On som?

   Si, contràriament al que creia Herder, no som aquí només per ser, per sentir, per viure, per decidir, sinó també per pensar, potser cal que ens aturem una mica i ens preguntem fredament en quin moment es troba el que amb categoria particular, però hegemònica, i amb una bona dosi d’ambigüitat calculada, s’ha anat imposant conceptualment en el present sociopolític de Catalunya com “el procés català pel dret a decidir”. Sense una mica de calma per a la reflexió, podem sentir i viure el procés amb molta voluntat i convicció, segurs del principi que voler amb constància es traduirà al final en poder realitzar el que ara sembla impossible, però un excés de voluntat romàntica ens pot fer esclatar a les mans tota la il.lusió acumulada.
   Amb bases i arguments sòlids es pot defensar que “el procés” (interessadament identificat per una part dels seus protagonistes amb el resultat hipotètic de la independència) ens permetrà construir una realitat estatal-nacional econòmicament viable, fins i tot brillant, però els grans empresaris, que en teoria haurien de ser els primers en assumir aquesta possibilitat per unir-se incondicionalment al procés, contesten, quan se’ls demana que s’hi comprometin, que no volen entrar a valorar qüestions polítiques que no els corresponen. Els preocupa sobretot l’estabilitat social i política i pensen que la independència podria reduir l’abast dels seus mercats, com si la crisi no fos per ella mateixa la causa principal dels desequilibris socials i econòmics que estem acumulant des de fa anys.
   El govern, per la seva part, s’esforça a crear el que anomena estructures d’Estat (l’última, la de l’Agència Tributària Catalana), però no cal ser molt sagaç per veure que es tracta de simples maniobres de coordinació i magnificació d’elements preexistents amb marges molt limitats d’eficàcia. No deixa de ser simptomàtica la preocupació per camuflar la gravetat del present sota la capa de superestructures, qualificades retòricament com estructures d’Estat, més pensades per crear expectatives que per resoldre problemes reals. La sensació (o el miratge) de novetat, de superació, de futur esplendorós, és la que es tracta de crear, en contrast amb l’endarreriment de l’Espanya obscura i bloquejada socialment i institucionalment, com si Catalunya no hagués format mai part d’aquesta història.
   El president, després de rebre el silenci més clamorós a la seva carta als mandataris europeus, fa mans i mànigues per fer-se escoltar en diaris europeus de ressò més aviat minso (com un desig llançat al vent, “Que ens deixin votar”), i quan li fan un lloc al Corriere della Sera no se li acut res més que acusar els europeus d’egoistes, i naturalment s’ha de desmarcar de les raons purament econòmiques d’una futura independència, com la que voldrien els nacionalistes de la Padania a Itàlia, quins representants, per cert, va rebre amb honors a la Generalitat fa ben poc. Per reblar el clau de la desorientada projecció internacional, el Conseller de presidència segueix la rutina del joc de sobiranies que enceta el govern espanyol amb informes i contrainformes, com si en aquest moment el joc consistís només en tirar pilotes fora (fora del diàleg dins l’estat espanyol), i amb una estranya i dolorosa comparació ens tracta per uns moments com a ciutadans d’Ucraïna. Europa, la UE per ser més exactes, no entén el procés, només entén les raons d’estat. V.Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea i Comissària de justícia, s’ha convertit en les últims hores en l’eco monòton que retorna el “procés” als estrictes marges d’una qüestió interna de l’Estat espanyol, que només es pot superar dialogant.
  És ben cert que “el procés”, com mai no havia passat, presenta la característica potent de la transversalitat, però no és menys cert que, de moment, tenim el PSC a la UVI, i a Ciutadans a l’expectativa d’ocupar a les àrees metropolitanes bona parta del terreny que sempre havia preservat el PSC com a lloc de lligam de sensibilitats socials plurals però consolidades amb un mateix sentiment catalanista. Aquesta transversalitat li ha costat a CiU la pèrdua de la majoria qualificada que va obtenir a les eleccions del 2010 (quan el programa no parlava d’independència sinó de pacte fiscal), i té tots els números per guanyar-se l’escissió d’Unió en algun moment proper del procés. A ERC, que emmascara el control del procés des de l’estranya posició a l’oposició (i ja se sap que, per pura lògica, l’oposició de l’oposició és el govern), la segueix, com si fos la seva ombra, l’ANC, i en algun moment haurà d’optar per explicar què proposa fer a partir del 10 de novembre. Llavors estarem en condicions de comprovar si el descontentament radical de les classes mitges, desenganyades i precaritzades (A.Puigverd les qualifica erròniament de classes menestrals), que porten el pes del dret a decidir per la independència, té prou força per continuar endavant el procés.
   Podem creure que la majoria aclaparadora a favor de la consulta equival a una majoria absoluta per la independència, però els números de les enquestes més recents donen un sostre de vidre als partidaris de la independència, tan fràgil que es trenca i cau quan es constata que podríem quedar fora de la UE, almenys durant uns anys. Per si de cas, el Conseller Mas-Colell tranquil.litza els empresaris dient que no es farà cap pas temerari perquè això passi (què passarà, doncs?). La doble pregunta proposada fa encara més difícil una majoria absoluta a favor de la independència.
   El més paradoxal, però, de la situació d’encallament en què ens trobem, és haver de constatar que el procés per un referèndum, o almenys per una consulta, es manté ferm perquè tothom sap que ni el referèndum ni la consulta, tal com està proposada, es faran. I com més oposició hi ha des de les instàncies espanyoles (també des del PSOE: per cert, amb quines contrapartides públiques o privades per al PSC, que s’ha de veure humiliat a votar a favor d’una proposta de la UPD contra Catalunya?) més gruix guanya la legitimitat dels que la demanem. Una legitimitat a la recerca d’una legalitat que amb els paràmetres de contingut i de temps que marquen la pregunta i la data de referèndum o consulta proposades és impossible d’aconseguir.
   Podrem sortir d’aquest cercle viciós? Caldrà reconvertir la voluntat majoritària de ser consultats proposant els termes d’una altra consulta després del 9 de novembre, aquesta sí pactada amb l’estat? Si s’arribés a plantejar, podríem estar d’acord en fer-la? Podrem treure alguna cosa de profit de tota la trencadissa que probablement es produirà? Si arribem al 9 de novembre en les mateixes posicions que ara ocupem, sense alternativa a la vista, ho haurem de donar tot per perdut? El bo de l’Herrera, que veu a venir temps tempestuosos també al si d’IC, ja ha advertit que unes eleccions plebiscitàries no poden ser el substitut d’una consulta, i el president ha confessat als nois del Cercle d’Economia que ell ja està cremat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu