Paral.lelismes

  

 La casualitat va fer que el dissabte passat em coincidissin, en l’espai d’unes poques hores, les imatges de dues manifestacions artístiques que m’han tingut relativament captivat i una mica sorprès pel paral.lelisme que hi podia veure. Una era la creació teatral “28 i mig”, dirigida per Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya, i l’altra el Concert per la Llibertat al Camp Nou retransmès per TV3. Admeto que els elements paral.lels no s’hi veurien si no fos perquè la situació que estem vivint convida a fixar-se més en alguns elements que en altres circumstàncies ens passarien per alt.
   En el muntatge teatral un dels personatges apareix un parell de vegades fent equilibris amb una escala, mentre deixa anar un llarg monòleg entorn de les limitacions i els recursos de la capacitat creadora de qualsevol obra d’art, teatre, cinema, literatura o pintura; en la segona ocasió, els equilibris i la reflexió els fa davant mateix de qui representa ser el director de la recreació artística, que el contempla de cara, assegut en una cadira, fins que l’equilibrista acaba fent una tombarella per sobre seu, quedant l’escala a les mans del director. En encendre el televisor, el primer que vaig vaure van ser les escales que formaven l’entrellat de l’escenari al concert del Camp Nou, i vaig escoltar el comentari de Lluís Llach referint-se als graons que hem d’anar pujant per assolir el que volem. El paral.lelisme, si bé amb significats diferents, se’m va fer evident: l’escala com metàfora d’ascensió i progrés, i l’escala com metàfora d’equilibri i d’interrogació.
   El segon paral.lelisme era verbal, i quasi literal. A “28 i mig” s’escolta un fragment de “Coral romput de Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor: “Aquest amor a Itàlia/ aquest amor a Itàlia que em mata de tristesa/ que em plou des del cervell, des dels ulls, des del cor/…em penso el cor, oh Itàlia, com un vaixell/ com un vaixell que du el teu nom amb lletres blanques/ al costat de la proa. El meu cor, el vaixell/ anomenat Itàlia, perdut pel mar, a soles/ volent, i no podent, tornat a tu, tornar./ És ben trist: és un cor el meu cor que no pot tornar/ i mai no avança: només fa que insistir/ voler tornar només, intentar-ho altra volta,/ en cercles successius, tristament insistents./ La sal em crema els ulls, em rosega les boles/ dels ulls tota la sal del migdia, d’un nom”. Aquests versos d’Estellés encaixaven perfectament amb el missatge del concert del Camp Nou. Només calia canviar Itàlia per Catalunya, i seguir la metàfora del vaixell perdut que vol tornar, que busca el port on no acaba mai d’arribar. La coincidència era quasi total amb el versos del mateix Llach cantats al final del concert, de “Tossudament alçats”: “Una llum, una llum em crema els ulls,/ el desig d’un nou món/ des de les nostres arrels”.
   Aquests paral.lelismes em porten a una altra reflexió: els catalans som capaços de reflexionar amb molta imaginació i força poètica sobre els camins, els límits, els horitzons i les frustracions de la creació artística, i també de muntar espectacles massius on es concentra una emoció que desborda tots els límits, que fa petita qualsevol dificultat, que rebutja tots els equilibris i pactes. I torno a llegir Notícia de Catalunya, de Vicens Vives, i em trobo amb la seva conclusió quan parla dels Ressorts psicològics col.lectius dels catalans: la potència de la nostra imaginació no està d’acord amb la nostra capacitat d’imposició. Cal tenir en compte aquesta impotència coercitiva de Catalunya abans d’engrescar-se en accions redemptores. Podríem enlluernar-nos amb la sal o la llum que ens crema els ulls, i caure en l’embadaliment i la pura sensualitat, en el goig del mer encisament superficial, de l’arborament col.lectiu. Quan la realitat ens desplau, adverteix Vicens Vives, el caliu de l’enyor es transforma en flamarada, pas previ per al deseiximent i la rauxa.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?