Notes d’un viatge a Xile i Argentina (1) : De Santiago al desert d’Atacama






Venint de la tardor catalana, el primer que ens sorprèn a Santiago és l’exuberància acolorida, primaveral, de les xicandres a la Plaza de Armas, entorn de la font de Simón Bolívar, de l’estàtua eqüestre de Pedro de Valdívia (el conqueridor i fundador de la ciutat) i del monument als Pobles Indígenes, amb el reflex de les torres de la catedral a les vidrieres dels moderns edificis circumdants. Un plàcid passeig per davant de l’església de Sant Francesc (edifici del S.XVI) , de la Casa Colorada, colonial, i carrers comercials ens porta fins a la bullícia de l’antic mercat municipal convertit en zona atapeïda de restaurants. A la basílica de la Mercè i a les Agustinas se’ns recorda la devoció interessada dels xilens pels sants de les causes urgents (Sant Expedito) i impossibles (Santa Rita), amb els altars respectius plens de flors. El senzill Palau de la Moneda, seu de l’executiu, ens fa viu el record de Salvador Allende, que té el seu monument en un dels extrems de la plaça.
 

   Les vistes excel.lents des del Cerro de Santa Lucía, amb el perfil dels Andes al fons,   ens donen una idea de la densitat demogràfica de la ciutat que aplega més d’una tercera part (uns sis milions) del total d’habitants del país. Aprofitem l’última estació de metro recentment inaugurada per arribar-nos als ravals de la ciutat, al barri de Las Condes, on es conserva un “pueblito” de cases d’aborígens, conservades en la seva estructura i disposició originals, que serveix alhora de mercat d’artesania. En una de les sales del modest museu adjacent, la lletra de Chito Faró (“Si vas para Chile”), convertida mitjançant múltiples versions arreu del món en el segon himne de Xile, canta la nostàlgia dels xilents emigrants (“El pueblito se llama Las Condes/ y está junto a los cerros y al cielo/ y si miras del alto hacia el valle/ ya verás que lo baña un estero”). Presideix la Plaça del barri l’església colonial de Los Dominicos, de torres bessones, amb l’antic convent adossat, reconvertit en oficines de serveis municipals.
  

  El Centre Català de Santiago és un modest edifici de planta que trobem tancat al migidia, però n’aprofitem el restaurant per dinar frugalment. La casa museu de Pablo Neruda, “La Chascona”, prop del Cerro de San Cristóbal, és un embolic de tres edificis (de fet, “chascona” significa “embull”) amb una irregular distribució de les dependències familiars que volen recordar l’afició del poeta i de la seva dona Matilde Urrutia pels vaixells i objectes marins. Entre la col.lecció de quadres penjats a les parets destaca el retrat de Matilde Urrutia, de Diego Rivera, que presenta el perfil inconfusible del poeta enmig de l’embull dels cabells de la dona. A la sala d’estar de l’edifici superior es va retre homenatge popular al cos de Pablo Neruda que va morir pocs dies després del cop d’estat de Pinochet.

   El pont Pío Nono sobre el riu Mapucho , que en els grafiti d’un dels seus marges ens fa present el problema no resolt dels indígenes mapuches, sobretot a les regions de La Araucanía y Biobío, ens condueix al barri de Bellavista, amb el carrer central íntegrament dedicat a les tardes i nits de cervesa i diversió, amb patis immensos farcits de taules, cadires i estibes de caixes de cervesa. Al Parc Forestal Rubén Darío, sortint de la zona elegant de Llastarría, retrobem la calma, confirmada definitivament a l’espaiosa llibreria Ulises, amb sostre de vidre.
   
De l’avió que ens porta de Santiago a Calama, a l’interior de la regió d’Antofagasta, gaudim d’unes vistes esplèndides sobre els Andes, i en acostar-nos al destí se’ns apareix amb tot detall el perfil del desert d’Atacama, el més àrid del planeta, amb la gran salina al seu centre, que vista des de dalt és una taca blanca encerclada pel color lilós de la sorra. El trasllat en bus de Calama a San Pedro de Atacama, amb l’extensió de desert a banda i banda de la carretera, no pot ser més plaent per la immensitat del paisatge que se’ns va dibuixant al davant, amb el volcà Licáncabur (de 5.920 m. d’alçària) al centre. El poble de San Pedro és un antic poble colonial avui dedicat del tot al servei turístic com a punt de partida de les excursions al desert. Presenta, peró, un aspecte de poblat antic, amb carrers sense
asfaltar i petites cases de fang d’una sola dependència. Visitem l’antiga església colonial amb sostre de fusta i retaule senzill que crida l’atenció per la vivor i els colors llampants de les imatges. En una de les parets laterals es recorda que el 5 de març de 1.557 el prevere Cristóbal Díaz, per ordre de Juan Velásquez, hi va dir missa en presència de l’indio Juan i d’un seguici dels seus, parlant-los amb la seva llengua. Es refereix suposadament a l’indi Juan Calchaquí, líder d’una ètnia important d’indígenes que va resistir durant anys la invasió dels espanyols. La prèdica del prevere Cristóbal no els devia fer gaire efecte.









