Notes d’un viatge a l’Índia i al Nepal (i 4): “Una estrella a l’alba, una bombolla en el corrent”

  “Així pensaràs en la fugacitat d’aquest món, com una estrella a l’alba, una bombolla en el corrent, com un llampec en una nit d’estiu, una llum centellejant, un fantasma, un somni. Així hem d’entendre el món de l’ego.” (Sutra del Diamant)


     Poc abans d’aterrar a Katmandú, la vista dels contraforts de l’Himàlaia ens compensa de les oscil.lacions de l’avió que ens porta des de Varanasi. Arribem al Nepal, un país pobre (ocupa el lloc 146 d’un total de 175 països segons l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU de l’any 2012), amb una promig d’edat que no arriba als 23 anys, amb una població total d’uns trenta milions. Abans dels tràmits burocràtics d’immigració, una multitud de banderoles al vestíbul de l’aeroport ens informen que el Nepal és el país del món amb més Patrimonis Històrics i Culturals de la Humanitat per kilòmetre quadrat, i naturalment amb els cims més alts del planeta en metres d’ascensió. Es diu que Nepal té tres religions: l’hinduisme (81%), el budisme (11%) i el turisme. És ben cert, i ho comprovarem a bastament.

   Seguint la senda dels turistes ens plantem davant la Stupa de Bodhnath, la millor del Nepal i una de les més grans d’Àsia. Domina l’ambient un aire de festivitat permanent, de fira local o d’envelat, sempre a punt per sorprendre i homenatjar el visitant. Llegint el significat de la construcció i dels enfilalls de papers de colors que la circumden, descobrim que la Bodhnath és la reconstrucció de la Stupa original del S. VI d.C., destruïda com d’habitud pels mogols  el S.XIV. Rodejant la immensa cúpula en el sentit de les agulles del rellotge ens adonem que la minoria budista de Katamandú té aquí el seu lloc de festa major, el seu punt de referència local i internacional. Pels quatre cantons de la plaça, dominada per la Stupa al centre, es veuen corrons que es fan girar constantment per repetir una i altra vegada el mantra de la pregària uniforme, objectes i templets de culte, monjos, oradors prostrats en direcció a la cúpula.

    Presideix l’atmosfera festiva de la plaça la mirada vigilant de Buda que tot ho veu, pintada als quatre costats del mirador de sobre la cúpula.  Les celles de Buda tenen la forma de la lluna i simbolitzen tranquil.litat, mentre que el nas, que reprodueix la forma del número u en nepalès, simbolitza unitat, i el tercer ull, entre cella i cella, simbolitza el poder de la unió de Candra i Surya (la lluna i el sol, la frescor i la calidesa). La terra, l’aigua, el foc, l’aire i l’èter (els components de tot l’univers) vénen respectivament simbolitzats per la base de la Stupa, la cúpula, el mirador quadrat, l’agulla i els paraigües del vèrtex que la coronen. El mateix significat tenen els penjolls de tires de colors que van del mirador a la base de la Stupa.

   Entrem en un monestir (“gompa”) budista al lateral de la plaça, el Sakya. A un costat de la sala central hi preguen els monjos resseguint els mantres escrits en fulls una mica arrugats, senyal evident que han estat girats i regirats milers de vegades. Fem girar el corrò de la pregària i després de deixar una almoina o present rebem, agenollats, la benedicció d’un dels monjos. A l’altar del centre hi ha els retrats de l’últim Lama (mestre espiritual) i del Lama vigent, el Dalai Lama.
 Tenim temps d’entrar en un dels incomptables tallers de Tankes o pintures sobre tela, moltes d’elles treballades amb la dedicació incansable dels miniaturistes. Ens emportem un petit “mandala” (representació del cosmos utilitzada per a la meditació) de record. Cap al tard, una processó de monjos i simples devots budistes fan la pregària de la tarda (“Kura”) en forma de caminada entorn de la Stupa, en el sentit de les agulles del rellotge.

   Ens preguntem el per què de tanta exuberància multicolor, si el budisme és una religió feta d’ascetisme i concentració, i trobem que el budisme primitiu, que encara predomina a l’Escola dita Theravada, creu que el camí que porta al Nirvana és essencialment individual, i que l’autoalliberament parteix de la meditació solitària, mentre que en les Escoles dites Mahayana i Vajrayana, en tant que evolucions posteriors de la mateixa doctrina, s’hi admet el culte a les divinitats i el mestratge dels guies transcendentals o Bodhisattvas, i fins i tot els ritus tantra i mantra (la màgia i l’encantament), que fan possible assolir el Nirvana a través dels múltiples temps vitals, fugissers (és la doctrina dita del Diamant, la versió tàntrica i més esotèrica del Budisme).

