Caricatures i valors socials



    
 L’atemptat terrorista contra la revista Charlie Hebdo s’ha considerat primordialment com un atac a la llibertat d’expressió, i val a dir que aquesta consideració és del tot pertinent si es tenen en compte les circumstàncies concretes de la seva planificació i execució contra els dibuixants de la revista com un acte de venjança (presentat des del fanatisme islamista com un acte de justícia gihadista) per la publicació de caricatures tingudes per blasfemes per l’islamisme radical. La concreció dels fets, però, no hauria de fer perdre de vista la complexitat dels factors en joc.
    El pofessor de desenvolupament sostenible i consultor de Nacions Unides, Jeffrey D. Sachs, ha situat els fets en el context molt més global de la guerra amb l’islam radical, aportant raons per entendre que la multiplicitat d’atemptas terroristes a Europa de mans d’islamistes fanàtics, durant l’última generació, obeeix al propòsit de portar a l’interior del món occidental la violència de l’Orient Mitjà on els països musulmans han patit amb centenars de milers de morts i desplaçats les conseqüències de les guerres dissenyades per les potències occidentals per interessos econòmics i geoestratègics.
    A l’anàlisi de Jeffrey D. Sachs bé es podria afegir la situació de marginalitat social i de desemparament cultural en la que viu una part de la població musulmana a Europa, en un terreny abonat per a la recerca desesperada d’una identitat substitutiva (en el sentit i amb els antecedents culturals i històrics analitzats pel professor tunisià de la universitat de París, F. Benslama), viscuda amb un sentiment d’humiliació permanentment exposat a les identificacions fanàtiques i a la manipulació terrorista.
    Precisament examinant les reaccions de l’atemptat contra Charlie Hebdo defensant per damunt de tot la llibertat d’expressió enfront del fanatisme islàmic, hi ha una sèrie d’elements que poden incidir en l’aprofundiment dels motius considerats per l’islamisme radical com a justificació pels atacs terroristes a Occident. Sigui dit, de tota manera, que mai no es podran trobar motius de cap mena que puguin justificar el salvatge atemptat a Charlie Hebdo i l’assassinat de dotze dels seus treballadors.
    Des que J. Locke amb la seva Carta sobre la tolerància va intentar anònimament posar fi a la interferència de les religions en les polítiques públiques, i una vegada assumida per l’occident de la Il.lustració la distinció entre Estat i religió, ha continuat latent arreu la lluita per l’adscripció a les identitats potents, com recorda Victòria Camps en el seu article “Malditas identidades, i entre aquestes la més determinant, la identitat religiosa. Si això és així, i si la cristal.lització del fanatisme islàmic religiós és clarament una d’aquestes formes d’adscripció identitària potent en nuclis de població que viuen situacions de marginalitat social i d’humiliació personal, caldria que ens preguntéssim si el nostre aferrament al dret a la llibertat d’expressió com un valor absolut pot tenir o no un sentit positiu per ajudar a desactivar aquests processos d’identificació religiosa radical.
    Hi ha un tractament legal del dret a la llibertat d’expressió, ben regulat per les nostres legislacions, i considerat sovint en la jurisprudència, que acostuma a protegir-lo quan entra en conflicte amb altres drets fonamentals. Justament  rellegint T.Todorov (“El miedo a los bárbaros”, 2008) constato, com si fos una premonició, que Charlie Hebdo el 2006, amb la publicació de les caricatures daneses del Jyllands-Posten, i d’altres, va multiplicar per deu la seva tirada (de 60.000 a 600.000 exemplars), i que en el procediment judicial que van interposar dues organitzacions musulmanes el 2007contra aquestes publicacions el seu director va declarar que volia defensar la llibertat de premsa i alhora lluitar contra l’integrisme; en el mateix procediment, Nicolas Sarkozy, llavors ministre de l’interior i en plena campanya electoral per la presidència, va enviar una carta al tribunal afirmant “prefereixo l’excés de caricatura a l’absència de caricatura”. La publicació va ser absolta un mes després.
   Per descomptat que aquella absolució no justifica des de cap punt de vista l’atemptat. Simplement es posa de relleu que els tribunals ja van defensar el dret d’expressió i que per tant una solució al conflicte que tingués en compte els interessos en joc calia buscar-la en altres àmbits.
    Entre el que és legal i el que és personal hi ha l’àmbit de la vida i dels valors socials que formen el pòsit sobre el qual es construeixen les legislacions. El valors socials obliguen a la discussió, a la confrontació raonada i raonable, a la consideració del comportament més adequat per desfer les tensions socials i fonamentar la convivencia tenint en compte les circumstàncies concretes de cada lloc i grup social. A La Vanguàrdia d’ahir es podien llegir, costat per costat, dos articles substancialment antagònics, el de Manuel Castells (“Lamama i el cop de puny”) i el de Pilar Rahola (“Sí que es pot, Francesc”). El primer es preguntava si les ofenses gratüites i l’assimilació entre Mahoma i el terrorisme que es fan paleses en moltes d’aquestes caricatures no ajuden a implementar el propòsit del fanatisme islamista de fer desaparèixer la democràcia com a forma de vida. El segon advoca per defensar a ultrança el dret a la blasfèmia tal com sembla que el defensava Voltaire.
   En el cultiu dels valors socials, més enllà de polèmiques sobre drets fonamentals i discussions que s’articulen des de posicions culturals radicalment diferents, cal recuperar l’efectivitat de l’ètica de la responsabilitat per damunt de l’ètica de les conviccions, com ens senyalà Max Weber. Convé que defensem el que pensem, pero convé sobretot defensar-ho de la manera més convenient possible en funció de les conseqüències que se’n poden derivar, no per por, perquè crear por és el que es busca en les dinàmiques fatalistes d’acció terrorista i reacció xenòfoba, sinó per trobar uns mínims referents comuns.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?