Diàleg? Un desert

   

   Escoltada a Catalunya en aquests moments la paraula diàleg, emesa amb diferents dialectes des de les instàncies de l‘Estat, apareix com inacceptable entre les files sobiranistes, i com molt improbable, i amb grans dosis d’incredulitat, entre les files dels qui no són independentistes però voldrien la celebració d’una consulta. D’una i altra part s’han anat destruint massa ponts que eren indispensables per iniciar un diàleg a partir d’algun moment, i ara es fa impossible pensar en la seva viabilitat a curt o a mig termini.

    1.- La regressió al referèndum sí o sí representa un obstacle que fa materialment impossible l’inici d’un diàleg a qualsevol nivell.

    No es pot oblidar que el retorn a la posició del referèndum, que per una part no menor del sobiranisme era una pantalla ja superada, va ser obra de les exigències de la Cup per atorgar la seva confiança al president Puigdemont després de la negativa als pressupostos del 2016, i d’això encara no fa tres mesos, encara que molts sembla que ho han oblidat. Amb una expressió de Ph. Petit podríem dir que es va produir una revisió no raonada dels compromisos adquirits en el passat. Es tracta efectivament d’una revisió perquè el full de ruta de JunstxSí no preveia cap referèndum abans d’unes eleccions denominades constituents a les que s’arribaria amb una proposta de Constitució que hauria de ser referendada posteriorment. I és una revisió no raonada per a una majoria de ciutadans perquè no s’entén com les exigències d’una minoria ha pogut fer canviar la posició original de la majoria relativa de l’independentisme.

    Si el referèndum pactat és del tot improbable, la defensa a ultrança d’un refèrèndum unilateral en aquests moments, que només pot repetir la cerimònia del 9N del 2014 amb més elements de confusió, com ara la intervenció directa del TC a l’hora d’assegurar el compliment de les seves resolucions, no pot ser entesa de manera raonable ni pels votants de JuntsxSí ni pels partidaris d’una consulta pactada, com demostra el posicionament de l’esquerra sobiranista. Aquesta revisió no raonada suposa, utilitzant també una expressió de Ph. Petit, no poder constituir un subjecte col.lectiu integrat que requereix col.lectivitzar la raó. El subjecte que hauria d’integrar la totalitat dels qui estarien a favor del dret a decidir no es col.lectivitza sinó que es dispersa, i fins i corre el risc de desintegrar-se. La litúrgia de cremades i estripades de la Cup n’és una bona mostra, contrària, com ha manifestat la coordinadora del PdCat, a l’ampliació del col.lectiu independentista, i o diguem ja del col.lectiu més ampli del dret a decidir.

    Però el que resulta més determinant, de cara a un hipotètic diàleg amb la revisió no raonada dels compromisos adquirits en el passat, és que mentre es mantingui el nou compromís adquirit del referèndum sí o sí no es fa possible obrir la més mínima escletxa al diàleg. La simple paraula diàleg passa a ser un terme no pronunciable, descartat del vocabulari polític independentista fins a nou avís.

    Resulta paradoxal haver de constatar que si s’hagués mantingut el full de ruta inicial de JuntsxSí, sense el compromís artificial de la regressió al referèndum unilateral, alguna porta potser s’hauria pogut obrir encara que no s’hagués modificat el compromís d’unes eleccions constituents. De constitucions ja en tenim un mostrari elaborat, i qualsevol d’elles podria servir de referent a l’hora d’un tancament precipitat de l’actual legislatura amb l’excusa d’anar a unes noves eleccions amb la proposta d’una constitució per la nascitura república catalana, per més que després patíssim un avortament. Ara en canvi, JuntsxSí està lligada de mans i peus per un compromís que li sega l’herba sota els peus. No pot fer  cap passa que no sigui coherent amb el referèndum sí o sí. Queda a mercè d’un temps perdut per qualsevol diàleg que no versi sobre un referèndum preconstituent i unilateral.

    2.- El nou govern del Pp es troba igualment deslegitimat per desmentir els compromisos adquirits de fet en el passat de no parlar de res amb les forces sobiranistes.

    Ara comença a dir, amb veu baixa, que es pot parlar de tot menys d’un referèndum a Catalunya. Per què ara i no abans? L’operació diàleg és pura operació de marketing polític, un lifting que no pot dissimular la fesomia original del Pp respecte, no ja del sobiranisme, sinó del catalanisme en general. El Pp en aquest sentit no té qui li escrigui ni qui el pugui creure. Qualsevol oferta que no consisteixi en un plantejament de fons sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya per ser sotmès a consulta no podrà tenir credibilitat.

    La situació del Psoe, de divisió interna, encara fa més improbable que el Pp pugui modificar els compromisos adquirits amb el seu electorat, l’únic plenament cohesionat en aquests moments, per no atendre cap requeriment que vingui de les instàncies catalanes pel dret a decidir, siguin o no independentistes. El Pp és ara per ara l’única força plenament congruent amb els seus plantejaments originals, i no té perquè canviar-los si qualsevol concessió li pogués representar un perjudici electoral.  Podemos no és un factor suficient per decantar la balança de l’actual correlació de forces al Congrés, i de cara al futur la pluralitat interna que li dóna sentit alhora representa una dinàmica centrífuga en la que el recurs a un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya li pot resultar cada vegada menys sostenible.

    3.-La situació actual permet a Rajoy viure en un estat de relativa felicitat en la qüestió catalana. Ens espera un llarg temps de desert sense diàleg,

    Mentre juga amb el Constitucional i els tribunals,  té totes les cartes per guanyar amb golejada la partida contra el referèndum unilateral. Sap que el sobiranisme està abocat al fracàs d’un segon 9N si l’intenta repetir, amb totes les de la llei. No cal tenir gaire imaginació per suposar que li va molt bé la modificació del full de ruta de JuntsxSí. Pot pensar perfectament que mentre aquí ens entretenim i ens dividim amb el joc del referèndum sí o sí ell va guanyant temps amb el nou govern, i a més s’omple de raons davant l’opinió internacional amb una  operació diàleg que en el context de la volatilitat política  que viu Europa no li reporta cap compromís de fons i contribueix a denunciar el caràcter provincià, tancat i negat  al diàleg, que segons ell presenta el procés català.

    Estem condemnats a passar una llarga temporada en un desert sense diàleg creïble en la qüestió catalana. I el que és més greu, el comú dels ciutadans haurem de travessar aquest desert mentre els que haurien de protagonitzar el diàleg s’han instal.lat en els seus respectius oasis, que en realitat són miratges: el miratge de l’autodeterminació unilateral per la via d’un referèndum impossible, i el miratge d’una suposada resolució de la qüestió catalana amb caravanes propagandístiques per la perifèria del desert. Ni uns ni altres creuen de veritat ens els respectius plantejaments de fons, però de moment, i pot ser per durant molt de temps, els consideren inamovibles. El comú dels mortals hem de veure com un temps indefinit de postveritat política a Catalunya s’ha instal.lat en el desert del diàleg.