Notes d’un viatge als països bàltics (1): Lituània barroca i catòlica

 

  En un viatge curt de vuit dies visitem Lituània, Letònia i Estònia. Estats independents que tenen molt en comú i també diferències substancials, històriques, lingüístiques, socials, religioses, econòmiques i culturals.

  Per començar, la llengua lituana és indoeuropea, branca bàltica, germana del letó, però més conservadora: ha mantingut moltes característiques del protoindoeuropeu, que s’han perdut en altres llengües modernes. Té la particularitat d’un accent musical, un sistema d’entonació tonal que pot canviar el significat d’una paraula.

     Segons les dades del cens de 2021, la religió dels lituans, per a una població global de 2.860.000 habitants, presenta aquests percentatges: Catolicisme romà 74%; Ortodòxia oriental (principalment russa); 4,1%; Protestantisme (luteranisme, calvinisme, baptistes) 0,8%; Altres religions cristianes 0,6%; Sense religió 6,1%; No especificat / altres 14%. L’Església Catòlica té una forta presència històrica a Lituània. Malgrat el creixement del secularisme, continua sent una part rellevant de la identitat nacional seguint en aquest aspecte la tradició polonesa, donada les prolongades vicissituds històriques que van viure en comú. Lituània va formar el Gran Ducat de Lituània al segle XIII, que esdevingué una potència regional. Més tard, s'uní a Polònia formant la Mancomunitat de Polònia i Lituània.

   Al segle XVIII, després de diverses guerres, l’Imperi Rus va annexionar les tres regions. A partir de llavors, Estònia, Letònia i Lituània foren governades com a províncies russes fins a principis del segle XX. Després de la Primera Guerra Mundial, els tres països proclamaren la seva independència (1918). Durant el període d’entreguerres, van ser estats sobirans amb governs democràtics o autoritaris.

  El 1940, la Unió Soviètica va ocupar els tres països (pacte Molotov-Ribbentrop amb Alemanya). Entre 1941 i 1944, van ser ocupats per l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. El 1944, els soviètics van recuperar el control i els van incorporar de nou a la URSS com a repúbliques soviètiques. Durant gairebé 50 anys, Estònia, Letònia i Lituània van formar part de la Unió Soviètica, tot i mantenir un fort sentiment nacional. Van patir repressió política, russificació i deportacions massives a Sibèria. Amb la desintegració de la URSS, els tres països van declarar de nou la seva independència entre 1990 i 1991, en gran part de forma pacífica (ex. la "Via Bàltica"). Avui són democràcies consolidades, membres de la Unió Europea i de l’OTAN des de 2004 Tenen economies obertes i es caracteritzen per un fort enfocament en la digitalització, especialment Estònia.

  En el camp econòmic, Lituània presenta aquestes dades fonamentals:  PIB per càpita: 26.000 € (2023); Taxa d’atur 6,8% (2023); Serveis 70% del PIB (comerç, finances, logística); Indústria 25% (alimentació, químics, maquinària); Agricultura 5%. A tall de comparació, el PIB per càpita a Espanya era de 33.509 Euros el 2023.

   El que sí que tenen en comú les tres regions és el paisatge, un continu pla, quasi sense elevacions, amb vegetació de roures, bedolls, til.lers, àlbers, verns i pins que en aquesta època de l’any, tot i la fredor encara present de la primavera, li donen una tonalitat de color verd, viu i tendre alhora. El Premi Nobel  de literatura de l’any 1980, el lituà Czeslaw Milosz, que va trencar com a diplomàtic amb el govern polonès el 1951 i es va establir a França, en retornar al seu país al final de la dominació soviètica, escrigué el poema “Lituània, 52 anys després”, referint-se al seu paisatge natal, que diu:

 

“Et donem gràcies en el nostre nom i en el dels nostres avantpassats

pels roures i per l’aspra pell de la seva dignitat,

pels troncs dels pins que el sol roenta,

pels núvols de color verd clar que formen els bedolls a la primavera,

pel planejar del bosc a la tardor i el tremolor dels àlbers”.