 Quan arribem a Calama
el desert color de vi
es fa pista d’aterratge
i punta de carretera
que s’endinsa per la sorra
fins San Pedro d’Atacama
travessant el blau del cel
amb franja de volves blanques
sobre carenes de sal
i un mar de lluna irisada
als peus del volcà Licáncabur,
“l’alta muntanya del poble”.
A l’església de San Pedro,
tota de fang, fusta i  pedra,
els sants tenen tons llampants
i un mirar vivaç i tendre.

A San Pedro, situat a 2.300 metres d’alçària, trobem tancat, per restauració, el museu d’arqueologia Le Paige, missioner jesüita belga de la primera meitat del XX, però podem visitar el museu del Meteorit a l’interior d’unes senzilles tendes on s’exposen diferents exemplars trobats al desert, un lloc privilegiat de troballes i d’investigació per la baixa humitat i l’estabilitat del sòl.
Al davant de l’església, a la Plaza de Armas, perdura l’antiga casa de Pedro de  Valdivia el conqueridor, resta d’una vida d’aventures i penúria a la recerca d’una glòria impossible.
   
    La primera ruta al desert ens du al Valle de la Luna i al Valle de la Muerte, al si de la carena de la sal que confronta amb  la dels Andes. Sobre un terrra de sorra, sal i clorat, l’extensió del desert es transforma aquí en un mar de formes escultòriques que pren

l’aspecte d’una vall lunar amb extenses dunes i contrastos de colors ocres, marrons, negres i grisos. Va ser zona d’explotació de mines de sal i salmorra a l’aire lliure fins als anys quaranta del segle passat, quan l’explotació de la sal gemma no va poder resistir la competència de la sal marina. La posta de sol que contemplem des de la part superior de la vall cobreix amb una tènua capa de colors temperats, que van enfosquint-se, les formes de la vall confegint un paisatge insòlit, acollidor i exotèric, que es projecta i alhora desapareix de les entranyes de la terra.

 

 La lluna s’ha fet de sal
en el desert d’Atacama
i la llum que ens filtrarà
serà saborosa i blanca.
El sol no s’amagarà
fins que n’hagi fet un tast
i el matí de l’endemà
tindrà un gust d’alba salada
com els dies de pencar
després d’una nit de marxa.

   

   La primera ruta al desert ens du al Valle de la Luna i al Valle de la Muerte, al si de la carena de la sal que confronta amb  la dels Andes. Sobre un terrra de sorra, sal i clorat, l’extensió del desert es transforma aquí en un mar de formes escultòriques que pren l’aspecte d’una vall lunar amb extenses dunes i contrastos de colors ocres, marrons, negres i grisos. Va ser zona d’explotació de mines de sal i salmorra a l’aire lliure fins als anys quaranta del segle passat, quan l’explotació de la sal gemma no va poder resistir la competència de la sal marina. La posta de sol que contemplem des de la part superior de la vall cobreix amb una tènua capa de colors temperats, que van enfosquint-se, les formes de la vall confegint un paisatge insòlit, acollidor i exotèric, que es projecta i alhora desapareix de les entranyes de la terra.


    La segona ruta del desert ens porta, primer, a la Gran Salina (“Salar de Atacama”), d’una extensió superior a la vall de Santiago. S’hi exploten les riqueses del subsòl (liti i potasi), però l’interès per als turistes com nosaltres radica en les llacunes salobres que formen les escorrenties de les carenes del voltant, zones de nombroses colònies protegides de flamencs. A la llacuna Chaxa, travessada idealment pel Tròpic de Capricorni, grups de  flamencs andins i xilens conviden al silenci mentre s’emmirallen i es desplacen suaument sobre la superfície salobrenca. Circumdant la llacuna la vista es perd en la immensitat de la carena Kadeny de volcans, a través de la plana blanca de la salina,  com una prolongació a l’infinit de la calma que respiren els flamencs. 


Reflectits a la llacuna,
en el mirall de la calma,
els flamencs són escultures
esculpides dins de l’aigua
amb el cisell del silenci. 

  

Després de passar pel poblet de Toconao, amb una església també colonial de senzill campanar, separat, de tres nivells, i dues pintures del S. XVII procedents de l’escola peruana de Cuzco que ningú sap com un bon dia hi van aparèixer, continuem aquesta segona ruta del desert pujant amb furgoneta fins a 4.300 metres d’alçària, fins a les llacunes Miscanti i Miñique. A mida que pugem deixem enrere el Licàncabur i ens va envoltant la carena dels altres volcans, entre els quals el Miscanti, que dóna lloc a la llacuna de la seva falda, i el Lascar, un dels molts encara actius amb fumaroles al seu cràter, amb el dibuix de l’equilàter perfecte retallat en la blavor del cel. El paisatge es fa més vigorós per la presència solemne dels volcans i augmenta la sensació de desert en tornar-se més homogeni el color del terra, amb predomini de l’ocre i el gris fosc de les pedres.
   
Una vegada a dalt, anem en compte a no caminar massa ràpid perquè el més petit esforç es nota de seguida A la plana de les llacunes retorna el viu contrast de colors, el blau marí
intens de l’aigua rodejada per una aura blanca, salobrosa, en tot el seu perímetre, el color entre verd suau i lilós del mantell de la carena que baixa fins a l’aigua, i el color blau del cel sense cap núvol. Per entremig, a les vores de les llacunes, els humils matolls de color groc (“la paja brava”) completen la paleta de l’artista invisible. Els ulls s’inunden de tanta bellesa i de tanta claror. Algunes vicunyes ran de l’aigua.

   De retorn a San Pedro parem a Socaire, amb dinar encara més frugal que els anteriors, i el guia ens informa del projecte de l’observatori Alma que s’està portant a terme en aquesta zona,  amb el qual Xile espera que Atacama passi a ser un dels centres peoners de l’astronomia mundial per les seves privilegiades característiques de nitidesa i cel descobert. De nit, mirant el firmament, veurem per primera vegada la Creu del Sud.


   
La tercera ruta pel desert ens mena altra vegada a 4.300 metres d’alçària, als guèisers del Tatio, ben de matinada, un camp geotèrmic d’origen volcànic que recorda els camps geotèrmics d’Islàndia. En aquesta hora matinal, quan el fred apreta de valent, les fumaroles i les emanacions d’aigua i vapor dels guèisers, que s’escampen en una planícia de notable extensió, donen a l’aire una especial densitat de misteri i acolliment. Surt el sol a poc a poc, esmorzem al peu dels sortints d’aigua, amb olor de sofre i gust de melmelada i cafè que ens animen a prendre un bany en una piscina termal.

Fumaroles del sòl
quan la terra esbufega,
fumaroles del cos
quan la ment s’aliena.
Terra i cos tenen foc
i una fràgil bellesa,
i enfrontats en el joc
del fons i l’aparença
com el guèiser s’adonen
que en el repte de viure
no és el fum el que compta:
la vida va per dintre.

 

    Sortint dels guèisers, l’aparició del volcà Putana ens manté la visió de les fumaroles que despunten en el seu cràter. Veiem vicunyes pel camí, i guanacos; el seu color groc i grisós es confon amb el groc i el gris de les pedres. A Machuca dues dones artesanes de la llana d’aquests animals, i d’altres com la llama, ens venen bufandes i algun ponxo. Uns nois tenen improvisat un porxo de venda de brotxetes de carn de llama a la brasa, amb prou d’èxit.  Ens enfilem al turonet de l’església

menuda, com de joguina, coberta de palla, amb una creu blava davant les portes blaves i el minúscul campanar amb dues campanetes, que dona fe de la seva extrema fragilitat enmig del sorral del desert. Ens ve a la memòria la fragilitat de l’imaginari Crist d’Elqui, del mateix desert d’Atacama, descrit pel novel-lista xilè Hernán Rivera Letelier (“El arte de la resurrección”, premi Alfaguara de novel.la 2010): “Mientras se adentraba más en el desierto, pisando casi en puntillas, como se entra en un recinto sagrado,sentía el asombro y el vértigo de Adán en el primer día de la creación. Esos páramos agrios le parecían un mundo recién cocinado”.
     Després de  parar al gual del riu Putana, amb ànecs negres, en un recolze del camí de baixada podem  comprovar la circularitat del desert rodó com la llacuna on es mou amb parsimònia una altra manada de flamencs. Camí avall, com fantasmes erectes sortint de les pedres del desert, els cactus mil-lenaris són l’única mostra de vegetació que ens acompanya fins a retrobar la plana de San Pedro protegida, o  amenaçada?, per l’inevitable Licáncabur.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu