Torna la cadena perpètua



   

 A través de la reforma del C.Penal aprovada ahir al Congrés per la majoria absoluta del PP, en solitari,  torna la cadena perpètua, sota l’eufemisme de presó permanent revisable, un oximoron que en aquest cas no fa sinó subratllar el caràcter  exclusivament punitiu del compliment de la pena, al marge de qualsevol finalitat de reinserció social que ve proclamada en la Constitució.
    La qualificació de revisable ve imposada per la doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans que exigeix aquesta condició perquè no sigui contrària a l’article 3 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans, deixant una possibilitat a la revisió de la condemna per recuperar la llibertat i possibilitar la reinserció social. La reforma penal tot just aprovada introdueix uns terminis tan excessius de revisió (de fins a 35 anys de compliment previ de condemna per als delictes de terrorisme amb vàries víctimes), i unes condicions tan estrictes per a procedir a la suspensió de l’execució, que converteix en materialment impossible tota esperança de reinserció. Des de la reforma del 2003 el compliment efectiu de les penes més greus podia arribar fins als 40 anys, però és que amb aquesta nova reforma el compliment de la pena podria no tener límit, perquè inclús la concessió d’una revisió pot ser revocada en determinades condicions, i per tant produir-se el reinici de la presó permanent.
    Si això no ho solucionen les majories que surtin de les properes eleccions generals, amb la revocació d’aquest absurd penal, retrocedirem fins a l’any 1.822 en què la cadena perpètua va ser introduïda com a pena de treballs perpetus per a condemnats que havien de complir-la en espais especialment habilitats, amb cadenes als turmells o a la cintura. Va durar fins al 1.928, amb la dictadura de Primo de Rivera que va mantenir, però, la pena de mort. En els termes amb què està dissenyada aquesta reforma del 2015 (!)  la presó permanent és inclús mé despietada que la que contenia el C.Penal de 1.870, que obligava a indultar els condemnats a perpetuïtat als 30 anys de compliment. 
   L’insòlit enduriment de la reforma penal, i en particular la introducció de la presó permanent, és indestriable del comportament de l’establishment mediàtic que ha acabat imposant-se a l’establishment polític per la via de manifestacions, tertulians, publicacions, opinions magnificadores de perills en realitat inexistents, i també a través de les pressions d’algunes associacions de víctimes que pretenen arrogar-se el dret de marcar els límits de la seguretat ciutadana global. Els interessos electorals del PP troben un terreny ben abonat en aquests sectors de població.
   Al meu entendre, tres són els aspectes fonamentals contra els que atempta la presó permanent revisable:
    1.- Contra la dignitat personal. És incompatible la previsió penal d’un compliment de pena de presó permanent que pot arribar a ser  indefinit, sense límit de temps, amb la diginitat de tota persona a qui, malgrat la condició declarada o reconeguda de delinqüent, no se li pot negar en cap moment , no ja la possibilitat, sinó la necessitat de resinsertar-se a la societat.
   2.- Contra el principi de proporcionalitat de la pena.  Si la pena s’ha d’imposar de forma proporcionada a la gravetat dels fets, no es pot trobar justificació a una presó permanent que es situa fora de qualsevol mesura de proporció o delimitació i es mou en el terreny de la punició continuada. Diu el penalista italià L. Ferrajoli, referint-se a la pena de presó permanent (“ergastolo”) del C.Penal italià, que procedint així “l’Estat no només perd tota legitimitat, sinó que contradiu la seva raó de ser, posant-se al nivell dels propis delinqüents”.
   3.- Contra el principi de determinació i certesa de la pena. En els delictes per als que està prevista la pena de presó permanent, el jutge perd qualsevol marge o facultat discrecional per senyalar uns límits de duració en el moment de dictar-la (contràriament al que succeeix per a les altres condemnes), de manera que la seva duració real queda a l’albir de la verificació del compliment en un moment posterior i en condicions que poden fer impossible la seva suspensió. El jutge, així, es veu obligat a dictar una pena quina duració s’escapa substancialment  de la seva pròpia resolució.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?