Primer el silenci, després les paraules




  Cartes creuades publicades a la revista "Valors":

  Benvolgut Cinto 


   He llegit amb atenció la teva Carta, i entre les moltes coses que dius m’he aturat quan escrius: Més que les paraules, amb les que sempre acabem equivocant-nos importa el silenci (...), silenci com acolliment i gaudi del la companyia, de l’altre”.  I coincideixo  plenament amb tu, només quan ens aturem i callem, és quan ens adonem del que hi ha al nostre interior, i d’aquesta aturada silenciosa brolla el desig de companyia, de compartir.
  Quan et llegia, segurament em ressonaven aquestes paraules, perquè preparant una xerrada,  rellegia un antic retall de premsa on el poeta Miquel Martí i Pol  afirmava: “Ni els poetes ni la poesia serveixen per a res. La poesia no cotitza en borsa, els poetes no es poden comprar iots, els editors que publiquen poesia ho fan per pur romanticisme”. No, la poesia no serveix per a res. Només per “recuperar el gust pel silenci en un món trastornat i sorollós, per sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat, per restituir el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable, i per reafirmar el gust per la lliure reflexió enmig del pensament únic”.
   Aquestes paraules de Martí i Pol em fan  pensar. La poesia i els poetes no serveixen per a res afirmava, però després, molt assenyadament afegia, que servien per recuperar el gust pel silenci. Això ho he trobat tremendament sintònic amb la teva carta. I em pregunto Cinto com es pot tenir gust pel silenci? Com ens pot agradar el silenci quan des de bon matí, després de llevar-nos ja no parem de sentir un o altre soroll? I si arribem a casa, a l’oficina, al despatx… i estem sols… i no se sent res… posem música, la ràdio, la televisió… el que faci falta perquè mati el silenci. Ens fa por el silenci? Ens espanta el ressò que té el silenci? Potser no l’hem escoltat mai el so del silenci!!!. És essencial que sapiguem descobrir l’enorme valor que té el silenci, assaborir-lo i saber-lo viure
   No tinc cap dubte que el silenci és quelcom necessari per l’ésser humà, però sóc conscient  que de silencis pot haver-n’hi de moltes menes: bons, dolents, insípids, etc. És clar que el silenci òptim (aquell "silenci sonor") al que ens referim aquí, és el que pot anomenar-se per antonomàsia, "el silenci". Però no es pot perdre de vista que no n’hi ha prou amb un mer silenci perquè aquest sigui bo, perquè sigui "el silenci". A vegades hi ha silencis temibles, que són expressió de negativitat, de resistència, de menyspreu, etc. Hi ha altres silencis que són expressió de tomba, de no res; fan calfred! Cap d’aquests és "el silenci" bell, poblat, del que brolla la poesia. Que bo seria que tot el que sorgeixi: sons, veus, convivència, amor, brolles del silenci, perquè  és una veritable dimensió de comunicació i de vida.
   Ja t’he dit a d’altres cartes que tinc la sensació que vivim una època d’inquietuds, sobretot a nivell social que ens afecta també a nivell personal. La gent està inquieta, cercant respostes o formulant preguntes que demanen una resposta urgent,  esperant que algú els hi aporti una mica de llum a les situacions que han de viure.  Però, veig que les grans idees, o les solucions, no surten de les inquietuds, sinó de la quietud. La persona inquieta és la que mai té temps, acaba una cosa i en comença una altra, sempre està fent coses, però alhora ha d’anar improvisant, perquè no te temps d’aturar-se i reflexionar. El pensament, la paraula, els projectes neixen de la quietud i del silenci. D’altra banda, també veig que les persones només ens plantegem les coses quan estem inquietes, quan aquestes realitats que vivim ens inquieten i atabalen. Però, estic convençut que seria molt millor plantejar les coses en el moment de la quietud. I això vol dir aturar-se i fer silenci. És en aquests temps d’assossec, de serenor, de pau quan realment podem trobar solucions, i cercar nous plantejaments que construeixin futur. Les coses importants de la vida demanen temps, serenor, i sobretot quietud i silenci. A Emmaús, primer silenciem els soroll de les inquietuds, ens mirem a fons i cerquem paraules: vols quedar-te a sopar amb nosaltres?
   Ens diuen que tot ha de tenir una intensitat quasi frenètica, perquè sinó perdrem el tren de la vida. I jo em pregunto: Qui està interessat en que les coses girin tant i tant de pressa? Qui vol, que en el nostre món, la gent no tinguem temps per assossegar-nos, per aturar-nos i gaudir del silenci, de les coses i de la vida? Qui ens impedeix que restem en silenci i escoltem el que volem compartir?
  Com molt be dius tu, miro de tornar al silenci
 Una abraçada
 Jordi 


