Set dies de novembre: dimarts, dia 4, el Constitucional altra vegada

  

 La fredor de la Providència del T. Constitucional, constatant la suspensió del procés participatiu del dia 9, combina perfectament amb el que es podia esperar de la irrupció de la tardor en un dia plujós com avui, en el que les aigües tèrboles de les torrenteres es barregen amb l’aigua del mar que oneja esvalotada, tenyida d’escuma terrosa i blau amenaçador.

   Ahir al tard vam tenir notícia de l’intent de boicot per un grup de feixistes de l’acte de presentació del procés a l’Ateneu de Madrid, i de les lamentacions de l’Oriol Junqueras per cada dia que passa sense  tenir la independència, així com de la contundència de Joan Tardà declarant que el programa d’ERC és anar directament cap a la DUI, en consonància amb les observacions del seu líder en el sentit que entrar en negociacions amb el govern abans de declarar la independència, si guanyés les properes eleccions, seria un insult a la dignitat dels catalans. Per suposada indignitat de la professora Encarnació Roca, actualment al TC per iniciativa del PSOE amb el suport de CiU, es plantejarà el claustre extraordinari de la Universitat de Girona, el proper dijous, la revocació del títol honoris causa que li va atorgar fa dos anys i mig. Votar en aquest TC, sigui qui sigui que ho faci, és considerat un acte indigne.

   Com es comprova, tot molt clar i definitiu, malgrat les boires i les aigües tèrboles d’avui dimarts. Però res és comparable a la fredor metàl.lica de la Providència del TC deixant constància que “ de conformidad con dicho artículo de la Constitución, acuerda suspender los actos impugnados (desde el 31 de octubre de 2014, fecha de interposición del recurso, para las partes del proceso y desde su publicación en el Boletín Oficial del Estado para los terceros), así como las restantes actuaciones de preparación de dicha consulta o vinculadas a ella”. Cap consideració al respecte, només la invocació de la paraula fatídica, sus-pen-sió, com a a conseqüència ineludible de l’admissió a tràmit del recurs contra el procés participatiu. No s’ha de considerar res, ni raonar res: la suspensió ve per ella mateixa una vegada es dóna tràmit a la queixa del govern Rajoy. Com es veu, un mur definitiu davant l’impuls definitiu del sobiranisme.

   Per què hem arribat fins aquí? Perquè la pregunta i el referèndum anunciat el desembre de l’any passat van traçar-ne el camí, i perquè l’immobilisme del govern Rajoy va senyalar la drecera cap al TC per acabar fent una marrada, i hi vam caure de quatre potes. Després de tot, però, segur que algú volia arribar aquí per deixar clara la inutilitat del camí seguit, i així proposar-ne un altre de més bell i més ràpid, com s’està veient.

    El TC no es mulla, de moment, només s’esquitxa amb l’aigua de la palangana que per dues vegades li ha presentat el govern. Podia no haver-se esquitxat si hagués evitat el segon gest d’acostament de la palangana dient simplement  que amb una vegada n’hi havia prou. Però no ha volgut dir-ho, i ara li queda el problema d’esbrinar què hi ha a dins de l’aigua que se li presenta. Quan ho hagi vist, potser s’adonarà que ja és massa tard i que aquesta aigua és bruta i no serveix ni per rentar-se les mans. Costa d’entendre com el TC es resigna a quedar sotmès, per voluntat del govern, als efectes fatídics de la suspensió automàtica d’un procès que, amb moltes contradiccions, contè només una qüestió política que com tal  no és de la seva competència. Les suspensions repetides, sense  voluntat de resoldre immeditament, entrant en el fons de les qüestions plantejades per aclarir els aspectes de la confrontació, ajuden encara més a crear un buit d’autoritat institucional que s’emplena només per la via de fet del poder instrumentalitzat pel govern Rajoy.

   Aquest buit institucional, i la barreja d’aigües tèrboles, és ben aprofitat per alguns sectors del sobiranisme. Ja els va bé que el problema s’accentüi, que es radicalitzi cada vegada més, perquè es tracta, en definitiva, de posar en evidència la impossibilitat de fer compatibles les aspiracions dels catalans (com ara la que s’expressa en el cartell de la foto) amb les institucions de l’Estat espanyol. L’inefable conseller Homs comenta, sense que els colors li pugin a la cara, que la Providència del TC no té res a veure amb el que el govern català està preparant. Allà, ve a dir, són una cosa, i aquí en som una altra, i com més lluny millor. Ja ho corroborarà, en tot cas, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, demà o demà passat.

   Les aigües baixen tèrboles, i som molts els que no ens agradria gens ni mica que ens passessin per sobre.