Mas no se sent cridat



      

  Artur Mas va fer mans i mànigues per concórrer a les eleccions dites plebiscitàries amb una llista única, la que finalment es va confegir sota l’advocació de “Junts pel Sí. Era el juliol de 2015, es tractava d’una llista per a un procés incert, Artur Mas anava en quarta posició però amb el benentès de ser el presidenciable, i sembla que hagi passat un segle. Va costar déu i ajut fer aquella llista per les reticències d’ERC, la Cup de David Fernández se’n va desmarcar amb l’argument que no reflectia la complexitat de la societat catalana. Aquelles plebiscitàries es van perdre com a tals però es va aconseguir la majoria parlamentària independentista. La suma de CD i ERC en les eleccions va donar nou escons menys que a les anteriors, però l’augment de la Cup fins a deu escons va fer possible la majoria. Com a conseqüència de l’amalgama antinatural entre CDC, ERC i la Cup per tirar endavant aquella legislatura, Artur Mas va anar a parar a la paperera de la història amb gran alegria dels cupaires que van passar a dirigir el procés i a marcar el rumb cap al referèndum unilateral després d’obligar a modificar el programa de JuntsxSí que donava per superada la pantalla del referèndum i proposava un procés constitucional per a ser referendat posteriorment.
   Ara Puigdemont, que va ser triat a dit per Artur Mas per evitar repetir eleccions, es treu de la màniga la seva Crida per fer llistes úniques allà on calgui, així a les municipals com a les europees i en totes les legislatives que es presentin ara o en el futur. Com Artur Mas en el quart lloc de la llista, Puigdemont dissimula la seva voluntat hegemònica presentant la Crida com un moviment que vol contribuir a la unitat, això sí, guardant-se la reserva de partit inscrit de la mateixa manera que Mas es va reservar l’etiqueta indiscutible de presidenciable, com un avís als navegants del PDEcat si no volen seguir la seva crida. Però ara Artur Mas no se sent cridat a la Crida. L’experiència recent del pas de CD al PDEcat i sobretot l’experiència amarga al fons de la paperera de la història unida a la trencadissa del final del procés, no li reporten prou ànims per repetir el teatre d’una llista única. I ERC, tipa de les maniobres convergents reeditades per Puigdemont, tampoc no vol ser a la llista i denuncia la Crida a la unitat com “un xantatge emocional del món postconvergent quan són conscients del seu declivi”. La Cup, no diguem, continua al seu món que és i no és el món de Puigdemont.
   Artur Mas no vol repetir llista única i ERC encara menys, es digui pel sí, pel no o per la unitat. Potser comencen a treure lliçons de la història recent. El que no entenem la resta és com es poden mostrar actituds tan diferents respecte de la unitat venint d’aquella fervorosa llista de JuntsxSí que ens havia de conduir a tots a la independència en divuit mesos. Això no ho poden entendre tampoc els independentistes de bona fe que veuen com es multipliquen les crides a la unitat sense cap resultat. Deu ser que la unitat tan invocada és un altre miratge, la reiteració de les falses promeses que es van dissenyar a partir d’aquell desnortat JuntsxSí. Ja avisava Maquiavel que el Príncep s’ha de mantenir en la virtut de la bona fe mentre pugui, però si és necessari s’ha de saber entrar en el mal de l’engany i les aparences. Puigdemont, el president que ens va posar Artur Mas, ha après mol bé aquesta lliçó a Waterloo encara que el seu mentor n’hagi sortit escaldat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Presó col.lectiva”

La mediació internacional segons Quim Torra