat com un cavaller negre amb armadura. Aquesta figura va esdevenir un emblema de la confraria, i encara avui es pot veure la seva imatge al portal principal de l’edifici.

   Davant la Confraria presideix la plaça una estàtua del cavaller Rotllà, contemporani de Carlemany, que remarca la vocació expansiva dels confrares. A un costat de la plaça, per ser observat una mica de reüll, apareix el monument als fusellers letons, de l’època de Stalin. 

 

  Parlant de Stalin, el Museu de l’Ocupació és una constant a les capitals dels tres països bàltics. A les tres repúbliques bàltiques els Museus de l’Ocupació són molt més que espais d’exposició, són centres de memòria que documenten la pèrdua de sobirania, la repressió política i les deportacions massives que van marcar profundament el segle XX. 

    

  Entre tots, destaca el Museu de l’Ocupació de Letònia, situat al centre històric de Riga, just al costat del riu Daugava. Fundat l’any 1993, el museu narra les dues ocupacions que va patir el país durant el període 1940-1991,primer, sota el règim soviètic (1940–1941), després sota la dominació nazi (1941–1944), i novament sota el règim soviètic fins a la restauració de la independència l’any 1991. Amb milers d’objectes, documents, fotografies i testimonis orals, el museu retrata l’impacte humà de les deportacions a Sibèria, la col·lectivització forçada, la censura, la repressió dels dissidents i la resistència nacionalista letona. També aborda la vida quotidiana sota el règim soviètic i el procés cap a la independència durant la Revolució Cantada. Més endavant, a Tallin, podrem entendre el perquè d’aquesta Revolució Cantada. 

   Acabem el matí plujós de passejada pel centre històric resseguint apressats Les tres Germanes. Construïdes entre els segles XV i XVII, aquestes tres cases representen tres etapes de l’arquitectura domèstica urbana de Riga, del gòtic, el renaixement i el barroc, i són testimoni viu de la història comercial de la ciutat durant l’època de la Lliga Hanseàtica. Tot i les diferències arquitectòniques entre elles, les tres cases s’han conservat com un conjunt unitari. La llegenda urbana diu que les tres cases, una per cada segle,  van ser construïdes per tres germanes d'una mateixa família, cosa que ha donat nom al conjunt. Encara que no hi poden haver proves històriques d’aquesta llegenda, la metàfora de “les germanes” ha arrelat profundament en la memòria col·lectiva de Riga.

 

   Al Museu d’Art de la Borsa de Riga, a tocar del centre històric, resseguim sobretot la mostra de pintura europea, entre altres exposicions, en un edifici que per ell mateix mereix la visita, d’estil renaixentista.

 

  Entrem al Museu d’Art Nouveau, art que proporciona una personalitat rellevant a la ciutat de Riga. El Museu està ubicat a l’edifici que fou la residència de l’arquitecte K. Peksens, un dels millor i més prolífics arquitectes letons, de manera que les estances reprodueixen els elements mobiliaris i l’estructura, els adornaments, la pintura  i la distribució originària de l’habitatge. Es pot aprofitar l’abundant informació sobre l’Art Nouveu, els seus orígens i evolució, així com els seus  protagonistes i obres cabdals, que proporcionen els mitjans audiovisuals del museu de forma molt acurada. En sortir, al llarg de l’Avinguda Elizabetes que recorrem a peu sota una pluja generosa, ens fixem en la riquesa arquitectònica de diferents edificis que mostren a les façanes l’exuberància ornamental i el relleu escultòric d’aquest art. 

 

   L’Art Nouveau, conegut també com a Modernisme, és un moviment artístic i arquitectònic sorgit a finals del segle XIX i inicis del XX, caracteritzat per formes orgàniques, línies sinuoses, motius florals i inspiració en la natura. Va tenir presència arreu d’Europa, adaptant-se a les particularitats culturals de cada lloc. A la ciutat de Riga l’Art Nouveau va tenir un desenvolupament especialment ric a començaments del segle XX, quan la ciutat vivia un gran creixement econòmic. Avui dia, Riga és considerada una de les capitals europees de l’Art Nouveau, amb més d’un terç dels edificis del centre construïts en aquest estil. Un dels arquitectes més importants d’aquesta època a Riga va ser Mikhail Eisenstein, pare del famós cineasta soviètic Sergei Eisenstein.