 

 Travessant aquest paisatge, amb hores de pluja i fred incloses, tot s´ha de dir, vam arribar-nos a la capital de Lituània, Vilnius, i vam tenir temps per fer alguna escapada pels seus voltants.

    L’estil barroc és el predominant a Vilnius. Es tracta del barroc conegut com a barroc vilnès que combina influències italianes, poloneses i locals. Es caracteritza per façanes ondulants, ornamentació rica i integració harmònica amb l’urbanisme medieval de Vilnius. Té una forta càrrega religiosa i simbòlica, resultat de la Contrareforma i el paper de Lituània com a bastió catòlic en una regió, la del conjunt dels països bàltics, majoritàriament ortodoxa i protestant. El barroc a Vilnius es desenvolupa especialment als segles XVII i XVIII, sota la influència de la Contrareforma i el poder de l’Església Catòlica i les ordres religioses (jesuïtes, bernardins...). Va tenir suport de la noblesa local i de la Mancomunitat de Polònia i Lituània i va contribuir a reforçar la identitat catòlica i cultural de Lituània.

   El recorregut per les esglésies barroques és inacabable. Una mostra significativa podria ser aquesta:

 Església de Sant Pere i Sant Pau. És una de les joies del barroc europeu i una de les esglésies més impressionants de Lituània. Barroc del segle XVII (construïda entre 1668 i 1676). Exterior relativament sobri, però amb un interior espectacularment ornamentat. Decorada amb més de 2.000 estatuetes de guix blanc, realitzades per artistes italians. Relleus, escultures i motius bíblics cobreixen parets, sostres i columnes. El llaminer canelobre en forma de vaixell (batejat sovint com "el vaixell de l’ànima") és un dels elements més emblemàtics. Finançada pel noble Michał Kazimierz Pac com a acció de gràcies per la victòria contra les forces russes. Considerada símbol de renaixement espiritual i cultural després de les guerres del segle XVII. El comte Pac està enterrat a l’entrada, sota una llosa amb la inscripció: “Hic iacet peccator” ("Aquí jeu un pecador"). Església catòlica activa, molt estimada pels vilatans.

   Església de Sant Casimir. Primera església barroca de Vilnius (iniciada per jesuïtes el 1604), amb una cúpula imponent i una façana d’estil barroc italià.

  Universitat de Vilnius – Església de Sant Joan. Complex universitari amb patis barrocs i l’església de Sant Joan, amb una rica façana i un interior molt decorat amb l’orgue més gran de Lituània.  

 Església ortodoxa de l’Esperit Sant. Reconstruïda el S.XVIII, el seu estil no recorda les típiques esglésies russes. Interior molt ric amb façana discreta. Es diu que en el transcurs d’una visita de Pere el Gran en aquesta església hi va ser batejat un africà protegit, Hannibal, que amb el temps es va convertir en noble rus i besavi  del poeta A. Pushkin.

  Església rococó dels dominics. Combina elements del barroc polonès amb el rococó, amb una decoració interior molt rica, altars ornamentats i pintures murals molt detallades. L'interior és famós pels seus altars barrocs, escultures i pintures.Té una de les decoracions interiors més impressionants de Vílnius, amb una gran profusió de daurats i detalls ornamentals. L’església ha estat una peça clau per a la comunitat catòlica polonesa i lituana. Durant el període soviètic, va ser una de les poques esglésies que es va mantenir oberta.

   Porta de l’Aurora. L’única porta de muralles que es conserva. Conté la icona miraculosa de la Mare de Déu de la Porta de l’Aurora, envoltada d’una capella barroca. És un important lloc de pelegrinatge.

    A part del circuit barroc fonamental, convé subratllar els altres conjunts arquitectònics que donen personalitat a una ciutat de poc més de 500.000 habitants:

   Església de Santa Anna i monestir dels bernardins. L’església és gòtic flamíger amb elements de maó vist (gòtic de maó), construïda principalment al segle XV. Famosa per la seva façana única i refinada, feta amb maons de diferents formes i tons. És un dels millors exemples d’arquitectura gòtica tardana a Europa Oriental. Una llegenda popular explica que Napoleó Bonaparte va quedar tan impressionat per la bellesa de l’església que va dir que li agradaria “portar-la a París a la palma de la mà”.  El monestir el fundaren els Franciscans observants (bernardins), establerts a Vílnius al segle XV. Gòtic amb elements renaixentistes i barrocs afegits més tard. A més de ser un centre religiós, el monestir també fou un centre cultural i educatiu molt actiu a Vílnius.

Davant l’església de Santa Anna s’alça solemne l’estàtua d’Adam Mickiewicz, un dels escriptors més importants de la literatura polonesa i lituana del segle XIX. Aquesta escultura no només homenatja la figura literària, sinó que també recorda els llaços històrics i culturals que uneixen Polònia i Lituània. Adam Mickiewicz (1798–1855) va néixer a la regió històrica de Lituània, que en aquell temps formava part de la Commonwealth poloneso-lituana, i és considerat una figura clau del romanticisme europeu. L'estàtua, ubicada en una petita plaça tranquil·la al davant de l'església de Santa és un punt de trobada tant per a turistes com per a locals. L’obra, inaugurada el 1984, mostra Mickiewicz dret, amb una expressió pensativa, embolcallat per formes escultòriques que evoquen escenes de la seva obra literària. El conjunt escultòric crea un diàleg amb l'arquitectura gòtica de l’església, tot oferint un espai de contemplació i memòria històrica. Aquesta localització no és casual, doncs Mickiewicz va estudiar a la Universitat de Vilnius i va començar aquí la seva trajectòria intel·lectual. L’estàtua simbolitza no només el llegat literari, sinó també la complexa identitat cultural de la ciutat, que durant segles ha estat punt de trobada de diferents llengües, religions i nacions.

   Església de Sant Nicolau. És l’església més antiga que s’ha conservat íntegrament a Vílnius, construïda al segle XIV (aprox. 1320–1387). Dedicada a: Sant Nicolau de Mira, patró dels comerciants i viatgers. Va ser construïda per iniciativa dels franciscans, probablement amb el suport del Gran Duc Gediminas abans de la cristianització oficial de Lituània (1387).

   Plaça de la catedral. És la plaça principal del nucli antic de Vílnius, i un espai cívic, històric i comercial clau des de l’Edat Mitjana fins avui. Documentat des del segle XV. L'edifici actual és d’estil neoclàssic, reconstruït al segle XVIII. Antic centre del govern municipal i judicial, avui funciona com a centre cultural i espai per a exposicions, concerts i actes oficials. A la mateixa plaça es troba l’estàtua de Gediminas, considerat el fundador de Vílnius (segle XIV). Encara a la plaça, al peu del turó del castell, hi ha la catedral, reconstruïda també en estil neoclàssic. La Torre del campanar està aïllada de l’edifici principal, originàriament part de les muralles medievals. És una de les icones visuals de la ciutat. Al costat de la catedral es troba la "pedra del miracle", punt on es va iniciar la "Via Bàltica", una cadena humana de gairebé 2 milions de persones el 1989 per reclamar la llibertat dels països bàltics, des de Vilnius fins a Tallin (Estònia).

  Una curiositat social apareix al cor de la capital lituana. Travessant el riu Vilnia, hi trobem el pintoresc barri d’Užupis, un enclavament singular que combina art, llibertat i humor. Conegut com la “República d’Užupis”, aquest barri autoproclamat independent ha esdevingut una icona de la creativitat i l’esperit alternatiu de Vilnius. L’1 d’abril de 1997, els residents del barri van declarar simbòlicament la seva independència, establint una constitució pròpia, un president, una bandera i fins i tot un petit exèrcit (format simbòlicament per artistes i veïns). Aquesta data no és casual: coincideix amb el Dia dels Innocents, i reflecteix el to irònic i filosòfic amb què Užupis s’ha donat a conèixer al món. La Constitució d’Užupis, escrita en múltiples idiomes i penjada en plaques metàl·liques al llarg del carrer Paupio, proclama drets tan peculiars com “tothom té dret a ser feliç”, “tothom té dret a estar trist” o “el gos té dret a ser gos”. Aquest manifest poètic i humanista atreu milers de turistes cada any i inspira debats sobre la llibertat individual i la convivència.

