Necessitem polítics i no poetes



   


   La visió del conseller Mas-Colell ensenyant al públic el llapis amb els pressupostos del 2015 contrasta amb la moda de les conferències, qualificades de polítiques, de Mas i Junqueras. El conseller busca quadrar els comptes de la Generalitat per l’any vinent, compleix amb la feina que se li espera de proveir els ingressos i les despeses, de dotar mitjans per cobrir les necessitats i no deixar un any més al descobert els comptes de l’autogovern que en altres latituds, si no es concreten, provoquen la dissolució del Parlament. Mas i Junqueras parlen  d’una llista única i de llistes diferents amb el paraigua de la independència. Mas-Colell mira per un futur concret, i explica que aquests pressupostos són molt polítics perquè exigiran del govern central la devolució de deutes històrics relacionats amb la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut, el fons de competitivitat i l’incompliment en obres d’infraestructures. Potser la negociació no portarà a res concret, però sigui benvinguda la disposició política del conseller que busca qui li aprovi aquests pressupostos que té dissenyats, mentre Mas i Jonqueras es dediquen a parlar d’un altre futur, en teoria molt més esplendorós, però també molt menys realista.

    Potser aquest contrast prefigura el que es produirà si amb unes eleccions anticipades guanya la llista (o llistes) de Mas i Junqueras, i durant divuit mesos, o el temps que sigui, ens veiem obligats a assistir a un doble espectacle parlamentari: el de la política realista que es dedica als afers concrets de l’autogovern, i el de l’alta política que es dedica a redactar la Constitució de la República catalana (en essència o en potència) i a dibuixar-nos el lloc que ens correspon en el concert de les nacions, Europa i l’Estat espanyol mediante. La relació que hi podria haver entre els dos espectacles, ara per ara, és una incògnita.
   John Cheever en un dels seu contes (“L’edat d’or”) presenta un guionista de televisió americà que, avergonyit i cansat de la seva feina com autor d’una telesèrie, es retira a un imaginari poble de la toscana italiana, es fa passar per poeta resident en un antic castell, i en un moment es pregunta “¿de què serviria assenyalar que en un castell autèntic els cards creixen al pati, i que el llindar del saló del tron en ruïnes està protegit per un niu d’escurçons verds?” Al final del conte, quan la gent del poble descobreix la seva veritable identitat, l’alcalde l’abraça i li expressa el reconeixement col.lectiu: “Oh, signore, ens pensàvem que vostè només era un poeta”. Potser l’autèntic mèrit està en continuar sent el que hom ja no voldria ser. Al polític, més que a ningú, se li demana que faci la seva feina de polític, com el conseller Mas-Colell, no que perdi el temps bastint castells a l’aire, i dissimulant que els cards creixen al pati i que hi ha un niu d’escurçons verds protegint el llindar del saló del tron en rüines. Els polítics  han de ser polítics i no poetes.
    Em semblaria que, més que desconfiança entre Mas i Junqueras, el que hi ha en tots dos és una profunda desconfiança (o un cansament, justificat o no) envers la política. Ja no volen fer política, volen dedicar-se a la poesia, però utilitzant els escenaris de la política que transformen en ideals castells de la Toscana. Negociar fatiga. Junqueras ho ha dit molt clarament: ell només aspira a ser president de la República catalana. I Mas ha trobat la manera de salvar-se de la crua realitat dels cards en el pati del seu partit: construir un castell, una llista única on aixoplugar-se. Ni l’un ni l’altre, en el fons, volen continuar sent el que ens pensàvem que eren, polítics.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?