Set dies de novembre: dimecres, dia 5, reaccions i algunes incògnites

 Si alguna notícia mereix avui ser subratllada és la de l’alta al Carles III de l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero ("No sé lo que falló, si falló algo. No guardo rencor ni reproches. Si mi contagio sirvió para algo… para curar a otras personas aquí estoy. Si con mi sangre se puede ayudar aquí estoy hasta quedarme seca”). La densitat humana per sobre de qualsevol incidència.

   Però torno al “tema” d’aquests set dies de novembre. El president Mas es mostra molt actiu en l’ofensiva contra la suspensió del procés de participació, liderant la hiperactivitat de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Omnium Cultural que avui han posat en marxa la Marató 9N (país de maratons!), la qual reprodueix fil per randa el plató de TV3 en les sessions de demanda de donacions a particulars de part de famosos  i voluntaris, com si es tractés aquesta vegada de salvar el malaltís cos ciutadà en la seva integritat democràtica. D’altra banda, càrrecs electes de diverses institucions han subscrit avui un text dirigit a les institucions europees i internacionals demanant que “facin les actuacions necessàries perquè Catalunya pugui decidir democràticament el seu futur “. El text dóna lloc a la carta de denúncia ciutadana a la comunitat internacional pels drets del poble català que tohom podrà subscriure el diumenge dia 9. 

   Una primera incògnita es planteja sobre la real repercussió d’aquests manifestos en una opinió internacional que fins ara ha demostrat una sensibilitat molt limitada de cara al nostre procés, per no dir distant i fins i tot reticent, sobretot de part de les instàncies governatives que invariablement recondueixen el tema català a un assumpte de política interna de l’Estat espanyol. L’escenari és en tot cas eficaç de cara endins i per anar preparant les reaccions dels media a la participació del diumenge. “El món ens mira”: Aquesta obsessió per ser vistos és un dels mantres de l’ANC, i també del president Mas i de bona part del seu govern.

    L’ofensiva específica del president Mas contra la suspensió ha consistit en demandar el govern espanyol davant el Tribunal Suprem en defensa de la llibertat ideològica i dels drets fonamentals de participació i expressió. L’afany per recórrer a la legalitat espanyola ja comença a semblar una mica masoquista, i no és gens congruent amb la denúncia que es vol fer de la base d’aquest sistema legal, que és justament el TC. Ja se sabia que el procés anava de cara al mur de la legalitat vigent, i amb aquesta demanda s’hi va novament perquè el T. Suprem ens torni a atropellar amb una Sentència que dirà: I) no és admisible que un govern autonòmic demandi el govern central en defensa de drets fonamentals del seus ciutadans, ja que són aquests directament, o de forma corporativa, els que els han de defensar davant les instàncies que considerin oportunes, i II) no correspon al T.Suprem entrar en el debat entre la Generalitat i el govern central, debat que ha de resoldre el TC contra quines resolucions aquest tribunal no té cap competència. Esclar que quan surti la Sentència d’aquest singular procediment l’escenari polític ja serà un altre, i qui dia passa any empeny.

   Una segona incògnita, doncs, deriva d’aquesta estranya manera de recórrer a instàncies jurisdiccionals sabent que no ens poden donar la raó. No serà un embolic muntat artificialment per guanyar temps i aparentar que s’està a l’ofensiva? A la mateixa conclusió apuntaria el fet que el president Mas subratlli que la demanda és  en defensa pròpia, el que vol dir que s’està en combat i s’està sent víctima d’alguna agressió. Altra vegada el victimisme.

   Incògnites de més pes es plantegen a partir d’algunes afirmacions que el president Mas ha deixat anar aquest matí a l’esmorzar del Fòrum Europa. Primera: “la baula més feble de tot el procés és la del consens polític”; segona: “quin govern voldria córrer el risc de quedar-se en minoria si no és a canvi d’alguna cosa gran?” i tercera: “a partir del dia 10 escriuré al Sr Rajoy per parlar, perquè a part dels 23 punts presentats continuarà pendent el referèndum”. El dia que va anunciar la transformació de la consulta en procés participatiu ho va plantejar com una primera part que després s’hauria de completar amb la consulta definitiva que serien les eleccions plebicitàries, amb una llista única. Ara, en canvi,  parla de la baula feble del consens polític, i per tant afirma que seria de tontos arriscar-se a perdre la majoria al Parlament si ERC no vol fer la llista conjunta, i en conclusió ja es veu negociant amb Rajoy després del 9N... per tornar a exigir un referèndum !! En quins termes es farà aquesta exigència de nou referèndum? Amb la mateixa pregunta? Per aixó haurem donat tantes voltes?, per començar el cicle bis de la consulta mentre es vagi aguantant com es pugui la legislatura? Ho resistirem?

   La conservació del poder a mans del “partit del president” ja apunta com la qüestió clau de tota aquesta escenificació. La baula que fa trontollar tot l’escenari és la lluita pel poder entre “el partit del president” i ERC. Tot es redueix a la pugna pel liderat de dues persones. Totes les altres, a participar el dia 9. I a esperar que el nou escenari que s’obri amb les eleccions generals d’aquí un any, si es compleix la tendència que senyala el baròmetre del CIS finalment publicat,  faci possible un referèndum de veritat sobre un contingut a consensuar.