  Una altra singularitat la constitueix el cementiri d’Antakalnis. Inaugurat al segle XIX, combina elements de cementiri tradicional i panteó nacional. Les seves avingudes arbrades i escultures funeràries ofereixen una atmosfera de respecte i contemplació. El cementiri acull diverses seccions que reflecteixen els moments clau de la història contemporània de Lituània. Una de les zones més destacades és la dedicada als defensors de la independència, amb les tombes dels joves assassinats durant els esdeveniments del 13 de gener de 1991, quan les tropes soviètiques van atacar la torre de televisió de Vilnius. Aquests màrtirs són commemorats cada any com a símbols de la lluita per la llibertat nacional. També hi trobem una secció dedicada als soldats polonesos que van lluitar en la Guerra Poloneso-Soviètica (1920), una altra per a soldats soviètics de la Segona Guerra Mundial, i una zona separada per a alemanys caiguts durant la mateixa guerra. Aquesta complexitat reflecteix la història convulsa de la regió i la seva posició estratègica en els conflictes del segle XX. A més de les figures polítiques i militars, el cementiri d’Antakalnis també és lloc de repòs de destacats escriptors, artistes, científics i intel·lectuals lituans, incloent poetes com Justinas Marcinkevičius i altres personalitats que han marcat la vida cultural del país. El cementiri d’Antakalnis no només és un espai de dol, sinó també un lloc per recordar i entendre la trajectòria històrica de Lituània.

  Una relació amb el significat d’aquest cementiri es podria establir amb la sinagoga Coral. Al centre històric de la capital lituana, envoltada de carrers que parlen de segles de convivència cultural, s’alça la Sinagoga Coral de Vilnius, l’única sinagoga activa que ha sobreviscut a la destrucció nazi i a la repressió soviètica. Construïda l’any 1903 en estil moresc, la sinagoga destaca per la seva façana ornamentada i el seu interior ricament decorat amb elements florals i geomètrics. El seu nom, “coral”, fa referència al cor masculí que hi actuava, una tradició arrelada en les sinagogues més destacades d’Europa Central i de l’Est.

  Abans de la Segona Guerra Mundial, Vilnius era coneguda com la “Jerusalem del Nord”, amb una de les comunitats jueves més importants d’Europa, que superava els 60.000 membres. La ciutat comptava amb més de cent sinagogues i cases d’estudi (yeshives). La majoria van ser destruïdes durant l’Holocaust, i només la Sinagoga Coral va escapar de la ruïna total. Durant el període soviètic, l’edifici va ser nacionalitzat i va patir un fort deteriorament. No va ser fins a la dècada dels noranta, després de la independència de Lituània, que es van iniciar tasques de restauració. El renaixement de la sinagoga reflecteix un interès creixent per recuperar i honorar el passat multicultural de Vilnius, en un moment en què la memòria històrica esdevé essencial per a la construcció d’un futur més inclusiu i conscient.