   Deixem definitivament les manifestacions budistes i ens immergim de nou en la cultura i religió hindú, molt predominant al Nepal. Ens introduïm a les places de les tres ciutats medievals de la Vall de Katmandú, totes elles declarades Patrimonis Històrics i Culturals de la Humanitat. Visitem primer la ciutat de Patan, ciutat que fou Estat independent durant la dinastia dels Malla (Ss XVI- XVIII), avui a tocar de Katmandú. Aquí l’ambient és de poble, de trobada, de gent que es parla a les places, que hi va a passar l’estona, a l’ombra de la successió de palaus medievals i temples hinduistes (també algún de budista) que voregen tot el perímetre de la ciutat antiga. La plaça Durbar o central presenta un aspecte formidable d’equilibri i de vitalitat popular. Al centre de la plaça hi llueix una columna de pedra amb el rei Malla Bhupatindra fent l’estagirita amb le seves dones al costat. La columna està coronada per una cobra i un ocell, i es diu que mentre l’ocell hi sigui el rei Malla pot tornar, i per això es mantenen sempre obertes una porta i una finestra del seu palau.

   Entrem als temples de Bhimsen (el déu dels negocis) i de Krisna Mandir. De manera excepcional podem entrar en un temple  de monges budistes, daurat per fora, que acull també un monestir. En els quatre punts cardinals de la ciutat hi ha les restes de les quatre Stupes que el nostre conegut i benvolgut emperador Ashoka (el proselitista del Budisme a l’Índia el S.III a.C) hi va fer construir.

   Els atractius arquitectònics i històrics de la ciutat medieval de Patan es repeteixen a la ciutat antiga de Katmandú. L’ambient festiu als carrers i a les places es perllonga durant tot el dia, entre els temples hindús i les pagodes budistes. Hi ha una explosió de colors llampants a les escales dels temples per on s’apilen els badocs, els venedors de tota mena de productes i els qui simplement han sortit a passejar. Aprenem que el rei Narayau, de la dinastia Shah, no va lograr la unificació dels diferents reialmes del Nepal fins el 1.768 i va convertir Katmandú en la capital del nou Estat. Visitem  la Plaça Durbar i el palau reial, i ens sorprenen altra vegada les figuracions eròtiques a les parts baixes de les tires escuturals dels temples. Entrem al palau de la deessa vivent o “Kumari”, però no esperem a veure-la aparèixer personalment en un dels balcons del pati, com fa cada tarda. Es tracta d’una curiosa tradició, que diu molt de l’ambivalent capacitat d’invenció i de màgica carrincloneria que caracteritza l’hinduisme, i que consisteix en l’elecció, a través d’un complicat sistema de proves físiques i pseudosicològiques, d’una nena de tres o quatre anys que acaba sent investida dels atributs i prerrogatives d’una deessa vivent fins que arriba a la pubertat i torna a la vida normal. Alleugerim tanta  carrincloneria amb una ràpida passada pel mercat de Thamel.
 
   Més interessant ens resulta conèixer algunes dades rellevants de la mortificada història recent d’aquest país, que es vanta de no haver estat mai colonitzat però que ha patit sanguinàries repressions de les monarquies de torn que han provocat desplaçaments de centenars de milers de persones cap a l’Índia independent de finals dels quaranta, i posteriorment, com també concentracions descontrolades de la població rural a la capital, Katmandú. Aprenem que la dinastia dels Rana va controlar el govern despòtic del país des de finals del S. XVIII,  durant tot el S. XIX i meitat del XX.  Els edificis i palaus Rana puntegen algunes cantonades de les ciutats medievals, com signes de poder que es van voler alçar al costat de l’arquitectura tradicional dels Malla i els Shah. Aprenem també que durant les dècades 1970-1990 la repressió es va endurir considerablement i que van ser empresonats molts membres del partit opositor, el Partit del Congrés del Nepal. El 1.996 el partit maoista, escindit del partit comunista, va liderar una revolta popular que es va prolongar fins al 2.006. L’u de juny del 2.001, al palau reial, el príncep hereu Dipendra, ebri i fora de si, havia eliminat a trets els deu membres de la família reial i es va matar finalment ell mateix, per motius que es desconeixen. Sobre aquesta tragèdia el periodista nepalès M.Thapa va escriure: “Vam perdre la veritat, vam perdre la nostra història. Només ens queda explicar anècdotes i contes, acontentar-nos amb el mite”. En algunes façanes penja la propaganda electoral per a les properes eleccions democràtiques del mes de març, amb la possibilitat real  que el partit maoista pugui fer-se amb el govern (oh paradoxa!).
 
   A la matinada del penúltim dia al Nepal ens presentem a Nagarkot, a uns 20 quilòmetres de Katmandú, per veure la sortida del sol a les envistes de l’Himàlaia, a la zona de Langtan (7.246 m.). La visió de  la imponent cadena muntanyosa, que destaca al fons de manera desproporcionada per sobre les muntanyes del primer i segon pla, com un domini inesperat de la naturalesa, ens dura el temps just de la sortida puntual del sol, perquè ràpidament s’estén una boirina que va cobrint el cos i i els cims d’aquells gegants nevats. Ens guanya una sensació de fugacitat, com la d’una estrella a  l’alba o la d’una llum centellejant de què parla el Sutra del Diamant. El sol ens ha donat la visió i el sol ens l’ha presa sense contemplacions.  
 
   Encara de matí entrem a la tercera ciutat medieval de la vall de Katmandú, Bhaktapur. De nou s’imposa l’arquitectura del domini Malla, que arriba a la seva culminació durant el S. XVIII amb el rei Bhutapindra que a la plaça Durbar ens apareix altra vegada en escultura, com a Patan i a la ciutat medieval de Katmandú, al capdamunt de la seva columna. Tot i els efectes del terratrèmol de 1.934, la ciutat va resistir prou bé, i és un goig passejar per les seves places i admirar la successió de temples i palaus. El temple de Nyatapola, de cinc plantes, el més alt del país, presenta una efígie esvelta, de proporcions perfectes. Està dedicat a la deessa Laksmi, propiciadora de l’èxit i l’abundància, i a cada replà de les pronunciades escales hi fan guàrdia els lluitadors rajputs, els efants i els lleons, com més amunt més forts i ferotges. Destaquen les estàtues de Ugrachandi i Bhairab i les delicades traceries de fusta a les gelosies del palau de les 55 finestres. A la porta daurada de l’entrada al palau, Garuda (el déu ocell que transporta Vishnú) lluita amb dues serps gegantines. Els mals i bons esperits de les serps (les nages), que controlen el domini de les aigües i les pluges, reapareixen a la font del temple de Taleju on dues cobres a banda i banda  es desafien mirant-se fixament.
 
   A la plaça dels terrissaires hi ha una estesa d’atuells assecant-se al sol, i rere unes parets cremen els forns de palla que preparen el fang que es modela amb els torns manuals. Les dones parlant, els nens jugant a pilota o a ping-pong sense taula, amb una cordill que fa de xarxa posada directament al terra, mirant-nos amb un xic de picardia, els homes prenent el sol sota els porxos d’algun temple domèstic, tot és acollidor i amable en aquesta ciutat que traspua la infinita paciència dels pobres.

   En un taller de pasta de paper comprem un llibre produït íntegrament al mateix taller, des del paper fins a la seva autoria, escriptura, compaginació i enquadarnació: “Glimpses from Nepal and Tibet. First step into thte world of Hindu and Buddhist imagery”. Ens l’ofereix el mateix autor, Suyog Prajapati, i ens ajuda a situar-nos una mica en el maremàgnum dels panteons hindús i budistes. Hi llegim coses de molt sentit comú, com que la multiplicitat dels déus no està renyida amb una noció fonamental i comuna, de manera que totes les religions parlen en el fons el mateix llenguatge.Totes elles expressen els drames i les facècies de les emocions humanes. Potser una part destil.lada d’aquest llenguatge comú està escrita en els tambors de la  pregària budista que es deixa anar al vent fent-los rodar: “Om mani padme hum”  ( literalment “Salve sigui la joia del lotus”, que molt bé es pot entendre com el sentit sagrat de totes les coses). O en els poemes de Kabir (Varanasi 1.440), el savi místic que no entenia de divisions ni etiquetes religioses per parlar de l’origen de totes les coses: “Ell és l’arbre i la llavor, la flor, el fruit i l’ombra. Ell és la forma múltipe i l’espai sense fi, l’alè, la paraula i el seu significat, el límit i el sense límit”

   El matí de l’últim dia l’aprofitem per entrar al “Dream Garden” de Katmandú, un oasi enmig de la ciutat, un jardí del 1920, molt cuidat, obra d’un  mariscal de camp admirador del Kaiser Franz Joseph d’Austria, reconstruït amb les aportacions del Govern austríac. A l’entrada una inscripció del Cándido de Voltaire ens recorda que “el que ens cal és cuidar els jardins”, i en una altra làpida de marbre es transcriuen uns quartets o Rubaiyats d’Omar Khayam  (Pèrsia, 1048): “ Heus aquí l’estació inefable, l’estació de l’esperança. Cada flor és potser la mà blanca de Moisès? Cada ventijol és potser el tebi alè de Jesús?”.
  



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?