Set dies de novembre: dijous, dia 6, decidir la independència





 El Tribunal Suprem ha desestimat avui mateix la petició de mesura cautelar formulada per la Generalitat, de deixar sense efecte la segona suspensió del TC relativa al procés de participació, en defensa dels drets fonamemtals de llibertat ideològica, d’expressió i participació. Una altra rebolcada, que s’agreuja en aquest cas perquè ni tan sols s’admet a tràmit la demanda, i per tant es deixa al demandant sense el consol de mantenir viu el litigi amb l’expectativa d’una resolució de fons. L’aparició d’un nou video de la  Generalitat convidant a la participació justament en base a la Declaració Universal dels Drets Humans fa pensar si és pura coincidència o bé un graó més en la ziga-zaga de la posada en escena.
  Sigui com sigui, i fent-se lloc per entre les manifestacions de creixent entusiasme independentista que avui es concentren a Mataró amb l’acte final de la campanya Ara és l’hora de l’ANC i Omnium al teatre Monumental, torna a treure el cap la qüestió de la baula més feble del procés, el consens polític, senyalada ahir pel president Mas.  També ahir, a Granollers, Oriol Junqueras afirmava amb contundència que ja ha passat el temps de “les metàfores, els mites i les bones paraules”, i que no és possible encetar cap mena de negociació amb l’Estat. Tant per l’al.lusió a les metàfores (a les quals ens té acostumats darrerament el president) com  per la superació de les bones paraules, no hi ha dubte que Junqueras estableix una mena de contraofensiva soterrada amb el president Mas, fent-li veure la determinació presa de no sumar-se amb ell a cap llista conjunta ni a cap procediment ulterior per establir cap mena de diàleg amb el govern Rajoy.
 A l’entrevista d’aquest matí a Catalunya Ràdio Junqueras ha insistit en la mateixa determinació, deixant clar que el consens amb Mas només serà possible si es pacta tirar endavant la declaració d’independència, una vegada guanyades les eleccions, de manera que la negociació amb l’Estat es faria ja d’igual a igual, forçada per la intervenció dels organismes internacionals que obligarien el govern espanyol a asseure’s a la taula, partint de la separació com una situació de fet i de dret ja irreversible. Per ell el dret a decidir ja està superat per l’objectiu imminent de la independència.
  Tanta determinació i tanta simplificació em desconcerten. Deia Montaigne que “els nostres homes estan tan formats per l’agitació i l’ostentació que la bondat, la moderació, l’equitat, la constància i altres tranquil.les i obscures qualitats ja no se senten”, i N.Chomsky manté que “la simplificació és la barbàrie del pensament, mentre que la complexitat és la civilització de les idees”. Sentint  Junqueras i les seves simplificacions molts poden creure que el diumenge ja començarem a decidir la independència, superant com per art de màgia tota la complexitat que un procés d’independència comportaria. Avui justament Josep Fontana, parlant del seu darrer llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, sosté que per bé que és molt difícil dialogar quan no hi ha res en comú “és clar que a curt o mitjà termini no hi ha cap possibilitat de desenganxar-se d’Espanya”.
   Lliga amb aquest excessiu afany simplificador l’evolució que ha experimentat amb molt poc temps el mateix concepte de “dret a decidir”. Formulat de manera molt indeterminada per Artur Mas l’any 2007, estant a l’oposició, va passar a assimilar-se cada vegada més amb el dret d’autodeterminació i ha acabat significant el dret a la independència, i a descartar les opcions intermèdies a mesura que s’ha anat verificant la impossibilitat de realitzar un referèndum pactat amb plenes garanties democràtiques. Avui el dret a decidir és decidir la independència. Si no ets independentista ja no estàs a l’altura del que el dret a decidir exigeix en aquests moments. Queden molt lluny les subtileses que en un principi semblava que distingien entre dret a decidir i independència, i que van tenir un lloc vergonyant en el confús sí però no de la doble pregunta. Amb aquesta fugida endavant serà molt difícil reconstruir algun pont per al diàleg, Junqueras ho deixa molt clar, i el que està en joc per al president Mas és la necessitat de mantenir el lideratge del procés, porti on porti.
   El més preocupant, però, serà recuperar en un algun moment del futur immediat un espai comú que permeti plantejar amb serenitat i objectivitat una sortida resolutòria d’aquest conflicte, tenint molt clar que una eventual decisió de la majoria (potser qualificada si és directament sobre la independència) haurà de ser acceptada de bell antuvi per la minoria amb plena normalitat democràtica. Avui per avui estem en un moment en què es dóna per fet que si no som independents Catalunya no serveix per res. Com deia Junqueras aquest matí, el que ara compta és l’exercici de la independència.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?