   Just al carrer del davant de la sinagoga ens apareix l’estàtua de Leonard Cohen. Poeta, músic i pensador, Leonard Cohen (1934–2016) és reconegut arreu del món per les seves cançons carregades de misticisme, amor i dolor existencial. Però darrere de la seva veu profunda i les seves lletres immortals hi ha un passat jueu ric i significatiu, que va marcar profundament la seva identitat personal i artística. Nascut a Mont-real, al Canadà, Leonard Cohen provenia d’una família jueva d’origen lituà-polonès. El seu avi matern, Rabí Solomon Klinitsky-Klein, era un destacat erudit del Talmud, mentre que el seu pare provenia d’una influent família jueva de Mont-real vinculada al món del tèxtil i la comunitat jueva local. Tot i que Leonard Cohen no es va identificar mai com a jueu ortodox, sempre va mostrar un profund respecte per les seves arrels, que es van manifestar en la seva obra a través de referències bíbliques, símbols espirituals i preguntes existencials d’arrel hebraica. Cançons com “Who by Fire”, inspirada en una pregària de Yom Kipur, o “Hallelujah”, amb una clara estructura de relat bíblic, en són exemples destacats. Paral·lelament, l’obra de Cohen també va dialogar amb altres tradicions espirituals: va passar anys en un monestir zen al Mont Baldy, Califòrnia, però sempre va dir que mai va deixar de ser jueu. En les seves pròpies paraules: “Sóc jueu. Això és innegociable.”

   Una escapada fora de Vilnius, a Trakai, ens serveix per remuntar-nos als orígens de la regió. El castell fou construït inicialment per Kęstutis al S.XIV, Gran Duc de Lituània, com a residència i fortalesa defensiva. A principis del segle XV ell seu fill Vytautas el Gran el va reconstruir i ampliar. Esdevingué una de les residències principals del Gran Ducat de Lituània, d’arquitectura gòtica amb influències europees, sobre una illa al llac Galvė, fet que li donava una gran defensa natural. Va ser centre polític i militar, però també símbol del poder del ducat. Acollí diplomàtics estrangers i celebracions importants. En els Segles XVII–XIX va caure en desús i quedà parcialment en ruïnes després de diverses guerres, fins que  fou reconstruït entre les dècades de 1950 i 1980 sota l’URSS, seguint models històrics i documents originals. És símbol de la identitat nacional lituana i del seu passat com a gran potència medieval a Europa de l’Est.

 La vila de Trakai no només és coneguda pel seu castell, sinó també per la presència històrica de dues minories religioses i ètniques úniques a Lituània: els tàtars i els karaïtes. Totes dues comunitats tenen un fort vincle amb el període del Gran Ducat de Lituània i amb el govern de Vytautas el Gran.

  Els karaïtes són un poble d’origen túrquic i religió karaïta, una branca del judaisme que només reconeix la Torà (i rebutja el Talmud). Vytautas el Gran els va portar al voltant de 1397–1398 des de la Crimea, com a guàrdia personal i administradors fidels després d’una campanya militar. Van viure a prop del castell, gaudint de certa autonomia. Se’ls va permetre practicar la seva religió i mantenir la seva llengua (karaïm). Encara avui la kenesa (temple karaïta) és activa. Les seves cases tradicionals de fusta al carrer Karaimų gatvė tenen totes tres finestres: una per a Déu, una per a Vytautas i una per als visitants.

  Per la seva banda, els Tàtars musulmans són d’origen mongol-túrquic. També foren portats per Vytautas el Gran al segle XIV per servir com a guerrers i colons lleials dins el Gran Ducat. Són de religió Islàmica (sunita), però amb pràctiques molt arrelades a la tradició local. Encara hi ha comunitats tàtares a Lituània, tot i que a Trakai la seva presència és menys visible que la dels karaïtes.

 Trakai és únic a Europa per la seva convivència històrica de lituans, polonesos, jueus, russos, karaïtes i tàtars. Aquest mosaic cultural va fer que esdevingués un model de tolerància religiosa i ètnica dins el Gran Ducat de Lituània.

   Ja camí de Letònia, però encara dins l’estat de Lituània, ens aturem al turó de les creus. A pocs quilòmetres al nord de la ciutat de Šiauliai, s’alça un indret únic i profundament colpidor: el Turó de les Creus (Kryžių Kalnas), un lloc de pelegrinatge i memòria que ha esdevingut un dels símbols espirituals i patriòtics més importants de Lituània.