   Es podria establir una relació social, política i cultural entre l’Art Nouveau de Riga i la Revolució de 1905 que va ser una revolta política i social que va afectar tot l’Imperi Rus, incloent-hi les províncies bàltiques. A Riga i altres parts de Letònia, la revolució va tenir una dimensió fortament anticolonial i nacionalista, contra el domini rus i la noblesa germano-bàltica. Hi van participar obrers, intel·lectuals i pagesos letons. Va ser reprimida durament pel règim tsarista. L’Art Nouveau trenca amb l’arquitectura historicista, igual com la Revolució de 1905 trenca amb l’ordre establert. En ambdós casos hi ha un desig de renovació estètica, social i política. Riga havia esdevingut una metròpoli industrial i multiètnica que llavors ja comptava amb més de 500.000 habitants. El professor Michael North situa Riga al focus de la Revolució de 1905 al Bàltic.

   Deixant Riga, ens arribem a Sigulda, ubicada en el Parc Nacional del riu Gauja. Comença en aquest indret una notable extensió de prat i arbredes, de til·lers enormes sobretot, amb molt de senderisme. És considerada la capital d’hivern de Letònia però en aquesta època de l’any predomina el verd encara tendríssim dels arbres en el camí que ens porta a la humil església de fusta de Turaida. És una de les esglésies de fusta més antigues del país. Va ser construïda l’any 1750 i representa un valuós exemple de l’arquitectura religiosa popular letona del segle XVIII.

    

 Seguint el recorregut del camí de l’església arribem al castell de Turaida que acull el Museu-Reserva del mateix nom amb vàries exposicions de gran interès històric. Aquí tenim l’oportunitat d’il·lustrar-nos sobre els fonaments de la història de Livònia, denominació que durà segles per designar l’actual Letònia i l’extensió del seu domini territorial molt més enllà de les fronteres actuals. 

 

  Abans de l’arribada dels cristians, el territori estava habitat per pobles bàltics (letons, semigalians, curlis) i fínics (livonis, estonians). Els livonis, d’on ve el nom de Livònia, eren un poble fínic que vivia a la costa del golf de Riga. A partir del 1200, els croats alemanys, especialment l’orde dels Espasers (més tard integrat en els Cavallers Teutònics), van iniciar la cristianització forçada de la regió. Es va crear la Confederació de Livònia (1237–1561), un conglomerat feudal de terres dominades per l’Orde Livonià (braç dels Cavallers Teutònics), l’arquebisbat de Riga i diversos bisbats i ciutats hanseàtiques.

 Després de la cristianització forçada dels pobles bàltics pagans, l’arquebisbe de Riga, com a representant del poder eclesiàstic, volia mantenir l’autoritat espiritual i política sobre la regió. Però l’Orde Livonià, una organització militar i religiosa, buscava estendre el seu domini territorial i control feudal. Això va generar una lluita de poder constant que va incloure disputes per terres, drets judicials i influència sobre les ciutats i les poblacions locals.

Aquest conflicte va arribar al seu punt àlgid amb enfrontaments armats i intervencions diplomàtiques del papa i de l’emperador del Sacre Imperi. Finalment, les tensions es van anar resolent al llarg del segle XV, però van deixar una empremta duradora en la configuració històrica i religiosa de la regió bàltica. Aquesta rivalitat reflecteix la complexitat de la cristianització del nord d’Europa, marcada no només per la fe, sinó també per interessos militars i polítics.

  Durant el segle XVI, la regió es va veure afectada per la Reforma protestant i conflictes militars com la Guerra de Livònia (1558–1583), en què Rússia, Polònia, Suècia i Dinamarca van lluitar pel control del territori. El 1561, la Confederació de Livònia es va dissoldre, de manera que durant els Segles XVII i XVIII el seu territori es va dividir: la part sud (actual Letònia central) va passar a formar part de la Confederació de Polònia i Lituània. La part nord (Estònia i nord de Letònia) va ser conquerida per Suècia. El 1721, després de la Gran Guerra del Nord, l’Imperi Rus es va annexionar la major part de Livònia.

   La Confederació de Polònia i Lituània, coneguda oficialment com la República de les Dues Nacions, va ser una de les entitats polítiques més grans i poblades d’Europa durant els segles XVII i XVIII. En la seva màxima extensió, al voltant de l’any 1618, la Confederació incloïa, pel que fa al Regne de Polònia, la Polònia central actual i la gran Polònia (Poznan), la petita Polònia (Cracòvia) i Varsòvia, i, pel que fa al Gran Ducat de Lituània, incloïa la Lituània actual, Bielorússia i parts de l’est d’Ucraïna.

    Fent el camí de tornada del castell i el museu de Turaida, podem admirar algunes de les escultures del Jardí de la Cançó del Turó de Daina, creades per Indulis Ranka i dedicades als protagonistes de la cançó popular letona.

 

 

   Anem deixant Letònia, i just a l’entrar a Estònia fem una breu parada, encara sota la pluja, a Pärnu, ciutat balneària molt popular per les seves platges de sorra fina, aigües poc profundes i clima suau durant els mesos càlids. Se’ns informa que fou fundada al segle XIII i que té una rica història hanseàtica.