    Benvolgut Jordi,
    Lllegeixo les teves reflexions sobre el silenci i em ve a la memòria la pel.lícula “El gran silenci” de Philip Gröning, basada en la vida quotidiana dels cartoixans de la Grande Chartreuse de Grenoble. Deixa’m fer-te partícip de la reflexió que em feia sobre el valor del silenci que veia reflectit en aquesta pel.lícula com la mesura justa de les coses.
 Mesura justa que apareixia  reflectida en molts detalls: les variades posicions al moment de la pregrària (dret, descalç, calçat, agenollat, assegut, estirat) per trobar la concentració adequada; la justa mida dels troncs serrats a mà que conformem un tapissat multiforme de fusta a la paret; el mesurat pas de l’hivern; la cadència del so de les campanes repetit en els moments precisos, com per recordar que el temps que passa és només el tornaveu del silenci a l’interior del qual es projecta la presència humana a través de la corda que s’estira amb força i concentració des d’un lloc rellevant de l’església; la justa proporció dels aliments vegetals, de la poma partida en dues meitats perfectes, deixada al punt més humil, al costat d’un got d’aigua; la distribució del senzill mobiliari de la cel-la, la taula, els llibres, l’empostissat del terra, el gibrell que degoteja al racó, l’acció de gràcies pels aliments de cara a la llum exterior; les proporcions del jardí de la cel-la; la feina pacient per retirar la neu de les feixes de l´hort, per enganxar la sola d’una bota de muntanya; la justa mesura de llum sobre el llibre de pregària durant el res nocturn; la mida ajustada de l’hàbit resistent, el cinturó, la túnica, la caputxa per recollir el silenci; el pas ajustat de la llum del sol a través de les finestres dels corredors del claustre; el precís i auster cant gregorià en determinats moments.
   Com dius, aquest silenci sonor, aquesta quietud creativa és la que ens cal per no caure en la improvisació constant. Per bé que radical, l’aïllament dels monjos és profitós, no només per als qui el protagontizen, rostres revestits de serenor que sense parlar ho diuen tot perquè han ajustat completament la profunditat de les seves vides al diàleg amb el silenci, sinó també per a la humanitat. Reconforta, i és alhora un repte, pensar que enmig de les trifulgues del nostre món, capgirat en bona part per un depredador estil de viure, hi ha persones com nosaltres que s’enfroten amb l’ànim serè al desafiament més definitiu de l’existència, a la presència del que per a ells és l’absolut Altre que es manifesta en les proporcions harmonioses, fetes a la mesura humana quan les sabem respectar, de tot el que ens rodeja. Deia Hölderlin que la vida es pot viure poèticament. Els monjos demostren que es pot viure contemplativament.
   Entre el silenci i la poesia veig que hi ha certament una relació d’equivalència, com es desprén del lluminós text que cites de Martí Pol. Diria que gaudeixen del mateix do de la gratuïtat, no necessiten adequar cap mitjà per obtenir un fi concret: el gaudi els ve donat en el  mateix acte de creació. I el mateix prodríem dir de la música en la qual, segons l’encertada reflexió del recentment traspassat Eugenio Trías, es produeix la perfecta equació de bellesa i veritat. Podríem buscar el paral.lelisme de la teva proposta (primer el silenci, després la paraula) en una proposta equivalent: primer la música, deprés les paraules. Perquè el silenci sonor de què parles és la matriu de la música i de tot llenguatge abans de ser articulat amb sons concrets. En la música, la pausa, els silencis, són essencials per articular una melodia. També ho haurien de ser els silencis en el diàleg per articular una entesa. De fet, escoltar és entrar en el silenci propi per recollir (com deies en una carta anterior) el ressò de les paraules de l’altre.
 Per acabar, deixa’m recollir la reflexió de G.Steiner entorn de la poesia i el pensament, o, si vols, del silenci i les propostes dialogades: “El silenci i la privacitat, les coordenades clàssiques de les trobades amb el poema i el pensament, comencen a ser luxes sospitosos des del punt de vista ideològic i social. Com diu el crític H.Crowther, la remor de dins i fora del cap ha mort el silenci i la reflexió. Això podria ser terminal, perquè la qualitat del silenci depèn orgànicament de la de la parla. L’un no pot assolir plena força sense l’altra”.
 Una abraçada i fins a la propera,
               Cinto


 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre