Espais per parlar

  

 En el breu document conjunt del Govern català i espanyol després de la reunió al Palau de Padralbes del passat 20 de desembre es deia que “s’emplacen a buscar espais de diàleg” per poder resoldre “el conflicte sobre el futur de Catalunya” i es “comprometen a treballar per fer-ho possible”. Parlar “d’espais de diàleg” en la situació actual potser és excessiu. El diàleg amb un mínim de contingut prospectiu el fa impossible la hipoteca del Judici per l’1-O fatalment incardinat en un període electoral amb un Govern central a precari i un Govern català que pròpiament no governa, immers en profundes contradiccions internes. En aquest context semblaria més adequat senyalar la necessitat de trobar simplement espais per parlar.

  Un espai per parlar pot ser la tramitació dels pressupostos estatals. Si els partits independentistes es neguen a acceptar-ne la tramitació amb esmenes a la totalitat, impedint entrar en la consideració del seu contingut, s’haurà perdut una ocasió gens menyspreable de concretar un espai per parlar. Mirat fredament, la situació de bloqueig institucional amb la que va desembocar el final del procés i la instrucció judicial per rebel.lió reuneix tots els factors per esperar la reacció que en un primer moment han tingut els partits independentistes: “D’això ni parlar-ne, si abans no hi ha un gest del Govern espanyol respecte dels empresonats i de la negociació política sobre un referèndum d’autodeterminació”. En aquesta primera reacció, però, per comprensible que sigui, es demana al Govern Sánchez una intervenció en l’àmbit judicial que els mateixos que la proposen saben que és impossible de concedir, i d’altra banda es vol incidir en una condició prèvia, com és parlar d’un hipotètic referèndum, quan els que ho proposen saben també que ni ells estan en condicions d’exigir-ho ni la situació de precarietat d’ambdós Governs permet entrar en una fase de negociació en aquest sentit.

  El sentit comú del ciutadà mitjà, sigui o no sigui independentista, entén que els gestos que es demanen al Govern Sánchez per entrar a parlar dels pressupostos són impossibles de complir, i que en canvi són viables altres formes de buscar espais per parlar, com és ara la formació de fòrums entre governs i partits acordada ahir entre Calvo, Aragonés i Artadi, que veurem com s’acabarà concretant.

  La lectura dels gestos impossibles, sabent que ho són i per això es demanen, només és comprensible per a qui vol persistir en el bloqueig institucional, prescindint de tota consideració respecte d’una eventual, i potser substancial, millora dels recursos de l’autogovern. El bloqueig perjudica Catalunya, sigui somiada com a República virtual o sigui considerada des de les institucions vigents del seu autogovern. Mas-Colell va ser força clar en aquest sentit en un article molt comentat, i en la mateixa línea s’han pronunciat Dolors Bassa i Jordi Cuixart des de la presó. Aquest últim ha estat particularment incisiu en una entrevista a Catalunya Ràdio: “El que sigui bo per a Catalunya a la llarga ho serà també per als presos, però a la inversa no ho tinc gens clar.”

  Donant un pas més, també es pot entendre la negativa a parlar dels pressupostos que manifesta taxativament una part de l’independentisme si es té en compte que asseure’s amb el Govern central, ni que sigui per parlar de números, pot incloure el temut missatge de cessió davant les institucions de l’Estat que l’independentisme més radical no està disposat a admetre, s’expressi com s’expressi. El ciutadà mitjà, i l’independentista no doctrinari o radical, segur que entenen que parlar de números per mirar que siguin els més positius possibles per Catalunya no vol dir cedir en res de cara a  una futura negociació política de fons, sinó més aviat el contrari.

   La negació taxativa a parlar del que no s’avingui amb els gestos impossibles que es demanen al Govern Sánchez obeeix, em sembla, a l’errònia ponderació de les situacions que es produeixen quan s’entra en una dinàmica nova respecte de l’existent i es passa a sobrevalorar la diferència que va de l’una a l’altra. Per als radicals (de l’una i altra banda) posar-se a parlar, encara que sigui de números, significa abdicar de les pròpies conviccions per començar a cedir a les de l’altre. Es sobrevalora tant la diferència entre parlar i no parlar, que començar a fer-ho ja vol dir trair les conviccions més profundes, caure a les mans dels qui ens causen tot el mal de què són capaços. L’independentisme ha sobrevalorat tant la possibilitat d’una independència a curt termini i sense costos que ara els seus sectors més radicals veuen les diferències que es van produint respecte d’aquella promesa com una caiguda en l’abisme de la traïció, de la pèrdua infinita i irreversible, i entenen que no s’ha de donar el mínim pas en aquesta direcció, que convé explotar la via del com pitjor millor com l’única que pot revertir la situació.

  Potser no s’haurien de sobrevalorar tant les diferències entre una situació i una altra, perquè les diferències les marca la realitat, i la realitat és es sempre relativa a un temps, a uns mitjans, a uns recursos, a uns lideratges, a unes condicions objectives (que dèiem abans). No s’hauria de sobrevalorar (al contrari, s’hauria de foragitar) el temor a la traïció si el començar a parlar ens va assentant sobre les reals possibilitats, que hem de continuar explotant, i els límits del nostre autogovern.

  La subtilitat de l’il.lustre escocès Adam Smith advertia que “La gran font tant de la desgràcia com dels desordres de la vida humana brolla de la sobrevaloració de la diferència que es produeix entre una situació permanent i una altra; l’avarícia exagera l’escletxa entre la pobresa i la riquesa; l’ambició, entre una posició privada i una pública; la vanaglòria, entre l’anonimat i una àmplia reputació… Quan la prudència no mana, quan la justícia no permet l’intent de modificar la nostra situació, l’home que ho procura s’embarca en el més arriscat dels jocs d’atzar: ho aposta tot per no obtenir virtualment res”.