 Aquest turó modest en altura, però imponent pel seu significat, està cobert per centenars de milers de creus de totes les mides i materials. No se sap amb exactitud quan va començar la tradició de col·locar creus en aquest indret, però els primers registres daten del segle XIX, després dels aixecaments contra l’Imperi Rus (1831 i 1863), quan les famílies col·locaven creus en record dels insurgents morts o desapareguts.

Durant el període soviètic, el Turó de les Creus es va convertir en un acte de desafiament pacífic i profundament simbòlic. Les autoritats comunistes van intentar destruir-lo en diverses ocasions (amb excavadores i fins i tot incendiant-lo), però cada vegada, la població tornava a aixecar creus, en un gest silenciós però decidit de resistència cultural, religiosa i nacional. Amb la recuperació de la independència de Lituània el 1990, el Turó va adquirir un nou significat com a lloc de reconciliació, pregària i llibertat. Un dels moments més emblemàtics en la seva història recent va ser la visita del papa Joan Pau II l’any 1993, que va destacar el lloc com un símbol de fe indestructible. Des d’aleshores, milers de pelegrins de tot el món, incloent-hi molts catòlics polonesos, lituans i d'altres països, hi han deixat creus com a mostra de fe i solidaritat.

Creus com banderes

de forja lituana

amb ferro i fusta

onegen al turó

 sobre terra espremuda.

 

Lloc on es creuen

orgull i resistència,

dolor i memòria

d’un poble turmentat

pels braços d’altres pobles.

 

Gest subversiu

contra el jou i el domini,

mans encreuades

per redimir el present

d’injustícies passades.

 

Acabem deixant Lituània amb la visita al palau de Rundale, joia del barroc bàltic que connecta Lituània i Letònia. Situat a pocs quilòmetres de la frontera, el Palau de Rundāle és una de les joies arquitectòniques més espectaculars de la regió bàltica. Amb els seus elegants jardins i fastuoses sales interiors, aquest palau barroc és avui un símbol del llegat històric compartit entre Lituània i Letònia, i una destinació cultural de primer ordre.

Construït entre 1736 i 1768 com a residència d’estiu del duc de Curlàndia, Ernest Johann Biron, el palau va ser dissenyat per Francesco Bartolomeo Rastrelli, el mateix arquitecte italià-rus responsable del Palau d’Hivern de Sant Petersburg. Aquesta connexió amb les grans corts europees es reflecteix en l’esplendor dels seus salons, especialment el Saló daurat i el Saló blanc, que conserven la decoració original del segle XVIII.

 Tot i trobar-se en territori letó, el Palau de Rundāle té una relació històrica directa amb Lituània. Durant segles, la regió de Curlàndia i Semigàlia va estar estretament vinculada políticament i culturalment amb el Gran Ducat de Lituània. A més, moltes famílies nobles lituanes van tenir vincles amb aquesta cort, i el palau forma part de l’herència aristocràtica comuna dels dos països. Després de períodes de decadència, incloent-hi l’ús com a escola i graner durant l’època soviètica, el palau va ser objecte d’una curosa restauració que va durar més de trenta anys.

 

 

Reportatge fotogràfic

  Barroc vilnès

  

Església de Sant Pere i Sant Pau 

 

Església de Sant Casimir

 

 

 

Universitat de Vilnius. Església de Sant Joan 

 

 

  

Església ortodoxa de l'Esperit Sant

 

  

  

Església rococó dels dominics

 

 

  

Església de Santa Anna i monestir dels bernardins

Estàtua d'Adam Mickievicz

 

 

 

 Plaça de la catedral 

 

 

 

Bandera i àngel del barri d'Uzupis

 

 

  

Cementiri d'Antakalnis

 

 

  

Sinagoga Coral. Leonard Cohen

 

 

 

Castell de Trakai

 

 

  

 Cases de la comunitat karaïta de Trakai

 

 

 

 Turó de les creus

 

  

 

 Palau de Rundale